A deu mil quilòmetres de casa*

Érem al mig de Managua i mig per casualitat vam anar a parar a casa dels Mejía Godoy, allà on el cantant Carlos Mejía Godoy i el seu germà Luis Enrique actuen setmanalment esperant la visita dels nombrosos fans que han cultivat arreu del món. De fet, el repertori dels concerts es fa en base a les peticions del públic. El mataroní Joan Antoni Ciller, a la meva dreta, va demanar sense pensar-s’ho dues vegades a l’exdirigent sandinista que interpretés algun fragment de l’obra que els va robar el cor durant la seva joventut, la Misa Campesina. L’artista va recollir el guant i va anunciar que interpretarien el Credo d’aquella popularíssima peça.

Quan ja sonava la cançó a en Ciller li brillaven els ulls; s'hi veia reflectida la seva joventut al Centre Juvenil dels Salesians, on es trobaven cada cap de setmana per dignificar el seu estimat barri de Cerdanyola. També s’hi llegia la fascinació per Nicaragua, pel sandinisme, molt pròpia dels ambients d’esquerres dels anys 80. Jo no havia ni nascut, en aquella època, de manera que tot això ho he viscut de forma també emocionant però indirecta, a partir de les interpretacions de la coral mataronina Primavera per la Pau.

Va ser curiós sentir-se tan a prop de casa –de la nostra història com a ciutat- essent tan lluny de casa. La il•lusió era tan real que, en un moment que vaig tancar els ulls i sentia de fons sons caribenys, lleugerament embriagat de la fantàstica cervesa Toña i fruint de la caloreta estiuenca i la brisa que bufava, em vaig traslladar a la nostra màgica nit d’havaneres, cada 24 de juliol, a Mataró. Era una il•lusió: estàvem a deu mil quilòmetres de casa i a més al Maresme fotia un fred que pelava.

* Article publicat al diari El Punt avui diumenge.

Comentaris

Entrades populars