Joan Mora inaugura l'històric canvi a l'Ajuntament de Mataró

Vídeo del ple de dissabte passat, ofert per m1tv, la televisió pública comarcal.　

Ara si. Mataró va dir adéu dissabte passat a 32 llargs anys de domini socialista i d'esquerres per obrir una nova etapa política a la ciutat. Va ser un moment autènticament històric, dels que els manuals que testimonien la nostra història col·lectiva recordaran. No en tinc cap dubte. No exactament perquè la governació de la ciutat no tingui res a veure a partir d'ara amb la què hi ha hagut fins al moment sinó perquè al final la lluita pel poder també té aquest component purament binòmic: ara manen uns, ara manen uns altres; ara un color ara l'altre. Que canviïn les cares, en sí mateix, és una bona notícia. L'alternança es materalitza. Els que deien que la fortalesa socialista de Mataró era inexpugnable, ara tenen -encara que sigui en una situació molt complicada- el repte de demostrar si són capaços de millorar el que es troben davant seu. Va fer bé, per tant, Joan Mora de reconèixer abans que res els mèrits dels que l'han precedit.

Segona consideració. Jo no sé si els Ramon Camp, Josep Mañach i Pim Esperalba havien arribat a preveure un escenari com el que s'ha trobat Joan Mora: més vots que el principal oponent però claríssima inferioritat aritmètica en nombre d'edils. Si hagués estat així, crec que no haurien optat pel model Mora, clarament arriscat: governar, de moment, com sigui, amb només els seus vuit regidors. Aquesta, de fet, és l'altra gran novetat pel que fa a com es governarà la ciutat a partir d'ara. Per primera vegada en 32 anys no hi haurà una majoria estable de govern. En aquestes tres dècades de represa democràtica el més habitual ha estat sortir al terreny de joc, a cada ple, amb les votacions guanyades, assegurades, a favor del govern -guanyades, si ho volen, en trifulques des despatx entre PSC, ICV-EUiA i ERC, però aquesta ja és una altra qüestió-.

Especialment els socialistes han estat sempre molt porucs, amb això: risc mínim, que res s'escoli per la pendent. I Mora resulta que ha decidit trencar amb aquesta inèrcia, intentar trencar el frame mental de l'esquerra -per alguna cosa és empresari-: què passa si cal batallar per cada jugada, ja al terreny de joc? Aquesta és la seva aposta almenys fins que s'hagin de pactar els primers pressupostos. Aquí ja s'haurà de mullar d'alguna manera i arribart a alguna mena d'entesa amb el PSC -a no ser que vulgui un pacte impossible CiU amb el PP i la CUP o Plataforma, que semblaria bastant estrafolari-. Tenim, però, un parell o tres de mesos en què les coses s'aniran situant, una mena de pròleg del mandat que al setembre haurà de donar pas ineludiblement al primer acte de l'obra.

De moment, durant aquesta setmana, Joan Mora ha començat a prendre les regnes de la màquina municipal, una màquina molt complexa, amb molts ressorts, que li exigirà gran dedicació tan a ell com als set regidors que formen al govern, alguns dels quals no deixaran les seves feines privades. Aquesta estructura farà que, per primera vegada, els caps d'àrea de cada àmbit, professionals que estan al capdavant de l'estructura tècnica de l'Ajuntament, assumiran un paper molt més important. Per fer-ho senzill: fins ara els regidors donaven ordres als seus responsables tècnics, que eren els encarregats d'executar les seves ordres. Ara les ordres les haurà de seguir donant el polític, però donant molta més confiança als seus caps tècnics, que actuaran de facto com a regidors de l'àrea. Ara, en línia amb la idea de Mora de donar confiança a la gent de la casa, aquests tècnics hauran de tenir molta més màniga ampla. Guanyarà pes, també, la pròpia àrea d'Alcaldia: no hi haurà regidor de Presidència com a tal i el periodista Quim Barnola substitueix Pere Robert com a cap d'aquesta àrea.

De cara enfora, les primeres intervencions de Mora revel·len un afany de continuïtat amb la feina feta fins ara, que de fet és el que havia promès malgrat l'eslògan del canvi, que, recordem-ho, per a ell està més en les formes de fer que no en el fer en sí. Les seves declaracions en el primer acte públic, d'impuls del projecte del Port, així ho testimonien. Lògicament també hi ha una necessitat d'equilibri perquè el necessari sentit pragmàtic no s'ho endugui tot: les paraules del Departament de Territori anunciant la paralització del procés de les Rondes avalen el nou alcalde; no podia ser que una promesa electoral es desfés tan ràpid. Veurem, tot plegat, com acaba.

