dimecres, de setembre 21, 2011

Pau Vallvé, el geni que no necessita ni tocar el seu propi ‘hit’


Un moment de l'actuació del dissabte dia 17 a l'Institut del Teatre de Vic. Foto: Àngels Ribas


Pau Vallvé va demostrar dissabte al vespre a Vic perquè és un dels artistes més interessants de l'actual panorama musical català. O almenys el més innovador i desacomplexat, el músic més de laboratori, que experimenta amb melodies, ritmes i sons diversos sortits de la barreja d'instruments amb què treballa -una proposta ideal per l'inVICtro [web], que es vesteix precisament com el laboratori musical del Mercat de la Música Viva de Vic-. La seva capacitat de crear música en directe a partir de la superposició de loops, en la línia de Jorge Drexler, és un as a la màniga que va deixar els espectadors sorpresos durant uns quants minuts d'un concert que va ser breu, no més de 45 minuts, però molt complet.

La veritat és que Vallvé es va posar de seguida a la butxaca el nombrós públic assistent, unes 150 persones, a l'Institut del Teatre on es feien alguns dels concerts del certamen, que enguany arribava a la desena edició amb molt bona salut. Amb l'acompanyament del personatge mordaç, irònic i pessimista i en companyia de la seva inseparable Maria Coma, Nico Río -que havia actuat just abans de Vallvé- a la guitarra i Jordi Casadesús al baix, Vallvé va oferir un concert equilibrat, amb moments de gran intensitat percutiva i altres de més reposats, com la cançó on recordava la mort de la seva àvia. A la sala, l'energia que desprenia la banda va deixar amb la boca oberta la majoria dels assistents, validant definitivament una proposta que ha trigat massa a començar a fer forat -dinou anys dalt l'escenari i onze discos-. Vallvé va dir, en relació a això, que es trobava més a gust a Vic que no pas a Barcelona, sovint.

Un personatge, un geni, un descobriment per la música en català, ara ja sense màscares, sense Estanislaus Verdets ni Ummas entre mig. Pau Vallvé a seques. Un músic amb tanta consistència musical que és capaç d'acabar el concert sense tocar la cançó que obre el seu disc i la única que, a priori, els assistents haguessin pogut reconèixer. Pau Vallvé és així. J.SALICRÚ