Plitvice: aquell color entre verd i blau turquesa... que es va convertir en vermell

El 1979 van ser declarats Patrimoni Natural de la Humanitat per la UNESCO. Són setze, connectats entre si per innombrables i majestuoses cascades. Un entorn espectacular, dominat per un color blau turquesa que es confon amb el verd. De fet la gamma intermitja entre aquests dos colors no sembla esgotar-se mai. Allà on miris veus una imatge de postal, sense exagerar.

Parlo dels llacs de Plitvice, al bell mig de Croàcia, molt aprop de Bòsnia-Hercegovina, en la zona de la Krajina on tradicionalment els serbis eren majoria. Hi vaig ser aquest passat estiu i dono fe que és un dels paratges més espectaculars d'Europa. Llegint-me la guia -algun dia demostraré com es pot arribar a fer veure que has anat de viatge a un lloc sense haver-hi anat, només gràcies a la guia- vaig descobrir una cosa de la qual no tenia ni idea. Uns fets, vaja, dels quals avui dia 31 de març es compleixen, precisament avui, dinou anys. La cosa és que el primer enfrontament armat que desembocaria en la Guerra de Croàcia i la resta de guerres que van assolar l'exIugoslàvia en el període 1991-1995 va tenir lloc aquí. Un indret tan plàcid, tan silenciós, tan amarat de pau i de tranquil·litat... va viure el pas sempre incomprensible entre la violència verbal, el duríssim enfrontament polític entre croats i serbis... i la violència explítica, la sang, la mort. Segons explicava l'ABC de l'1 d'abril de 1991 [veure aquí] el balanç va ser de dos morts, un d'ells policia (entenc que croat), i set ferits.

Els fets són aquests: el 31 de març de 1991, les forces especials del Ministeri de l'Interior croat ataquen la població sèrbia de Plitvice exhibint -segons algunes fonts- emblemes i símbols dels ústaixes, els nazis croats que durant la Segona Guerra Mundial havien instaurat un règim del terror recolzat per Hitler i que es va dedicar a netejar ètnicament el país de serbis i gitanos. Aquest protoexèrcit croat acudeix a Plitvice perquè milicians serbis s'havien apoderat del parc en resposta a la voluntat clarament secessionista del govern de Zagreb i n'havien assassinat els empleats i col·locat valuosos arbres com a barricades a les rutes que condueixen al parc. Quan va arribar la policia especial croata es produeix el xoc armat. El dia següent, amb l'excusa d'interposar-se entre les parts enfrontades, es van presentar al parc els tancs de l'exèrcit federal iugoslau i els croats van ser obligats a abandonar la zona. En aquell moment l'exèrcit iugoslau encara interpretava, suposadament, el paper d'agent neutral però de facto ja treballava per la causa sèrbia i aquest n'és un bon exemple. Croàcia no recuperaria el parc, avui perfectament arreglat i preparat per rebre milers de turistes al dia, fins 1995, ara fa quinze anys. Tot plegat s'explica detalladament en aquesta entrada en castellà de la Wikipedia [aquí].

Aquell color entre verd i blau turquesa que representava el somni de la Iugoslàvia eterna, capaç de trobar una tercera via entre capitalisme i socialisme, es va tenyir de vermell aquell 31 de març de 1991. Des de llavors res seria el mateix. El somni es va convertir en malson i al cap d'uns mesos la guerra a Croàcia i Eslovènia i l'any següent a Bòsnia. Qui ho hauria de dir, passejant-se per les passarel·les que permeten visitar el parc que en el fons el silenci que s'hi viu amaga la primera tragèdia moderna dels Balcans...

[Valors] Al voltant de la Setmana Santa

Valors no és una revista explícitament religiosa ni confessional, però des del primer número hem dedicat diversos espais a parlar sobre la dimensió transcendent de la persona, sobre la necessitat de fer-se les preguntes eternes de la humanitat una i altra vegada. Davant la Setmana Santa, us volem oferir un compendi de tres números que hem dedicat en diferents moments de la història de la revista a parlar de temes que ens han semblat interessants des d’aquest punt de vista. Així, en el número 14 de la revista (març 2005) vam aprofitar el període de Setmana Santa per parlar del fenomen religiós en un monogràfic [aquí] titulat “El perquè de tot plegat”, il·lustrat a la portada amb una magnífica fotografia de Toni Canal. Més tard, en el número 37 (abril 2007) vam decidir parlar de la capacitat d’assumir el dolor i transformar-lo en positiu, un element molt proper al que darrerament se n’ha dit la resiliència. El monogràfic portava per nom “El dolor en positiu” i el podeu recuperar aquí. Finalment, en el número 47 (març 2008), dedicàvem el monogràfic del número [aquí] a parlar del sacrifici, de si té sentit seguir parlant del sacrifici avui en dia, just quan domina a la societat una mentalitat que ho nega taxativament.

