divendres, d’octubre 21, 2011

‘Cirkus Colombia’ i el final d’ETA

Des del moment en què ma germana, via Whatsapp, cap allà a les 7 de la tarda, em va anunciar el que feia hores que estàvem esperant, l’anunci del final d’ETA, vaig sentir aquella necessitat d’intentar viure al màxim aquell moment històric, intentant obrir les orelles tot el possible per quedar-me amb el màxim d’inputs i poder-me formar una opinió pròpia de la situació. M’havia imaginat l’escena: assegut còmodament al sofà miraria l’especial de TV3 al meu televisor –imaginava que en feien, després va resultar que no, incomprensible-, mentre endraparia un quart de quilo de castanyes que m’havia comprat per celebrar l’arribada del fred i consultaria compulsivament les piulades de Twitter, xarxa que les darreres setmanes s’està demostrant com una finestra excel·lent d’arribada i filtratge d’idees, coneixements i informació.

Però no va poder ser. En primer lloc per una qüestió purament pràctica: m’havia deixat les claus del pis en uns altres pantalons a casa –allò que passa quan te’n poses avui uns i demà uns altres sense intercanviar també tots els objectes que acostumo a dur a sobre-. I després per un motiu conceptual: feia molts dies que m’havia apuntat anar a veure Cirkus Columbia, de l’aclamat director Danis Tanovic –En Tierra de Nadie-, al Monumental de Mataró, dins el meu afany d’intentar no perdre’m qualsevol nou contingut relacionat amb els temes que m’obsessionen –Bòsnia n’és un, els que em coneixen ho saben-.

Total, que per culpa d’aquests dos motius, al final, a les nou del vespre, em trobava a la platea del teatre per veure la mencionada pel·lícula, que parla del moment immediatament anterior a l’inici de la guerra a Bòsnia. Però és clar, tornem-hi: aquell era un dia històric i jo resulta que estava a la platea d’un teatre, pràcticament sol, a punt de veure una peli que si, m’interessava molt... però en realitat on desitjava estar era al meu sofà veient en directe el final d’ETA, caram, per –entre altres coses- poder dir als meus fills o néts “si, si, me’n recordo que aquell dia el lehendakari basc va sortir des d’un tren a Nova York...” igual que quan pregunto a mon pare sobre el dia que van matar a Kennedy em diu: “Si, era a la Coma, fent teatre, va venir no sé qui a explicar-ho i tothom es va quedar molt commocionat”.

A mesura que va anar avançant la pel·lícula, però, vaig resoldre conceptualment l’afer: mentre una gent que ha estat més de cinquanta anys matant, extorsionant i amenaçant ens anunciava que havia arribat a la sàvia decisió d’abandonar les armes, el destí m’havia portat aquell dia en aquell lloc a veure aquella pel·lícula en una mena d’efecte revers. A la ficció que jo veia, per a uns, començava la guerra i a la realitat –si, de tant en tant feia una mirada al Twitter, ho confesso-, per a uns altres, s’anunciava el principi d’un final molt esperat. Veure com estava a punt de començar una guerra –que tu ja saps com es va desenvolupar- em servia per valorar encara més el final d’una acció violenta en un territori concret durant tants anys. Veure com, a gran velocitat, els odis van ressuscitant i organitzant-se a la pantalla gran em va servir per valorar especialment el que suposa haver estat capaços d’haver arribat aquí, entre molts –no tots-, a casa nostra. Per dir-ho més clar: només veient com de fàcil resulta desmuntar un país s’entén com de difícil és tornar-lo a muntar uns quants anys –dècades- després.

Així que avui només volia dir una cosa: moltes felicitats a tots els incansables lluitadors per la pau. Per a mi, vosaltres sou veritables herois. Penso en Ernest Lluch o Jesús Eguiguren, en Brian Currin o Gerry Adams, i també en Juan José Ibarretxe, José Antonio Ardanza i Arnaldo Otegi. Els que han estat valents i han saltat la paret com ningú hauria gosat de fer. Euskadi però també Catalunya i Espanya estan en deute amb vosaltres. Encara que molts no ho vulguin reconèixer.