El final de la Guerra... que no va portar la pau
Rafael Soler en el sofà de casa seva, a La Riera. Foto: J. S.
El dia que els nacionals van entrar a la seva ciutat natal, Mataró, Rafael Soler tenia quinze anys, de manera que se’n recorda perfectament. Era el 27 de gener de 1939. “En aquell moment tothom va donar gràcies a Déu que s’acabés la guerra. No ens imaginàvem ni de lluny el que vindria després, els cuarenta años de paz!”, s’exclama. L’endemà de l’ocupació es va celebrar una eucaristia multitudinària a la plaça de Santa Anna. I el 2 de febrer, dia de la Candelera, el jove Soler va tornar a viure una missa a la seva església de sempre, la Basílica de Santa Maria, gairebé tres anys després de la darrera. “Era xocant sentir en castellà les homilies dels rectors, de fet dels mateixos capellans que les feien en català abans de la guerra. Però ens estimàvem més fer misses en castellà que no tenir-ne”, subratlla.
Soler, que ha exercit d’historiador durant tota la seva vida, admet que segurament per part de la població catòlica després de la guerra es van acceptar massa imposicions: “Però davant el que havia passat durant la Guerra ho justifico: ens van cremar els altars de Santa Maria i els convents, els sants a les cases particulars, van matar el rector –el doctor Samsó-, van posar gent a la presó...”. I, fent memòria, recorda que fins a finals dels anys quaranta els catòlics no es van adonar que el franquisme no era el que havien pensat en un primer moment: “Tothom s'imaginava que hi hauria una altra dictadura com la de Primo de Rivera i que al cap d'un temps tornaria la democràcia o la monarquia”.
Avui en dia en Rafael i la seva dona, la Maria Antònia, acostumen a anar a missa cada dia i segueixen també la Litúrgia de les Hores. Haver estat creient, explica, l’ha ajudat, en el transcurs de la seva vida. Una fe, però, que creu que només es pot definir com a tal si hi ha un sentit autènticament transcendent de la vida: “Els cristians del segle XXI seran místics o no seran”, apunta parafrasejant Rahner. “No es tracta només de ser bones persones, atentes, bondadoses... això són valors humans però hi ha d’haver alguna cosa més, per ser cristià”.
El dia que els nacionals van entrar a la seva ciutat natal, Mataró, Rafael Soler tenia quinze anys, de manera que se’n recorda perfectament. Era el 27 de gener de 1939. “En aquell moment tothom va donar gràcies a Déu que s’acabés la guerra. No ens imaginàvem ni de lluny el que vindria després, els cuarenta años de paz!”, s’exclama. L’endemà de l’ocupació es va celebrar una eucaristia multitudinària a la plaça de Santa Anna. I el 2 de febrer, dia de la Candelera, el jove Soler va tornar a viure una missa a la seva església de sempre, la Basílica de Santa Maria, gairebé tres anys després de la darrera. “Era xocant sentir en castellà les homilies dels rectors, de fet dels mateixos capellans que les feien en català abans de la guerra. Però ens estimàvem més fer misses en castellà que no tenir-ne”, subratlla.
Soler, que ha exercit d’historiador durant tota la seva vida, admet que segurament per part de la població catòlica després de la guerra es van acceptar massa imposicions: “Però davant el que havia passat durant la Guerra ho justifico: ens van cremar els altars de Santa Maria i els convents, els sants a les cases particulars, van matar el rector –el doctor Samsó-, van posar gent a la presó...”. I, fent memòria, recorda que fins a finals dels anys quaranta els catòlics no es van adonar que el franquisme no era el que havien pensat en un primer moment: “Tothom s'imaginava que hi hauria una altra dictadura com la de Primo de Rivera i que al cap d'un temps tornaria la democràcia o la monarquia”.
Avui en dia en Rafael i la seva dona, la Maria Antònia, acostumen a anar a missa cada dia i segueixen també la Litúrgia de les Hores. Haver estat creient, explica, l’ha ajudat, en el transcurs de la seva vida. Una fe, però, que creu que només es pot definir com a tal si hi ha un sentit autènticament transcendent de la vida: “Els cristians del segle XXI seran místics o no seran”, apunta parafrasejant Rahner. “No es tracta només de ser bones persones, atentes, bondadoses... això són valors humans però hi ha d’haver alguna cosa més, per ser cristià”.
* Publicat a Foc Nou, març de 2009.
Comentaris