Necat Ayaz

"Date: Mon, 29 Mar 2010 07:10:43 -0700
From: necatayaz@yahoo.com
Subject: about nou estatut and other things
To: joansalicru@hotmail.com

Dear Joan,

I have a research about self-goverment of peoples living in Spain. In this context, I want to obtain opinions of Catalans about the new statue. Why some Catalans supported and why some other refused it? Can you find someone there answer this question?

By this way do you have some contacts in ERC? have sent an e-mail to them but until now I have not receive an answer. and lastly, do you know adress of Felix Marti (old UNESCO cat responsible)? He wrote a foreword for the book on Catalonia and so I want to send him the book.

with regards,

necat".

De cop rebo aquest correu electrònic. És en Necat Ayaz, un bon amic kurd a qui vaig conèixer l'estiu de 2003 a Istanbul, la seva ciutat d'acollida, com la de molts kurds que només tenen futur emigrant a la gran ciutat. El vam conèixer absolutament de casualitat enmig de la gran avinguda del centre d'Istanbul, un carrer peatonal per on discorre un tramvia de principis del segle XX. La persona amb qui anava havia d'anar al lavabo urgentment i el primer lloc que vam trobar va ser un centre anomenat de la Mesopotàmia. "Deu ser alguna cosa cultural", vam dir-nos. Al cap de deu minuts sèiem en el bar de l'indret -no podíem marxar sense pagar, és clar!- i de cop i volta ens vam trobar parlant amb un simpatiquíssim jove kurd que ens va informar que allò era el centre kurd d'Istanbul i que el nom era exactament una tapadera per no despertar les suspicàcies de les autoritats turques, que no obstant havien tancat el teatre i altres dependències del local.

Des de sempre el Kurdistan havia estat una de les meves obsessions personals [llegir aquí] i a partir d'aquell viatge encara s'hi va convertir més amb la creació del CIRK, el Centre d'Informació i Recerca sobre el Poble Kurd que va durar cinc anys. Era la nostra manera d'homenatjat gent com en Necat, que intenta construir un futur en pau pel seu país, assolat pels combats de la guerrilla del Partit dels Treballadors del Kurdistan i l'exèrcit turc. Un personatge, en Necat, que estava -i pel que he vist avui segueix- obsessionat amb el procés de construcció de l'estat autonòmic espanyol (en va escriure un llibre i tot, veure nota aquí). El que per alguns pot semblar una pura descentralització era vist per aquell kurd d'alta estatura, mirada innocent i conversa encantadora com una autèntica meravella. Allò em va fer pensar molt. Crec que un viatge a aquelles terres pot ser molt aclaridor per qualsevol nacionalista o independentista. Dubto que tornin a veure la nostra realitat de la mateixa manera que abans de marxar.

'Valors' s'explica a la gran ciutat

Un servidor durant la presentació de Valors feta en el marc de la trobada de Catalunya Causa Comuna organitzada per el PSC. Foto: M. San Pedro

Els dos grans partits polítics del país, Convergència i Unió i el Partit dels Socialistes de Catalunya van posar en marxa mesos enrere dos processos de revisió del seu discurs polític davant la dificultat que tenen aquestes màquines del poder de connectar amb la ciutadania. Els nacionalistes ho han fet a través de la Casa Gran del catalanisme, mentre que els socialistes han treballat a partir del concepte Causa Comuna, noms els dos molt coincidients. Avui, com a codirector de la revista Valors, he explicat la nostra experiència en la trobada general del segon moviment que se celebrava a la Fira de Barcelona, a partir d'una petició de la parlamentària socialista mataronina Consol Prados.

Això que segueix a sota són els apunts que he preparat mentre anava cap a Barcelona, tot i que després el format de l'acte m'ha fet executar una intervenció volgudament curta i sintètica basada en la idea que els partits han de fer l'esforç d'interrogar-se pels seus valors. I en el cas de l'esquerra han de superar les absurdes pors que tenen precisament a parlar de valors, d'ètica, de moral.

