Herois

L'estiu de 2004 vaig anar de viatge a Jordània i, sense haver-ho previst, vam acabar anant als territoris ocupats, a Palestina. No ho teníem pensat però Jerusalem queda tan a prop de Jordània que vam decidir sacrificar monuments per veure persones, per entendre'ns. I un cop allà tampoc pensava escriure'n res, però la veritat és que per un intent de periodista com un servidor era missió impossible: hi havia massa coses a explicar com per reprimir-se i no deixar-se anar davant un ordinador o un full en blanc. Arran d'aquell viatge vaig publicar cinc articles a capgros.com [aquí]. I ara repassant-ho pensava que un d'ells anava dedicat a parlar del que allà estant vam quedar que n'anomenaríem "moskorros". És curiós: a vegades tens la sensació d'haver escrit una cosa deu vegades i a l'hora de comprovar-ho te n'adones que devien ser tot fabulacions del teu cap, galerades imaginàries perdudes en algun lloc inescrutable del cervell.

Com ja hem dit nosaltres havíem anat de viatge a Jordània -també vam intentar entrar a Síria però no ens van deixar, això no ve al cas ara- i per tant el propòsit del nostre recorregut era turístic, en el millor sentit del terme. Per tant és obvi que no anàvem a fer turisme solidari (a favor de la causa palestina, s'entén, és clar). Però per casualitat -ens ho va recomanar la guapíssima recepcionista de l'hotel d'Amman- vam acabar dormint els quatre o cinc dies que érem a Jerusalem Est, la zona àrab, en un hostal que més tard vam descobrir que era una mena de centre d'activistes propalestins encobert: el Faysal Hostel [web; aquí ho deixa ben clar: lloc habitual de periodistes, activistes i una altra cosa que no acabo d'entendre]. Murals dimonitzant l'exèrcit israelià, bromes sobre Ariel Sharon al salvapantalles de l'ordinador de lliure connexió, banderes de tots els països arreu... us en podeu fer una idea.

De mica en mica ens vam acostumar a l'ambient de l'indret, molt acollidor, d'altra banda: era evident que nosaltres érem uns bitxos raros, a l'hostal, perquè no veníem a salvar ningú, tot i que penso -avui ho diuen un israelià i un palestí junts a la contraportada de El País- que la millor manera d'ajudar països en situacions problemàtiques és anar-hi i repartir tants calers com la teva economia et permeti durant els quinze dies o tres setmanes que t'hi passegis. Però bé, la resta dels habitants d'aquell cau si que eren practicants del turisme solidari clàssic. Recordo perfectament una conversa a la terrassa de l'hostal -porta de Damasc de la ciutat vella a vint metres, espectacular- amb uns activistes catalans i espanyols. Els activistes s'anaven rellevant i justament aquell vespre va aparèixer algú de Barcelona, diria, anunciant de forma contundent: "Ha caigut l'Hamsa!", en relació a una antiga instal·lació industrial que havia estat desallotjada el dia abans per les forces de seguretat. I mica en mica el debat va anar transformant-se en una exhibició, entre els qui ja feia dies que eren a Palestina, de qui havia fet l'heroicitat més gran. El premi, aquell vespre, se'l va acabar enduent un imbècil de Saragossa, un "moskorro", que havia escollit ajudar la causa palestina i la seva població d'una forma ben curiosa: ajudant-los a tirar pedres contra l'exèrcit israelià.

Ara mateix estic escrivint això i penso: vols dir? Segur que va dir això aquell tio? No serà una altra cosa que se t'ha quedat al cap, o una imaginació. Comprovem-ho. M'aixeco i recupero la llibreta d'aquell viatge, tapa de color verd, fulles de quadradets blaus; una de clàssica. Veig que ho tinc escrit tot, perfectament, o sigui que em limitaré a transcriure. El text tenia títol: Herois.

"Avui ha estat un dia bonic... bàsicament ens han gasejat" explica satisfet el 'moskorro' número 1 en referència a la marxa per la pau contra el mur que es fa des de fa una setmana al West Bank [Cisjordània]. El seu testimoni, junt amb el d'un parell de nois de la mateixa calanya, ens posa els pèls de punta. Són el tipus de gent que més valdria que no se'ls deixés participar en iniciatives d'aquest tipus. Els fan perdre la legitimitat, la coherència, el sentit últim. Perquè aquesta gent no ve aquí a fer la pau, venen a fer la guerra. Són uns indocumentats. No pensen. Només tenen odi i el venen a enviar als israelians en un exercici infantil, patètic i estúpid. "No tots els israelians són subnormals", va dir-nos fa dies la mateixa veu. Molt bé, nano. Que bé que te n'hagis adonat. Et fotran un monument a la intel·ligència.

Per a ells nosaltres som uns cagats, uns 'flojeras', uns acomodats que venen aquí a fer turisme, a fer un viatge de plaer. No com ells, que juguen a fer de soldats en el seu mes de vacances. Ells són els cracks, els conscienciats, els que lluiten. Migrient admeten haver tirat pedres contra l'exèrcit, quan la ideologia de la marxa ho prohibeix expressament. Quina pena. Quina pena que foteu. Sou violència. Violència pura, que no fa res més que ampliar la fossa entre israelians i palestins, que ja es fa gran per si sola. Torneu a casa, valents, torneu a casa i reflexioneu què és el que us passa pel cap i si el que heu vingut a fer aquí ajuda en res a què un dia hi hagi pau. Feu-ho per tots ells, si és que realment us importen".