'Si jo fos president...'

Foto: À. Ribas.

... "els tancs serien casetes / perquè els nens hi juguessin / Bosses de caramels / caurien sempre del cel". És l'inici del poema, la pregària gairebé diria, que escrivia un noi de nou anys a principis dels noranta a l'antiga Iugoslàvia. Roberto, de Pula, signava. M'és una mica difícil d'esbrinar-ho, però devia ser el Dia Escolar de la No Violència i la Pau, el DENIP, del 1992 o 1993, quan centenars de nens i nenes de totes les escoles de Mataró vam aplegar-nos al Parc Central per cantar la cançó que l'incombustible Genís Mayola va fer a partir dels versos d'en Roberto. Ell era una de les primeres víctimes de la segona guerra iugoslava, la que va enfrontar Croàcia (després de proclamar-se independent) respecte l'exèrcit federal iugoslau (controlat pels serbis) i va expulsar grans quantitats de població de la zona sèrbia de Croàcia, encara abans que s'esdevingués la tragèdia de Bòsnia. Jo era un d'aquells nois que cantava la cançó d'en Genís, que era alegre, en realitat, i intentava imaginar qui era aquest Roberto de Pula, de nou anys, una mica menys que nosaltres llavors. De fet Roberto no era una nom estrany per nosaltres, però si el nom de la ciutat, Pula, i durant anys vaig intentar imaginar com era aquell indret. I finalment, gairebé vint anys després de tot allò, he visitat la ciutat i contra el que jo havia imaginat no és una població marcada per la guerra sinó una pròspera ciutat de la península de Ístria, al nord oest de Croàcia, una zona on no va arribar mai la guerra (per això en Roberto si devia refugiar: no és que fos de Pula, sinó que va anar a parar a Pula, a la reraguarda croata). El centre té un impressionant fòrum i diverses altres construccions romanes i romàniques, com cap ciutat catalana pot presumir per exemple. Ja ho té, això, la vida: et passes la vida imaginan-te que una cosa és de tal manera i finalment... resulta que no si assembla de res.