La pel•lícula que ens vam muntar l’11-S*
Fa deu anys els periodistes estàvem una mica perduts. Tot i les nostres consultes als amics historiadors –que en realitat són periodistes de llarg abast, de mirada històrica-, no encertàvem a saber en quin món vivíem. Havia caigut l’URSS i la resta de països del camp socialista, s’havia esfondrat Iugoslàvia, hi havia genocidis gravíssims però aïllats com a Ruanda... però no sabíem quin era el denominador comú que ens servia per a situar-nos en el cosmos. Segurament la globalització ocupava aquest paper relligador de tot el que estava passant, però per a tots plegats seguia sent un procés excessivament eteri, difícil de concretar. Vivíem un temps de bonança econòmica, una notícia positiva que no encaixava amb les escaletes habitualment tristoies dels telenotícies. I a Espanya, amb total naturalitat, la dreta governava per segon mandat consecutiu i amb majoria absoluta. I no passava res.
De cop i volta, els atemptats de Nova York, l’11-S, i les seves posteriors seqüeles, van donar-nos una resposta brutal. Sense esperar-nos-ho teníem sobre la taula un relat fantàstic –en termes de frenesí mediàtic- pels propers deu anys: enterrada la Guerra Freda, el nou enemic era Ossama Bin Laden i Al Qaeda; començava la guerra entre Occident i l’islamisme fonamentalista. Tot el segle XXI estaria dedicat a combatre aquesta nova amenaça. Semblava que ordenéssim el món de nou. Era, a més a més, un relat ben dosificat, en termes narratius: un inici sorprenent, com té tota bona pel·lícula, als EUA; un segon capítol a l’Afganistan dels talibans i al cap d’un parell d’anys, quan l’atenció de l’audiència podia començar a decaure, el clímax final amb l’Iraq i la subsegüent guerra civil encoberta. Els periodistes vam jugar a fer d’historiadors i vam convertir un fet puntual –per bé que gravíssim- en l’element que suposadament marcava l’inici d’un nou període de la humanitat. Després del parèntesi obert pel final de la Guerra Freda, ja podíem anunciar que el segle XXI havia començat.
Deu anys després és obvi que no hi va haver tal nova era perquè, tot i que el terrorisme d’arrel islamista segueix vigent en alguns punts del planeta, la Primavera Àrab a la qual hem assistit atònits els darrers mesos ens ha ofert un nou relat que nega l’anterior. “La gent dels països musulmans, com vostès, el que volem és llibertat i democràtica”, ha semblat que ens deien –creuem els dits i esperem que així sigui- des de l’altra banda del Mediterrani. I és clar, aquesta afirmació ha tirat per terra la pel·lícula que ens havíem muntat deu anys enrere: s’ha acabat la guerra entre Occident i l’Islam extremista que havia de durar dècades i ara tots volem construir les nostres societats en base a la justícia i a la llibertat.
L’11-S, en certa manera, ens va distreure. Ens va focalitzar excessivament la visió i el pensament en el Xoc de Civilitzacions anunciat per Huntington sense adonar-nos-en que el món estava canviant. I que apareixien, per exemple, nous actors mundials fins llavors irrellevants. Ho recordava el periodista de La Vanguardia Xavier Mas de Xaxàs en una tertúlia al 3cat24: no vam parar prou l’atenció a l’emergència de la Xina, la Índia, el Brasil o Rússia, els anomenats BRIC, que van arribar a tenir xifres de creixement del PIB de dos dígits. Més encara: mentre no ens adonàvem d’això, tampoc intuíem que a Occident s’estava larvant una crisi economico-financera de conseqüències encara avui incertes. Compte: potser això ha estat sempre així; fins que els fets no guanyen perspectiva no som capaços de determinar-ne l’abast real en els llibres d’història. La diferència entre fa unes dècades i ara rau en què la pressa sistèmica –també mediàtica- en què estem instal·lats sembla que ens exigeixi als periodistes fer d’historiadors i determinar contextos globals, feina que no ens pertoca. Cadascú ha de fer el seu paper de l’auca.