"-Parlar de valors, clar que si. I parlar de valors forts.

-Valors és un projecte multiplataforma nascut fa set anys a Mataró (no tot passa a BCN).

-Diversitat de formats: paper, web, blocs, ràdio, canal de vídeos, facebook. (7 eines)

-però eina 8: que la virtualitat no ens faci perdre la presencialitat, per això actes i Jornada.

-cal afavorir espais de trobada entre la gent: que es faci feina a nivell virtual no té pq implicar que es faci feina a nivell presencial. La xarxa pot ser un gran aliat a l'hora d'incentivar la presència o amplificar el ressò d'aquestes trobades. La tecnologia ens permet avui de forma molt barata a les iniciatives modestes i minoritàries arribar a molta més gent de la que mai hauríem pogut arribar.

-què busca Valors: generar reflexió potent. No informar ni formar explícitament sinó generar reflexió, debat, diàleg. Aprofundir, anar en sèrio. Número sobre política i valors: l'ètica pot anar de bracet amb la política, però la política no es pot guiar només per valors ètics. Hi ha un codi propi, doncs, de valors en la política: l'eficàcia i la responsabilitat serien dos dels valors que a vegades passen per sobre valors suposadament més ètics.

-a aquesta mena de reflexions pretenem dedicar-nos. Potser, per tant, destacaria el valor de la seriositat com el principal que pretenem conrear: anar en sèrio, passar per sobre la cultura del "jijijaja" i aprofundir.

-des de l'esquerra sembla que hi hagi una certa dificultat en atrevir-se a parlar de valors, de referents forts, de moralitat... Jo us animo a què ho feu. El país ho necessita. Igual que necessita q ho facin les seves altres opcions polítiques. La credibilitat de la política també passa per aquí: que la gent sigui conscient que les coses no es fan perquè si, que la política es fa també -no només- però també en base a les conviccions.

[LaRiera48] Que tot Mataró sigui Mataró

Escultura "El rapte d'Europa", d'Ángel Heredero Bravo (1999), instal·lat a la plaça Ìtàlia de la Via Europa. Font: fenomenal bloc sobre escultures de la ciutat [aquí].

Un dels tòpics baronians més repetits és aquell pel qual l'alcalde reclama sovint que Mataró esdevingui una sola ciutat. Una ciutat diversa però integrada, una sola ciutat. "Que tot Mataró sigui Mataró", ho verbalitza. No és una frase dita perquè sí, sinó perquè l'alcalde del Pla d'en Boet és conscient que un dels hàndicaps que tenen les ciutats tan de la primera com la segona corona metropolitana, amb una forta immigració intraespanyola i extracomunitària, és esdevenir autèntiques ciutats, llocs de trobada, de compartir, amb una identitat diferenciada, i no pas un espai dormitori on els treballadors de la gran Barcelona descansen hores abans de tornar a la feina a la gran ciutat. Avançar en la integració de la ciutat, des d'un punt de vista social, humà, cultural, era de fet un dels grans reptes que va assumir l'actual alcalde en prendre el relleu de Manuel Mas: l'anterior batlle havia sargit la ciutat urbanísticament parlant; ara el seu successor havia de fer una feina molt més delicada consistent en soldar-la humanament. Fer això és un dels reptes més difícils que té Baron de front, perquè la tan anomenada cohesió social hi té molt a veure. Quan més desmembrada estigui la ciutat, menys cohesió social i per tant menys benestar material i humà.

Per a soldar la ciutat definitivament és necessària la creació de referents. Referents comuns, és clar, de la gran ciutat, no pas del petit Mataró. Els elements de cultura popular són claus, en aquest sentit. N'hi ha dos més que evidents: Les Santes i la Setmana Santa. També ho podria ser -en aquest camp hi ha molt terreny per córrer- l'esport. El futbol, específicament. L'experiment sociològic que ha representat el Barça durant les darreres dècades a Catalunya és bona mostra d'això: el lligament sentimental de molts catalans vinguts de fora amb el propi país ha estat el Barça. I ho segueix sent ara amb les noves persones que han arribat a casa nostra en els darrers temps.

