dimecres, de febrer 08, 2012

Responsabilitats alienes sí, però també les pròpies*

A risc de repetir-me no puc estar de verbalitzar el que em va venir al cap després de passar a casa un dels dies de després de la tragèdia del Costa Concordia, veient com els diferents canals televisius –en registres formalment informatius i formalment d’entreteniment però que acabaven competint a veure qui explicava la història més sucosa– s’acarnissaven davant la figura del capità del vaixell, el famós Schettino. Tots plegats, durant uns quants dies, vam tenir la consciència molt tranquil·la, perquè no vam parar de fer mofa d’aquest personatge prototípicament italià, fent bona la teoria del boc expiatori. “Quina barra, aquest home, quin irresponsable. Quina falta d’ètica professional!”. Responsabilitat, ètica... I, mirant el televisor, pensava: està molt bé que tots apel·lem ara a la responsabilitat, a l’ètica professional. Fantàstic. Però ... què hauríem fet nosaltres, donat el cas? Tan responsables som? Actituds tan ètiques tenim a la feina? No sé, no sé... Va, aprofitant que són davant meu, fem una prova. Els explico una situació que vaig viure recentment i vostès em diuen que farien. Així podrem aclarir quin és el nostre grau d’ètica personal.

El cas és que un dia vaig tancar la porta de casa deixant-me claus a l’interior, dins del pany. Vaig haver d’avisar un senyor d’aquests que en diuen cerrajeros perquè vingués a obrir-me la porta. A l’hora de pagar, el senyor em diu: “Poso que hem obert la porta després d’un intent de robatori?”. I jo: “Com?”. “Sí, home, després vas als Mossos i ho denuncies... és per lo de l’asseguradora”. “Lo de l’asseguradora”, per si algú no ho ha entès, vol dir que així l’asseguradora t’acaba pagant l’oblit de les teves claus dins de casa. Molt bé, doncs aquest és el cas pràctic. Què farien vostès? Li dirien que sí, que omplís el paper dient que ha estat un robatori –sembla ser que és el més habitual, pel que em va dir l’operari- o no?

Posem que la resposta és que no, que li pagarien el que toqués a l’operari, encara que fossin 200 euros. Llavors d’acord: correm a exigir la màxima honestedat i transparència als qui ens governen, als banquers, als empresaris, als periodistes... a tots els que tenen un paper públic a la nostra societat. Que caigui qui hagi de caure. Sense contemplacions. Tolerància zero amb la mínima pràctica incorrecte tan legalment com èticament, en qualsevol estrat, ni que sigui per un cèntim d’euro. A mort. Però si la resposta al test és la primera opció... ho sento molt, però no tenim legitimitat moral com per fer tot això que deia ara. No. S’ha de ser una mica seriós.
Si tots plegats apliquéssim allò que públicament reclamem que haurien de fer “els altres”, el país aniria molt millor. Si no hi va, per alguna cosa deu ser. O no?

* Publicat a Valors de febrer.