divendres, de novembre 02, 2012

Jordi Roigé, la doble militància*


Extremadament delicat quan parla, de formes suaus i austeres, i amb un somriure de nen entremaliat encara que hagi arribat gairebé al mig segle de vida –en té 48, concretament-. Jordi Roigé ha interpretat tots els papers de l’auca en l’àmbit de la comunicació i la cultura a Catalunya: ha estat cap d’informatius de Catalunya Ràdio, va ser corresponsal a Brusel·les per aquesta emissora durant tres anys, responsable de Catalunya Informació i Catalunya Cultura. També ha tingut càrrecs públics com el de director general de Política Lingüística a la Generalitat. Actualment exerceix de professor a la Universitat Ramon Llull, edita les revistes Castells i De Cine, i té una productora, Utopia Global, que sintetitza força bé la seva manera de ser i pensar.

Jordi Roigé és, doncs, un personatge multifacètic que actua en el camp del periodisme, de la comunicació, el cinema, la cultura... “Milito en el país”, resumeix per comprendre aquest poti-poti. En l’altra cosa que milita, tot i que no en faci proselitisme, és en el cristianisme. Una fe que li aporta, diu, “un punt de més serenor i de confiança que aquella persona que no ho és. Un punt de seguretat i tranquil·litat”. I que també l’ajuda a “discernir”, aquell verb que fa notar que qui l’usa ha tingut una formació ignasiana. Ell va estudiar als Jesuïtes del Clot, a la comunitat cristiana de Sant Pere Claver, i després ha portat les seves tres filles als Jesuïtes de Casp.

Unes creences que, en temps de crisi com els que vivim, creu que són claus per no enfonsar-se: “Tenir una mica més de confiança en Déu i en les persones, ens aniria bé a tots”. “Quan les coses van molt malament, has de saber confiar. I com diu la meva mare, hi ha coses que no depenen de nosaltres, i per tant no cal encaparrar-s’hi”, explica.

La seva capacitat per organitzar el que convingui –ara un Fòrum Casteller, ara una pel·lícula, ara un nou projecte editorial- l’ha posat també diverses vegades al servei de la causa creient. Així, per exemple, va dirigir el dispositiu de premsa durant la vinguda del Papa Benet XVI a Barcelona i ha produït un documental sobre Pere Tarrés, per citar dos exemples recents.

No vol, però, ser exemple de res en tant que cristià. Per què? “Per què som grans pecadors”, deixa anar. I perquè el sentir-se cristià li fa recordar també que els seus actes tenen conseqüències, a vegades negatives pels altres: “Encara que no vulguis, sempre hi ha un dia que fas mal”. Exigència, exigència i exigència. I recerca de l’excel·lència, només faltaria, més referències a Sant Ignasi de Loyola.

En tiempo de tribulación, nunca hacer mudanza”, dirà finalment, confirmant aquest pòsit ignasià latent, just abans de suggerir... un parell de nous projectes, d’envergadura, als quals es podria posar a l’agulla si trobéssim una fórmula... i així anar fent.

* Publicat a Foc Nou del mes de novembre.

1 comentari:

Nuri Line ha dit...

És molt bonic militar el país quan després es deixen completament de banda les responsabilitats personals i socials a l'hora de pagar al personal que ha estat treballant amb ell. La veritat és que, aquest tipus de persones, que compten amb influències polítiques són les pitjors pagant i fent país amb els seus.
Concretament, en el meu cas, vaig treaballar durant més d'un any a Utopia Global, empresa que dirigeix en Jordi Solé, i fa més d'un any que no em paguen 3000 euros, En Jordi, amb aquesta cara d'entremaliat i tan bona persona, em diu que no em pot pagar quan jo no em puc pagar ni el lloguer.
On viu el Jordi? Ex-director de Política LingÜística no pot pagar als treballadors quan ells sí ho ha fet per les feines que van fer?

L'únic a que contribueix aquesta gent de tendre somriure, inclinació a l'esglèsia de peu però de gran reculada, és a augmentar la "SANTA BARRA" d'aquest país.

QUINA BARRA, la seva! Això sí, ben catalana!!

Ho he escrit prou bé, senyor ex-director de Política Lingüística?