De fet, els dos elements culturals citats avancen per si sols en la tasca d'esdevenir els referents de la ciutat. Ras i curt: Les Santes són cada vegada menys la festa del centre i la Setmana Santa la gran activitat dels castellanoparlants, fent un reduccionisme demagògic. Les xifres d'assistència no només als Focs sinó a la Nit Boja o a la jornada castellera en són bona mostra, pel que fa a la Festa Major de la Ciutat. I pel que fa a la Setmana Santa mataronina cal tenir en compte que segurament és la millor síntesi que s'ha generat espontàniament el darrer quart de segle a la ciutat respecte ella mateixa: silenci i sentiment es fonen en un format inèdit a la resta de Catalunya. Molts Mataronins de Tota la Vida no se'n volen adonar i tendeixen a pensar que el fenomen és una importació dels referents de la Setmana Santa andalusa cap aquí. Però qualsevol que estudiï una mica la qüestió se n'adonarà que això no és cert: la Setmana Santa de Mataró és autènticament mestissa. No es pot dir el mateix de la Romeria Rociera, llastimosament. La Romeria és pura evocació d'un indret, d'una manera de fer, que queda molt enrere ja fins i tot en aquells que en participen a casa nostra. Se n'adona un passejant pels entorns de l'ermita del Rocío, a Andalusia, on he estat aquest cap de setmana. No vull dir amb això que la Romeria sobri, ni molt menys. Només apunto que no contribueix a soldar la societat mataronina. Ni més ni menys.

Però en tot cas més que parlar de les coses existents caldria referir-se a aquelles que falten. Elements que ens hem d'empescar de nou o que potser ja existeixen però que hem de potenciar perquè sinó, des d'un punt de vista social i cultural, correm el risc d'esdevenir una societat multicultural, a l'americana: cadascú al seu barri particular, en compartiments estancs. I aquest no és el model de convivència desitjatble a casa nostra, que ha de ser intercultural. Per construir aquest projecte comú entre "els que ja hi eren", "els que fa temps que van venir" i "els que acaben d'arribar" calen estris, punts d'encontre. Segurament, abans que res, admetre les dificultats que comporta aquest procés d'integració de noves persones. Però un cop fet això buscar fórmules perquè els diferents col·lectius entrin en contacte. Fórmules que passen per la societat civil però sobretot per l'Ajuntament, que té la paella pel mànec a l'hora de prendre decisions crucials en aquest sentit. La política d'equipaments culturals, per exemple, és clau en aquest sentit. Per això em sembla una notícia excel·lent -avançada pels informatius de Mataró Ràdio- que l'Ajuntament es deixi d'orgues i aposti per construir un nou teatre municipal a l'emplaçament actual de la piscina i el Velòdrom, equipaments que se n'aniran cap al Triangle dels Molins. Aquesta és un missatge decisiu de cara a la gent d'aquest barri i del conjunt de la ciutat: el gran teatre de la ciutat pot anar perfectament a un barri dels construïts amb les onades immigrants dels seixanta i setanta.

Però no n'hi ha prou. Els mataronins ho sabem. Perquè no s'organitzen de forma coordinada cicles expositius, sobre la pròpia ciutat, a tots els centres i espais cívics dels quals els diferents barris disposen a realitzar per parts dels nombrosos i bons fotògrafs que tenim a la ciutat? El mateix respecte el centenar llarg de bandes musicals que es mouen per la ciutat. Per què no s'avança en la idea de la gran festa de la ciutat que va de Sant Jordi a l'Onze de setembre i s'edita una guia comuna de totes les festes populars que desemboquen en la gran Festa Major de Les Santes? Per què no es promouen activitats que agrupin diferents col·lectius de la ciutat i afavoreixen l'entrada en contacte de realitats diferents? No per diluir-se en un magma insípid sinó per fer una suma més singular, més potent.

Ens falten, doncs, com sempre, decisions arriscades. Crear un relat comú de tots i per a tots els mataronins. També els mitjans de comunicació hi tenen un paper clau, aquí: els que testimonien l'actualitat política, social, cultura, esportiva... són els que creen discurs de ciutat, també. Tenim un relat del passat que és el tèxtil, la feina callada, el rum-rum de les màquines de confecció a qualsevol hora del dia i qualsevol carrer de la ciutat. Un relat que es va plasmar en un caràcter, el "d'aixecar la persiana", que es veurà segur reflectit en el nou museu de la ciutat on el tèxtil tindrà un espai preponderant. Ara, però, en un panorama econòmic tan diversificat, el món del treball no pot ser l'eix del nou relat ciutadà. Potser la cultura, entesa com la posada en marxa d'una reflexió potent sobre la pròpia ciutat, sobre els seus orígens, sobre el seu futur, ho podria ser. Hi podríem pensar, tots plegats, aquests dies de Setmana Santa.