L’11-S, per tant, no va canviar el món de la manera que ho vam preveure en aquell moment. Sí que va canviar una cosa: en nom dels atemptats la generació de por al nostre entorn ha estat brutal, així com la prevalència definitiva de la seguretat en el binomi històric que sempre ha format amb la llibertat. Hem agafat por del món; respecte els avions, la seguretat, la immigració... i aquest sí que ha estat un gran canvi de fons. Però no perquè el món sigui efectivament ni pitjor ni més violent. Probablement el contrari.
* Publicat a Valors [web] del mes d'octubre (número 86).
De cop i volta, els atemptats de Nova York, l’11-S, i les seves posteriors seqüeles, van donar-nos una resposta brutal. Sense esperar-nos-ho teníem sobre la taula un relat fantàstic –en termes de frenesí mediàtic- pels propers deu anys: enterrada la Guerra Freda, el nou enemic era Ossama Bin Laden i Al Qaeda; començava la guerra entre Occident i l’islamisme fonamentalista. Tot el segle XXI estaria dedicat a combatre aquesta nova amenaça. Semblava que ordenéssim el món de nou. Era, a més a més, un relat ben dosificat, en termes narratius: un inici sorprenent, com té tota bona pel·lícula, als EUA; un segon capítol a l’Afganistan dels talibans i al cap d’un parell d’anys, quan l’atenció de l’audiència podia començar a decaure, el clímax final amb l’Iraq i la subsegüent guerra civil encoberta. Els periodistes vam jugar a fer d’historiadors i vam convertir un fet puntual –per bé que gravíssim- en l’element que suposadament marcava l’inici d’un nou període de la humanitat. Després del parèntesi obert pel final de la Guerra Freda, ja podíem anunciar que el segle XXI havia començat.
Deu anys després és obvi que no hi va haver tal nova era perquè, tot i que el terrorisme d’arrel islamista segueix vigent en alguns punts del planeta, la Primavera Àrab a la qual hem assistit atònits els darrers mesos ens ha ofert un nou relat que nega l’anterior. “La gent dels països musulmans, com vostès, el que volem és llibertat i democràtica”, ha semblat que ens deien –creuem els dits i esperem que així sigui- des de l’altra banda del Mediterrani. I és clar, aquesta afirmació ha tirat per terra la pel·lícula que ens havíem muntat deu anys enrere: s’ha acabat la guerra entre Occident i l’Islam extremista que havia de durar dècades i ara tots volem construir les nostres societats en base a la justícia i a la llibertat.
L’11-S, en certa manera, ens va distreure. Ens va focalitzar excessivament la visió i el pensament en el Xoc de Civilitzacions anunciat per Huntington sense adonar-nos-en que el món estava canviant. I que apareixien, per exemple, nous actors mundials fins llavors irrellevants. Ho recordava el periodista de La Vanguardia Xavier Mas de Xaxàs en una tertúlia al 3cat24: no vam parar prou l’atenció a l’emergència de la Xina, la Índia, el Brasil o Rússia, els anomenats BRIC, que van arribar a tenir xifres de creixement del PIB de dos dígits. Més encara: mentre no ens adonàvem d’això, tampoc intuíem que a Occident s’estava larvant una crisi economico-financera de conseqüències encara avui incertes. Compte: potser això ha estat sempre així; fins que els fets no guanyen perspectiva no som capaços de determinar-ne l’abast real en els llibres d’història. La diferència entre fa unes dècades i ara rau en què la pressa sistèmica –també mediàtica- en què estem instal·lats sembla que ens exigeixi als periodistes fer d’historiadors i determinar contextos globals, feina que no ens pertoca. Cadascú ha de fer el seu paper de l’auca.
L’11-S, per tant, no va canviar el món de la manera que ho vam preveure en aquell moment. Sí que va canviar una cosa: en nom dels atemptats la generació de por al nostre entorn ha estat brutal, així com la prevalència definitiva de la seguretat en el binomi històric que sempre ha format amb la llibertat. Hem agafat por del món; respecte els avions, la seguretat, la immigració... i aquest sí que ha estat un gran canvi de fons. Però no perquè el món sigui efectivament ni pitjor ni més violent. Probablement el contrari.
* Publicat a Valors [web] del mes d'octubre (número 86).
Comentaris