dissabte, de novembre 24, 2012

Pedro Guerra: benvingut de nou per primer cop*

Pedro Guerra durant un moment de l'actuació a la sala Privat aquest divendres 23 de novembre.
Un moment del concert d'aquest divendres al vespre a Privat. Foto: J.S.

La darrera vegada que Pedro Guerra havia estat a Mataró era una nit de finals de juliol de 1999, amb un context molt diferent. A la pista de l'antic Parc Central de la ciutat, el cantant canari actuava com a principal reclam de les celebracions de la Festa Major de Les Santes. I ho feia davant centenars de persones, ja que en aquells moments ell era un cantant en ple apogeu, que havia adquirit una popularitat creixent amb el disc Raíz (1998). Físicament tenia un aspecte molt jove, amb els seus cabells rinxolats agafats amb una cua que s'amagava rera la seva esquena i musicalment es presentava amb tota una banda al darrera. Fa tant de temps, d'aquella actuació, que ni ell mateix recordava haver actuat amb seguretat una vegada a Mataró.

 Han passat tretze anys i un altre Pedro Guerra compareixia aquest divendres 23 de novembre dins el Cicle d'Autor i davant 150 perones a la Sala Privat de Mataró, molts dels quals havien assistit de ben segur en aquella anterior cita. Més gras, amb els cabells encara rinxolats però retallats a l'estil d'un home de 46 anys, el canari es presentava a la cita amb certa timidesa, com si s'hagués de guanyar el públic de bell nou. Dalt del tamboret, tan sols ell i una guitarra acústica, disposats a embadalir els seus irreductibles maresmencs.

Musicalment molt contingut i delicat, Pedro Guerra va oferir un concert basat en les cançons del seu darrer disc, El mono espabilado, editat l'any passat, per bé que no es va estar de tocar algun dels clàssics com Pasa, Contra el poder o Debajo del puente.

Va ser una sessió molt tranquil·la, on el cantant taral·lejava -més que cantar- les cançons i a vegades tan sols les xiuxiuejava, oferint això sí els seus jocs de veu consistint a interpretar el seu propi eco, a mode de segona veu. I on no rascava la guitarra sinó que tan sols feia sonar alguns arpegis de les cançons ja conegudes, de manera que poguessin ser mentalment reconstruïdes. Com si estiguéssim al menjador de casa seva o de les cases pròpies, deia algú a la sortida. Com si ensenyés de nou als fans mataronins la seva música. JOAN SALICRÚ

* Crònica publicada al Diaridelamusica.com, projecte de Clack Música!.