'Pongamos que hablo de Madrid' i són les 4 de la matinada fora l'estació d'Atocha...

... i que fa un fred de mil dimonis i l'únic lloc que està obert fora l'estació és un bar de mala mort poblat majoritàriament pels taxistes que fan els torns de nit i van entrant i sortint a recobrar forces. Cervesa amunt, entrepà avall. Però no només hi ha taxistes, en aquest indret lugubre i angoixant: també hi ha prostitutes a la recerca de nous clients, immigrants marroquins que amb prou feines entenen els insults que un autòcton passat de voltes els etziba, una noia amb cadira de rodes que es pren una copa i llegeix una novel·la d'Stephen King mentre maleeix la resta del món, un home gran que no para d'inserir i inserir monedes a la màquina escurabutxaques que fa honor al seu nom i no n'escup cap ni una... Posem que si, que són les 4 de la matinada, que parlo de Madrid i que això és el que vam viure ahir a la nit fora l'estació d'Atocha de la capital espanyola. Una estació que tanca, cada nit, de una a cinc; no esperin quedar-s'hi a dormir si el seu tren arriba a les dotze de la nit i el comboi que l'ha de portar a casa surt a les 5.50 de la matinada.

L'art a 'Nits Estel amb Valors'

La creació, la creació pura, sorgeix, per a l'artista, al seu estudi, cultivant la solitud, la paciència, deixant-se encendre per una ratlla al terra, un pensament al cap, un color al qual fins ara no s'havia prestat atenció. M'ho va explicar l'artista Perecoll quan el vaig entrevistar per Valors ara fa molt temps [vídeo i monogràfic sobre la solitud on surt la seva entrevista]. En aquesta idea, de què l'artista crea a partir de la no activitat, m'hi ha fet pensar aquests dies també gravant el documental sobre el nou pop en català en Joan Pons, El Petit de Cal Eril, que assegura sense embuts que a ell les cançons li surten de l'avorriment.

A parlar de l'art, del seu procés de creació però també de recepció per part del públic i la seva comercialització, s'ha dedicat el Nits Estel amb Valors d'aquesta setmana [podcast], amb presència del mateix artista Perecoll, el crític d'art de la revista Valors Ramon Bassas i la també crítica d’art i coordinadora del blog “Art neutre?” Emma Giné.

Com onades al mar*

"Una ona es pot veure i dir 'Això és una ona', però tots sabem que una ona no pot anar pel carrer. Nosaltres som les ones i Déu és el mar; tots formem part de Déu". D'aquesta manera, usant una exquisita imatge del místic alemany Willigis Jäger, viu la fe Dolors Gómez, una sabadellenca que supera el mig segle de vida del qual ha passat ja dues dècades a Nicaragua, on conjuga vocació, professió i militància tant política com religiosa. Juntament amb l'advocat i jutge sandinista Boris Vega, va ser una de les impulsores del Bufete Popular que va prendre el nom d'aquest nicaragüenc un cop mort i treballa per defensar les causes dels més humils. Un equip que ha fet avançar el dret a Nicaragua amb programes com el d’Accés a la Justícia, que impulsa la institutionalització al país de la defensa pública gratuita per persones sense recursos, que són la majoria, i que des de fa 19 anys està agermanat amb el Col·lectiu Ronda de Catalunya.

Educada en un col•legi de monges tradicional, la vida espiritual de la Dolors ha estat molt dinàmica. Als anys setanta va participar en comunitats cristianes de base de Barcelona on es va nutrir de la tradició contemplativa i va conèixer la Teologia de l'alliberament: "Per a mi va ser molt important conèixer aquest moviment que lligava Déu amb la pobresa", rememora. Però el marc en què vivia això li semblava massa buit. Involucrada també amb els Comitès Òscar Romero de solidaritat amb l'Amèrica Central, va ser arran d'una estada amb aquest moviment en un barri de Favelas, el 1987, a Brasil, on va veure clar que volia dedicar la seva vida a treballar en comunitats cristianes de base però en algun país llatinoamericà: "Veient com la gent lluitava per la vida, amb aquella força... vaig descobrir la meva Església, definitivament". Però no va anar a parar a la pàtria de Lula sinó, gairebé per casualitat, a Nicaragua, el 1989, en els darrers compassos de la Revolució Sandinista iniciada deu anys enrere amb la voluntat de fer arribar els avenços socials a totes les capes de la població. "En aquella època el gruix dels cristians s'havia integrat a les files del sandinisme i participaven del moviment revolucionari", rememora.

