Borde(r)s*
El meu mòbil ja tenia nova cobertura. S'hi veia un prometedor 01 enlloc del darrerament habitual JORfastlink. Havíem passat la frontera anterior, pagat les taxes de sortides, fetes les cues corresponents i complimentats els deguts papers. Érem alla, a la frontera siriana, confiant que l'advice de la recepcionista de l'hotel -refutat amb altres exemples- en el sentit que el famós VISA te'l feien a la mateixa frontera seria cert. Però el borde del bigoti de seguida ha mostrat la seva mala llet. Era un soldat tipus, calvet, baixet, amb l'uniforme de color caqui de dictadura de país de l'est (o de l'Orient Mitjà, en aquest cas). El tiu ha dit que no tenir el visat era un "Big Problem". Merda. Ho ha tornat a dir, migrient per sota el nas. Ha fet durar les esperances una mica més i fins i tot hem pensat que se'ns obria el cel, en un determinat moment. Però res. Ha tornat a venir i ha dit que el seu jefe no hi era -era divendres- i que per tant "Good Bye" i Barcanova i "torneu el dia que vulgueu però amb un VISA". En acabar, un cerimonial perquè ens tornés els passaports i una obsessió malaltissa en controlar que sortíem del pais tot seguit, entaforant-nos en un taxista amic.
Ja se sap. El dia després de Santes sempre és una merda, siguis on siguis. És un dia per vaguejar, per oblidar, per no fer res. Perquè res no va. No us explico que també ens hem quedat a l'ascensor tancats...
Demà cap a Jerusalem, a Palestina. Avui, durant aquest interminable matí, haurem après que el viatge no és sinònim de satisfacció, èxit ni plaer, que també deu ser bo.
* Ahir en el post deia que, en el viatge a Jordània del 2004, vam intentar entrar a Síria però que no ens van deixar. Però que no venia a tomb explicar-ho. Avui he retrobat el mail que vaig escriure cap a Catalunya aquell, dia per relatar el perquè no ens van deixar entrar. Un petit 'divertimento' per rememorar el moment, vaja. Una mostra més de pardillisme. Falta afegir que en tornar a Amman, la capital jordana, vam anar a ofegar les penes en un McDonald's, un baluard capitalista per carregar contra els estatalistes que no ens van deixar entrar a Síria.
Ja se sap. El dia després de Santes sempre és una merda, siguis on siguis. És un dia per vaguejar, per oblidar, per no fer res. Perquè res no va. No us explico que també ens hem quedat a l'ascensor tancats...
Demà cap a Jerusalem, a Palestina. Avui, durant aquest interminable matí, haurem après que el viatge no és sinònim de satisfacció, èxit ni plaer, que també deu ser bo.
* Ahir en el post deia que, en el viatge a Jordània del 2004, vam intentar entrar a Síria però que no ens van deixar. Però que no venia a tomb explicar-ho. Avui he retrobat el mail que vaig escriure cap a Catalunya aquell, dia per relatar el perquè no ens van deixar entrar. Un petit 'divertimento' per rememorar el moment, vaja. Una mostra més de pardillisme. Falta afegir que en tornar a Amman, la capital jordana, vam anar a ofegar les penes en un McDonald's, un baluard capitalista per carregar contra els estatalistes que no ens van deixar entrar a Síria.
Comentaris