Com un gra de mostassa*

Trobar-se un jove com l’Eduard Rey al monestir dels caputxins d’Arenys de Mar sorprèn. No només per la seva joventut -té 26 anys i en fa set que és aquí- sinó perquè s’hi mou com peix a l’aigua: en coneix tots els racons i és un membre més d’aquesta família que van creant sota el patrocini de Sant Francesc d’Assís. Des de petit, a uns primaveríssims set anys, es veu que ja volia ser capellà. Vivia al barri de Sarrià de Barcelona, on hi ha un convent de caputxins -els de la «caputxinada» de 1966- que coneixia gràcies a la família. Quan tenia tretze anys els va poder descobrir de prop d’una forma ben planera, esmorzant amb ells: «Em vaig sentir com a casa», rememora. No va tenir la sensació que el volguessin «pescar», sinó de que estaven disposats a acollir-lo i escoltar-lo. A segon de BUP ja va estar tres dies com a hoste en el que seria la seva futura llar, a Arenys de Mar, però va voler que els esdeveniments fessin el seu curs i no precipitar-se. Va ser just acabat el COU quan va entrar a l’orde i va ser destinat al mateix Arenys, on actualment fa camí junt amb deu frares més. L’Eduard no para quiet en tot el dia: fa catequesi als infants del poble, acompanya un grup de joves en aquesta sempre decisiva etapa de la vida, acull les persones que s’hi apropen... Tot plegat amb la voluntat de dur una vida de fraternitat: «Intentem ser una petita realització de l’Evangeli, prendre de referència la colla de Jesús i els dotze, tot i que, com ells, a vegades no l’entenem i ens perdem». Passejant pel jardí de l’estança, on es respira una gran tranquil·litat, s’apropa a l’arbre que fa la mostassa i m’ensenya com n’és de petit el gra. Per a ell la vida en comunitat és com aquest gra: «És una cosa petita, feta a partir de gent feble, que més aviat aprenem a base de ficar la pota. I mica en mica es va fent gran, com l’arbre». I és que segons l’Eduard Déu se serveix precisament d’allò més feble que tenim, del que a nosaltres ens sembla desaprofitable.

* Publicat a Foc Nou l'octubre de 2003.