La Dolors va anar a raure a una comunitat cristiana de base a Masaya, una població de 140.000 habitants, a la costa del Pacífic, centre d'artesania, molt a prop de la capital, Managua. El primer contacte amb la realitat la va frepar perquè, tot i que la Teologia de l'Alliberament era ben present en les comunitats eclesials del país, la persistència d'una religiositat popular -sovint opressora amb els drets de la dona- era també ben patent. "Era curiós perquè allà trobaves també elements de religiositat dels quals fugies aquí", assenyala. Una constant que segueix fins l'actualitat i indigna aquesta advocada i teòloga: "Ara ja no passa tant, però sovint encara algun capellà li diu a una dona maltractada pel seu marit que això és una prova que Déu li posa i que ha d'aguantar, mentre nosaltres ens escarrassem perquè denunci els fets".

Dona ferma, intel·ligent, generosa segons descriuen les seves amigues, la Dolors ha dedicat darrerament gran part dels esforços precisament a elaborar una tesi doctoral que intenta de denunciar i facilitar camins de deconstrucció de la legitimació que fa l’Església al sistema patriarcal: "Encara en el Catecisme i en les encícliques, la visió que es dóna de la sexualitat des de la jerarquia catòlica és, sobretot en aquelles latituds, viscuda com una autèntica opressió". De tot això va parlar fa poques dates al Fòrum Teologia i Alliberament a Barcelona, on ha vingut a passar unes setmanes. "També treballem amb els homes en generar una nova imatge de la masculinitat, perquè acabar amb la violència de gènere no és només una tasca de les dones", assenyala.

Tota una feina de fons, estructural, que la Dolors impulsa des de la seva comunitat cristiana de base, que no participa de les parròquies convencionals perquè és rebutjada per la jerarquia eclesiàstica nicaragüenca. "Som territorio libre, que en diem nosaltres. Estem amb els més pobres, compartint amb ells el dia a dia, fent família, fent comunitat". D'aquí n'ha sortit una escola bressol, una associació per a persones discapacitades, una entitat per a dones... tot en un medi molt difícil. "Compartim acció i oració, però ens basem en aquella dita evangèlica de què una fe sense obres és una fe morta". Una catalana, a Nicaragua, construint el Regne de Déu.

* Publicat a Foc Nou [web] del mes de març.

[Diaridelamusica.com] Ben Harper, Macaco i Alpha Blondie, caps de cartell del CruïllaBCN

Aquí a sobre podeu veure el curtmetratge documental sobre la segona edició del festival Cruïlla BCN estrenat a la versió televisiva de Diaridelamusica.com. Hi apareix música en directe de La Mala Rodríguez, El Bicho i La Troba Kung-Fú i entrevistes a La Pegatina i el Bicho. Dirigit per Eloi Aymerich i produït per un equip on hi constaven Joan González, Kiko Montoro i Marc Teixidó. També podeu veure la notícia prèvia del CruïllaBCN de l'any passat emesa al Diaridelamusica.com clicant aquí.

No hi haurà Cruïlla de Cultures a Mataró, enguany, però la versió barcelonina del certamen, el Cruïlla BCN [web], fins ara d'un sol de dia de durada, s'amplia a dues jornades i canvia el setembre pel juliol. Se celebrarà al recinte del Fòrum els dies 16 i 17 amb Ben Harper, Macaco i Alpha Blondie com a caps de cartell. Rl primer, que ha estat des dels inicis del festival un dels objectius dels organitzadors, arriba a Barcelona acompanyat de la seva nova banda Relentless7. Per la seva banda, Macaco presentarà el seu nou directe en el millor moment de la seva carrera.

A hores d'ara, però, ja hi ha molts altres artistes confirmats: Love of Lesbian actuarà com a màxim exponent de l'escena pop nacional, el carismàtic artista català Albert Pla presentarà el seu nou espectacle amb la banda Los Sujetadores, l'australià Xavier Rudd i el català Roger Mas posaran el toc de folk blues i cançó d'autor, Kase'O -cantant dels Violadores del Verso i un dels mc's més emblemàtics del hip hop estatal- presentarà el seu nou projecte acompanyat del grup barceloní The Jazz Magnetism i l'escena mestissa global estarà representada pels portuguessos Terrakota i el grup de Terrassa D'Callaos.

