Un estat palestí pel 2009? No descartable...

Malgrat que el pessimisme sigui un element característic dels analistes internacionals, esperar avenços en el procés de pau a l'Orient Mitjà durant els propers mesos, en el sentit d'anar fent passos cap a la constitució d'un estat palestí viable i sobirà, no és una estupidesa. L'afirmació sona agosarada sobretot després de saber-se que el proper executiu israelià tindrà un marcat caràcter dretà, amb la formació Israel Casa Nostra de l'immigrant rus Avigdor Lieberman donant suport a Benjamin Netanyahu com a nou primer ministre (a Lieberman se'l considera un personatge de dreta extrema o d'extrema dreta per la seva reclamació als àrabs israelians de jurar fidelitat als principis de l'estat hebreu, com si se'n dubtés de bon començament). Però, atenent al que ha dit el propi Lieberman, si el que ens preocupa és que els palestins tinguin un estat propi podem concloure que no anem del tot malament: el que proposa l'immigrant rus és crear un estat palestí excloent-ne els assentaments jueus a Cisjordània i incloent-hi les poblacions properes a la línia verda del 1967 (en sector israelià) que són poblades exclusivament per àrabs. Un intercanvi de territoris que satisfaci les dues parts. De fet, Lieberman creu desitjable la creació d'un estat palestí justament per garantir la pervivència d'Israel com a estat jueu (ara els àrabs israelians són un vint per cent del conjunt de ciutadans i disposen de més d'una desena d'escons al Parlament de Jerusalem). Cadascú a casa seva, vaja.

La ideologia de Lieberman i Israel Casa nostra lliga bastant amb la filosofia que va guiar el 2005 Ariel Sharon a evacuar Gaza el 2005: cal replegar-nos als indrets on hi ha majoria d'israelians perquè Israel segueixi sent un estat eminentment jueu. No sabem què hauria passat si Sharon no hagués entrat en coma i Ehud Olmert l'hagués rellevat al capdavant del govern, però si que sabem perfectament que durant aquest 2008 la ministra d'afers estrangers en funcions (i candidata de Kadima a les eleccions), Tzipi Livni, i el president de l'Autoritat Nacional Palestina, el tocat Mahmud Abbás, han estat negociant en un sentit no idèntic però si semblant: com que els assentaments jueus a Cisjordània s'han cruspit un 25 per cent de territori de la zona, Livni i Abbás van imaginar que una sortida passaria perquè l'estat hebreu entregués una porció del desert del Nèguev, tocant a Cisjordània, al futur estat palestí, a mode de compensació.

Malgrat el lamentabilíssim atac israelià a Gaza de fa poques setmanes, la segona guerra del Líban l'agost de 2006, el cop d'estat de Hamàs contra l'Autoritat Nacional Palestina a Gaza... el cert és que l'acord de pau definitiu entre israelians i palestines es va sargint. A banda de la constitució en si de l'estat, els altres temes candents segueixen sense la taula però també amb algunes idees clares: alguna mena de sobirania haurà de tenir l'estat palestí a Jerusalem Est (fins i tot Lieberman està d'acord en això), el retorn dels refugiats palestins serà impossible en la seva totalitat i s'haurà de reconvertir en unes quantioses compensacions econòmiques, l'accés a l'aigua del Jordà i el Mar Mort ha d'estar garantida pels dos estats, Cisjordània i Gaza hauran d'estar connectades per una carretera sota control internacional...

Segurament el més gran escull de cara al desenvolupament d'aquest acord de pau és l'absència d'una contrapart palestina unificada. És a dir, fins que l'Autoritat Nacional Palestina no recuperi el control de Gaza (bé perquè Abbás la reconquereixi militarment, bé perquè Hamàs i Fatah pactin un govern d'unitat) és difícil que els israelians es comprometin amb cap administració palestina. Hi ha, però, també, bones notícies en aquest camp perquè sembla que podria ser pròxim l'alliberament de Marwan Barguti, al que molts volen veure com el Nelson Mandela palestí, per part d'Israel. De 45 anys i vist com una persona pragmàtica, encarna una nova generació -millor vista per part de Hamàs- del moviment Al Fatah creat per Iàssir Arafat. Cal tenir en compte que Abbás hauria d'haver convocat ja eleccions presidencials i que Barguti, si fos alliberat, podria aspirar a la victòria.

Tornant al bàndol israelià, alguns creuen que la reaparició de Benjamin Netanyahu, que tornarà a ser primer ministre gairebé deu anys després d'exercir el càrrec per primera vegada, dificultarà les negociacions amb els palestins, també. Bibi Netanyahu és conegut a Israel per la seva retòrica formal incendiària però també per la seva maleabilitat des d'un punt de vista polític: després d'assegurar que no pactaria mai amb l'Autoritat Nacional Palestina durant la campanya del 96, el gener de 1997 va acabar cedint la major part d'Hebrón, una plaça forta del judaisme, als palestins i el 1998 signaria l'acord de Wye Plantation amb Arafat, on es donava més territori i més control a l'Autoritat Nacional Palestina. Les aparences, doncs, poden enganyar molt i precisament un executiu dur pot ser el qui porti a la pau.

No ens podem deixar encara un altre element intrínsecament positiu: els Estats Units tornen a estar interessats, de la mà d'Obama, en el Pròxim Orient. La presència sobre el terreny de George Mitchell, enviat especial del president nordamericà a la zona i home que va ajudar i molt a portar la pau a Irlanda del Nord, és una excel·lent notícia.

La creació d'un estat palestí, doncs, sembla estar relativament a prop. I el més important: és inevitable: si no cau aquest 2009 serà el 2010. El que si que sembla molt improbable que arribi en molts anys és la reconciliació, l'autèntica pau. Però aquesta és una altra història.

* Publicat a El Far del Maresme.