'Generació Democràcia'

Antonio Tejero en el moment de donar el cop d'estat, el 23 de febrer de 1981.

Veient aquest vespre el tercer capítol de la sèrie que Televisió Espanyola emetia sobre el cop d'estat del 23-F -de factura exclusivament catalana, un nou èxit de la nostra indústria àudiovisual- em va tornar a venir al cap una idea a la qual ja he donat voltes altres cops: els que vam néixer el 1981, 82, 83... tan hi fa, els que ja hem crescut en el sistema democràtic (amb les imperfeccions que es vulgui), el sistema autonòmic (també amb tots els poblemes pendents de resoldre), el català a la televisió i als mitjans de comunicació (amb els pocs que hi ha, quantitativament), amb ajuntaments democràtics... ens és molt difícil creure'ns que això del 23-F i la situació política de Catalunya i Espanya aquells temps fos real. És més, amb sèries com la que ens ha ofert aquesta setmana Televisió Espanyola -magnífic Lluís Homar en el paper de Rei Joan Carles- i Antena 3 Televisió -una producció més embolicada i més fallida, a jutjar per les audiències, tot plegat sembla encara més un fantàstic argument de pel·lícula, de suspens, d'intriga... que no pas uns fets històrics reals. No ens ho creiem, francament.

Nosaltres som la generació de la normalitat. Tot el que tenim ara ens sembla normal que hi sigui -només faltaria que no tinguéssim TV3 i Polònia!- i per tant tendim a no donar tant valor -ni a mitificar tan- el període de la Transició. Quan "els grans" es queixen de la poca mobilització dels joves, de com en som poc de reivindicatius... haurien de pensar en això: el 23-F jo estava a la panxa de la meva mare i encara faltaven quaranta dies perquè en sortís. La realitat es configura per nosaltres a partir de l'arribada dels socialistes al poder l'octubre del 82: fer-nos situar en el marc anterior és per a aquesta "Generació Normalitat", per a aquesta "Generació Democràtica" una autèntica absurditat.