Els organitzadors del certamen, la cooperativa VisualSonora, treballen perquè el CruïllaBCN esdevingui el gran festival sense fronteres musicals, un cap de setmana d'estiu a Barcelona per a gaudir d'un ampli ventall de músiques. Les entrades s'han posat a la venda el dia 17 d'aquest mes al web del festival i al Servei Entrades de Caixa Laietana. L'abonament per a als dos dies tindrà un preu de 60 euros fins el 15 de maig.

Spot promocional per a CatalunyaReligio.cat

Des de fa uns mesos col·laboro en el portal CatalunyaReligio.cat, ocupant-me de la secció 'Veure la fe', on publiquem diàriament un vídeo de producció pròpia o aliena. Ara, amb l'ajuda inestimable i la creativitat d'en Kiko Montoro -un dels millors professionals de la ciutat-, acabem de produir l'spot promocional del portal, que podeu veure sobre aquestes ratlles. A l'anunci hi apareixen tres persones de reputada valua: Francesc Torralba [post anterior], Teresa Forcades [post anterior] i Ramon Colom. CatalunyaReligió.cat també té perfil propi al Facebook [aquí].

"La tertúlia" (política) parla de la feina i les fórmules per reactivar el mercat de treball

Els participants a La Tertúlia (política) del mes de març: Montserrat Candini (CiU) que no surt a la imatge, Consol Prados (PSC), Salvador Milà (ICV), Pep Riera (CUP), Francesc Teixidó (ERC) absent també a la imatge i Adam Alonso (PP). Foto: C. Sánchez



A Alemanya són moltes les empreses que passen a treballar tan sols mitja jornada en temps de crisi per evitar el tancament i la conseqüent pèrdua de llocs de treball. Els participants a l'espai La Tertúlia (política) de Mataró Ràdio van explicar en l'edició emesa ahir dimarts que experiències com aquestes són aplicables a casa nostra sense que calgui plantejar una reforma del mercat laboral. Amb tot, la representant de Convergència i Unió Montserrat Candini va reclamar una nova concepció del mercat laboral a partir de l'anomenada flexiseguretat, de manera que es garanteixin contractes més estables en el temps afavorint els treballadors però que l'acomiadament sigui també més senzill pels empresaris. Un debat dur, d'un tema potser avorrit per una part de l'audiència, però sobre un tema absolutament clau i alhora també absolutament quotidià: la feina. Se n'ha de parlar, de com es fa, de com es podria fer millor, de com es pot compatibilitzar els interessos d'empresaris i treballadors i també de tots aquells que no som ben bé ni una cosa ni l'altra.

L'autor de 'Antropologia de les creences' protagonitza una nova edició de 'Nits Estel amb Valors'

Entrevista a l'autor del volum enregistrada per Clack Produccions.


El Nits Estel amb Valors d'aquesta setmana s'ha dedicat a Carles Salazar, antropòleg i professor a la Universitat de Lleida, autor de Antropologia de les creences, editat per Fragmenta [web]. A partir de les aportacions de les grans veus de l'antropologia (Frazer, Malinowski, Lévi-Strauss), la sociologia (Durkheim, Weber), la lingüística (Saussure) i la psicoanàlisi (Freud, Jung), aquesta obra ofereix una antropologia de les creences que no planteja l'irracional com a patològic ni l'anàlisi corresponent com una teràpia: l'autor no vol curar ningú de les seves creences irracionals; simplement les vol explicar. És una bona oportunitat per reflexionar, des d'un sentit ampli, en la necessitat que tots tenim de transcendir-nos, d'alguna manera, i de com de petit se'ns fa el món i l'existència algunes vegades [consulta aquí el número de Valors "El perquè de tot plegat"].

