L'olor de la primavera

Instantània captada dissabte passat a la Vall d'Olzinelles, a tocar de Sant Celoni. Curiosament l'indret fotografiat es troba a cinquanta metres de l'autopista. Foto: À. R.

Cada any, amb la Nucaco (us agrada més Nucacu o Nucaco?), seguim la mateixa comèdia. Després de Reis, quan s'acaba el gener ja fem el comentari: "Núria, hem d'estar alerta, que aviat escoltarem l'olor de primavera". Durant uns dies, quan ja ha passat el fred més pur, tenim sobresalts i ens comuniquem amb missatges del tipus: "Ai que em sembla que ja ho he sentit, Núria!". Però acte seguit convenim que potser tot plegat és producte de la nostra imaginació, i del desig, i que és necessari esperar una mica més per tenir proves fefaents. Llavors deixem que les fulles del calendari s'escolin. I passa el que ha de passar. Dimarts, a migdia, sortia de la ràdio i vaig sentir-la, aquesta olor que nosaltres en diem de primavera. És un ensumar fresc, fort, excitant, molt fàcilment reconeixible, acompanyat sempre dels primers potents raigs de sol. Immediatament vaig advertir la Nucaco que, en ser una mica més pacient que jo, no va ser fins l'endemà dimecres que em confirmava... "Tot caminant anant a veure la meva àvia de cirera noto que la olor s'apropa...". Doncs això, la primavera és aquí a tocar, just després de travessar la porta de casa. I amb ella nous projectes, nous desitjos... vida nova.