He bandejat fins a mig article el fet que, mediàticament, va centrar l'atenció del ple de dissabte passat: la presència dels tres nous regidors de Plataforma per Catalunya. He parlat primer del canvi d'alcalde perquè penso que això és el més rellevant del que va passat dissabte passat. Ara em disposo a fer-ho de Mònica Lora i els seus dos companys, perquè penso que una cosa és que la seva presència sigui un toc d'atenció a la resta de formacions polítiques i l'altre que ens dediquem a partir d'ara a parlar exclusivament d'aquesta gent tot el dia.

La veritat és que, periodísticament, va ser molt interessant poder veure les primeres passes de Mònica Lora [bloc] a l'Ajuntament de Mataró. Els primers gestos explícits -escoltar el seu discurs- i els implícits -fixar-se en detalls com els de posar un sant a pocs centímetres seus a la taula presidencial on seia o veure com fotografiava els manifestants que la insultaven, enfotent-se'n-. Déu n'hi do quin personatge i quina capacitat estoïca: quan més cridaven els que la insultaven, més ho feia ella. Sobretot interessant va ser escoltar què pensa del món Mònica Lora, que combina un discurs xenòfob assegurant els que "els de casa" -qui són exactament?- han de rebre els serveis abans que els immigrants -els que van venir fa vint anys, què són?- però alhora amb alguns rivets clarament d'extrema esquerra, anticapitalistes. De fet va cridar a "la lluita contra la globalització econòmica i cultural en la qual la immigració és usada com a cavall de troia dels grans capitals financers". A veure, a veure. Així qui té la culpa de tot plegat? Els immigrants? Els empresaris? Els especuladors? Per favor, una mica de consistència argumentativa, Mònica.

La seva posada de llarga va permetre comprvoar el grau de cinisme que gasta el personatge: "Hi ha hagut una campanya molt dura contra nosaltres", diu, "s'han dit mentides i fal·làcies a mil". Quines, Mònica? Mentides? Amb un deix castellanoparlant i amb faltes d'expressió tipus "ningún immigrant, ninguna mesquita" que no la situen precisament entre els habitants de l'antiga Iluro, Lora va assegurar que cap immigrant no ha estat amenaçat per Plataforma per Catalunya i que en canvi ella si ha rebut amenaces davant de casa seva. Quina barra. També es va queixar de la campanya de criminalització a la qual, al seu entendre, s'ha sotmès Plataforma per Catalunya. Què esperaves Mònica? Igual que tu pots sortir al carrer dient mentides emparan-te en un pervers concepte de la llibertat d'expressió, els altres no podem sortir a dir el que vulguem? Encara més coses: "No creiem en els personalismes" va dir la que, segons ha recollit e-notícies, abans d'intentar el salt a la política volia ser model...

Tot aquest discurs kafkià el va fer mentre es dirigia una i altra vegada als seus companys de consistori com a "Senyors dels sistema", erigint-se en la única legítima representant dels ciutadans i com si no fos el propi sistema el que li permet accedir a una plaça a l'Ajuntament. (Per cert, la Llei de Partits aprovada per PSOE i PP el 2002 diu: "S'impedirà que un partit polític pugui, de forma reiterada i greu, atemptar contra aquest règim democràtic de llibertats, justificar el racisme i la xenofòbia o donar suport políticament a la violència i les activitats de bandes terroristes". Plataforma per Catalunya no hi entra, aquí?).

Deixo pel final les seves mencions de cara a nosaltres, als periodistes de la ciutat. Paraules encolomant el mort de possibles agressions a la seva persona i els seus companys a la premsa de Mataró -i a certs partits, va dir també-. Crec que ha quedat prou clara la meva postura sobre la presència de Plataforma per Catalunya en un manifest conjunt [aquí] que hem fet amb els companys i amics Francesc Amat, Miguel Guillén, Toni Rodon, Joan Safont i Ramon Radó, però més enllà de les idees exposades, és inacceptable el que va dir Monica Lora dissabte passat a La Riera 48. L'extrema dreta sempre ha anat contra l'exercici lliure del periodisme i aquesta noia segueix la tònica general del moviment que representa.

· Si voleu saber el perfil 2.0 dels nous regidors mataronins, en un apunt de Neus Pinart, cliqueu aquí.