dimecres, de novembre 07, 2012

País Basc que ens tens el cor robat... o ja no?

Tercer viatge al País Basc en menys d’un any. En sintonia amb les anteriors visites, he trobat un País Basc tranquil, molt normalitzat. A simple vista, la reclamació de l’apropament dels presos d’ETA a presons basques sembla l’únic cavall de batalla que recorda “el conflicte” viscut. Potser és que, simplement, després de tants anys de convulsió político-social, ara que poden començar a respirar tranquils, els bascos ho fan a fons.

Això es notava, a l’ambient, el cap de setmana del 20 i el 21 d’octubre. La imatge de la nit electoral era aquesta: no es palpava entusiasme enlloc, pràcticament ni a l’indret on Bildu va celebrar la seva reaparició al Parlament Basc amb ni més ni menys que 21 diputats després d’una legislatura marginats del joc democràtic. Sorprenent, pels catalans afectats –poc o molt- per l’anomenada “basquitis”.  

He notat també un País Basc més pendent de parlar de la crisi i el futur del concert, la seva fórmula màgica per a sobreviure durant tots aquests anys i fer-ho millor que la mitjana de tots els espanyols. Una excepcionalitat fiscal que Europa mira amb mals ulls pel que té de decimonònic en termes d’harmonització fiscal i que el govern espanyol està disposat a tolerar sempre i quan els díscols bascos no s’alineïn amb els encara-més-díscols catalans. 

I heus aquí la paradoxa, que semblava que mai havia d’arribar: ara que els catalans sembla que hem obert aquest camí fins ara només insinuat pels bascos d’endinsar-se en “terrenys desconeguts”, en comptes d’estar més units tot indica que podria establir-se una competències entre aquestes dues terres germanes per conservar privilegis, els bascos, i per obtenir-los, si no és possible la independència, els catalans. Espanya, amb una Catalunya que paga com ningú, pot mantenir una excepció fiscal com la basca. Però sense Catalunya, l’esquema deixa de funcionar. Això explica que els nacionalistes bascos hagin evitat tan com han pogut donar cova a les aspiracions sobiranistes catalanes des de l’11 de setembre...

El procés electoral ha tingut la situació catalana al retrovisor, preocupats els bascos per deixar de representar en solitari el paper dels mals espanyols que se’ls havia encomanat des de Madrid fins ara, rol que ha quedat històricament compensat per part de Madrid amb l’excepció fiscal, indiscutit a la villa y corte. Ja els agrada, ja, als bascos, que els catalans s’afegeixin als posicionaments rupturistes contra Madrid. Però alhora observen aquests moviments amb cert temor pel que puguin perdre en un futur i urgent nou repartiment de papers.

S’acabarà la basquitis, aquest amor desmesurat que els catalans professem pel País Basc? No és massa feliç de dir respecte una terra que ens té el cor robat, en general, però algunes coses ho fan presagiar. Ho sabrem a partir del 26 de novembre, un cop haguem votat, quan els catalans esbrinarem si la medecina que Rajoy ens proposarà per no marxar d’Espanya pot tenir efectes secundaris “nord enllà”.

* Article Publicat a l'edició de novembre de Tribuna Maresme