Jordi Carrión torna a escena: 'Los muertos'

Primer dels quatre vídeos produïts pel mataroní Sergio Espín a manera de presentació del nou llibre de Carrión.

Avui faig propaganda d'un amic que, de propaganda no en necessita, perquè l'ha fitxat l'editorial Mondadori [web] i en parlen els mitjans de comunicació d'àmbit estatal [Público aquí]. És Jordi Carrión [web], "un dels pocs mataronins glocals que existeixen: és global perquè no li tremolen les cames a l’hora de sortir a veure món però també té clar que hi ha d’haver un punt de tornada. Mataró és en ell no el destí, sinó un punt d’anada i tornada, un refugi humà –la seva infància, adolescència, joventut-. I malgrat l’aire universalista que gasta mai renega dels seus orígens al barri de Rocafonda. Partint d’aquesta popular barriada mataronina construeix un país imaginari que només està en el seu cap i que, partint de casa seva, s’estén fins a Argentina (i Sudamèrica) i fins a Austràlia i Oceania, de moment".

Això ho deia jo mateix per descriure'l, l'abril de 2008, a la llibreria Robafaves de Mataró, on vaig tenir el gust de copresentar el seu volum Australia. Un viaje, per sorpresa meva. Ara, dos anys després, Carrión fa un canvi de direcció en la seva trajectòria literària, abandona la literatura de viatge que tan bé ha conreat els últims anys, i publica una novel·la titulada Los muertos, ubicada en un Nova York fictici i projectada com una "doble novel·la dotada d'un joc de miralls". La temàtica, però, no deixa de ser carrioniana: la violència i sobretot la memòria, temes ja tractats en clau de no-ficció. Sobre la memòria, Carrión va protagonitzar una entrevista magnífica de Vern Bueno [aquí] per un monogràfic de Valors [web].

A en Jordi el vaig conèixer com a lector, abans que personalment, tot i ser de Mataró. "És que jo sóc de Rocafonda i tu matarócèntric", dirà ell reproduïnt una broma habitual entre nosaltres. El fet és que l’estiu de l’any 2000, al juliol, ell va publicar una sèrie d’articles a l’Avui narrant un viatge de Los Angeles a Tegucigalpa, a la capital d’Honduras. Jo diria que els va començar a publicar a principis de juliol, quan naixia el suplement, i just deu dies abans que jo marxés de viatge fent una ruta calcada, de Mèxic a Honduras (feia el mateix que en Jordi però sense la part dels EUA). "Quina coincidència! -vaig pensar-. Un tiu que t’explica el viatge que faràs d’aquí a deu dies". Quan vaig tornar del viatge vaig rellegir les cròniques que no m’havia pogut llegir per haver estat fora. La sèrie no s’acabava amb la tornada a l’aeroport, sinó que l’autor dels textos tornava a casa seva, a un ciutat de províncies, i deia que una de les primeres coses que feia era anar al Robafaves a comprovar que tot seguia el seu lloc. Em vaig adonar llavors que era de Mataró. Quina sorpresa! Vaig decidir que l’havia de conèixer i, amb l'excusa d'entrevistar-lo per Capgròs, vam fer el primer cafè junts a l'antic Lattino, a la plaça de l'Ajuntament.

Amb en Jordi discrepem amb alguna cosa -la seva aversió als capellans i al nacionalisme català, el seu post en moltes coses- però en compartim moltes d'altres, per exemple la passió per cercar els nostres orígens (i els de les nostres famílies). Una mica més tard que en Jordi anés a Austràlia, el 2005, jo vaig anar a fer el mateix exercici a Cuba, a la recerca també d’una branca de la meva família que viu a l’Havana i a Bayamo. Amb en Jordi compartim l'interès per saber on hauríem anat a parar si haguéssim estat nosaltres (o els nostres pares) els que ens tocava marxar. I adonar-te'n així de l'estranya casualitat que significa que estiguem ara i aquí.