dijous, d’octubre 06, 2011

'Del Mesón del Universo' a 'El Públic' passant per Can Damià

El Mesón del Universo era una fonda situada al Camí Ral, just darrera l'actual escola Santa Anna, que a finals del segle XIX i principis del XX regentava el meu besavi, Ramon Salicrú i Masvidal, que resulta que era un republicà federal de la línia de Pi i Margall. El Camí Ral era en aquella època la carretera que anava a França i hi havia altres fondes o llocs per aturar-se en el viatge nord enllà. Per la seva part, Can Damià, al capdavall de la Plaça Xica, era la ferreteria on va treballar anys després el seu fill, avi meu, Ramon Salicrú i Noè, catòlic de les famoses Congregacions Marianes -la vena periodística em ve d'ell, sembla ser. Feia articles de caràcter religiós que es publicaven després en el bitsetmanari El Pensament Marià, amb seu al Foment-.

En realitat, resulta que Can Damià estava situat exactament al mateix lloc on divendres passat obríem El Públic, un nou espai cultural al servei de la cultura i del territori, en un projecte conjunt entre en Xandri Calsapeu i la productora Clack [web]. Em fa gràcia, explicar aquest detall: allà on treballava l'avi -que malauradament no vaig conèixer- resulta que hi hem acabat muntat un espai que és un establiment de restauració -com el que tenia el seu pare-, però que també són les oficines de Clack i per tant allà on fem força treballa administratiu -factures amunt, factures avall, com devia fer l'avi Ramon també, perquè la seva feina era d'administratiu-.

A vegades penso com n'és de gratificant poder seguir vivint a la terra dels meus avantpassats, passejant pels mateixos carrers i places que ells i, a vegades, com en aquest cas que explico, treballant fins i tot al mateix indret on ells ho havien fet. No tothom ho pot dir. Jo, en canvi, tinc aquest privilegi. I me'n vanaglorio. Un privilegi que, al seu torn, em permet construir, ara i aquí, de forma col·lectiva, però amb tota una trajectòria, sòlida, al darrera. Evitant aquesta sensació de "descobrir la sopa d'all" tan pròpia del nostre país, on cada generació bàsicament sembla que tingui ganes d'estossinar l'anterior.

En tot això també pensava divendres passat durant la inauguració de El Públic: no som més que un esglaó en la cadena de persones que, des de fa dècades, treballem per donar el millor de nosaltres mateixos a la ciutat -i a la comarca, hi afegim ara- on hem tingut la sort de néixer. És la nostra forma de remerciar la Providència per haver-nos fet aquest regal; no tothom es desperta cada dia en un lloc tan fantàstic com al Maresme. No tenim cap recança en reconèixer-nos "néts de" ni en "fills de" -en aquest apartat per exemple, d'experiències com l'Arcàdia Cafè Cultural o de la Casa de la Música Popular ens defineixen-. Al contrari, en fem bandera. Venim de lluny i volem anar més lluny encara, però sense perdre el Nord que ens il·lumina provinent del passat.