ANTERIORS EMISSIONS DE NITS ESTEL AMB VALORS
· Conversa amb Dolores Gómez, cooperant catalana a Nicaragua, i Sònia Garcia, periodista de El Periódico, amb motiu del Dia Internacional de la Dona [aquí].
· Taula rodona sobre valors i política amb Jordi Sauret, Toni Aira, Ramon Sacanell i Alícia Romero [aquí].
· Entrevista a Àlex Rovira, autor de La bona crisi [aquí].
· Conversa entre Mar Galceran i Jordi Martínez Font sobre l’autenticitat [aquí].
· Entrevista a Miquel Osset, fundador de l’editorial Proteus [aquí].
· Entrevista a Xavier Pelegrí, especialista en l'àmbit del cinema i els valors, sobre el cinema [aquí].
· Conversa entre Jordi Soler i Eulàlia Puigderajols arran de la polèmica sobre el possible no empadronament d'immigrants il·legals a Vic [aquí].
· Entrevista a Cristina Mas, educador a Nicaragua [aquí].
· Entrevista a la psicòloga Mari Ángeles López Romero, la qual acaba de publicar Papás blandiblú (San Pablo) [aquí].
· Debat sobre la confiança (Jordi Ibáñez, Manuel Castellet i Antoni Codina) [aquí].
· Diàleg sobre el silenci entre Gregorio Luri i Jordi Cussó [aquí].
· Entrevista a Daniel Ortiz, autor del llibre Política i valors. Com restaurar la grandesa de la política? [aquí].

Podeu recuperar altres programes emesos anteriorment anant a aquesta pàgina.

[LaRiera48]: Marea independentista?

Alfons López tena en el moment de dirigir-se als presents.



Escolta la notícia a l'Informatiu Matí de Mataró Ràdio.

La veritat és que la Sala Cabañes feia goig. No era un acte d'estar per casa: escenografia cuidada, una gran senyera presidint l'escenari i un grup de gent, de ciutadans, fent política en el sentit més literal de la paraula. En aquest cas promovent la celebració d'un referèndum independentista a Mataró, com un sa exercici democràtic, participatiu, sorgit fora de les institucions. La plataforma Mataró Decideix [web] va exhibir una capacitat de convocatòria important i la platea del teatre ho testimoniava. De l'acte, conduït pel periodista de Televisió de Mataró Pep Andreu, en parla Xevi Castellví, nou articulista de MataróNotícies.cat, a la web dels serveis informatius de Mataró Ràdio [aquí]. També [aquí] el cap del grup municipal de CiU, Joan Mora, un dels polítics presents a la cita però on, sortosament, aquests no eren majoria (també hi era el cap del grup municipal d'ERC Francesc Teixidó). A l'acte hi va participar l’advocat Alfons López Tena, organitzador de la convocatòria a la comarca d’Osona, que s'ha fet càrrec de l’organització del referèndum de la capital del Maresme prèvia petició de la plataforma Mataró Decideix.

Per tant ja està confirmat: el 20 de juny Mataró celebrarà la seva consulta sobre la independència, essent una de les ciutats més importants del país que ho haurà fet. A més amb un gran suport al darrera: a la pàgina web de Mataró Decideix secunden la iniciativa gairebé totes les formacions polítiques locals excepte el PSC i el PP, és a dir Convergència Democràtica de Catalunya, Unió Democràtica de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, Candidatura d'Unitat Popular així com les joventuts d'ERC i els Maulets. No és poca cosa. No fa més que confirmar que l'auge del sentiment independentista i/o la capacitat de convocatòria de les persones que se senten lligades a aquest sentiment. Que no vol dir necessàriament que hi hagi més vots favorables a la independència, sinó que aquest àmbit viu un moment de gran agitació.

En aquest sentit, és interessant també l'escenari que s'obre també en clau local en l'àmbit de l'esquerra independentista. Tots els auguris apunten que ERC suarà tinta per repetir els seus dos actuals regidors i que la CUP en canvi no hauria de tenir problemes per revalidar el seu únic seient al Saló de Sessions de l'Ajuntament o fins i tot ampliar representació. Però hi ha un altre element novedós que podria trencar els càculs tan d'uns com d'altres: Reagrupament.cat, que compta amb l'impuls de l'exregidor de CiU i posterior candidat d'ERC Jordi Surinyach [bloc]. El grup, a Mataró, té pàgina al Facebook [aquí] i ha obert un cicle de sopars al restaurant Camineto que tindrà una segona edició aquest dijous dia 18 amb l' assistència del filòleg, historiador i membre de la Comissió de la Dignitat, Toni Strubell. No està clar si aquesta delegació local de Reagrupament tindrà una traslació en les properes municipals, però res impedeix pensar-ho així, sobretot si la candidatura del Parlament té un gran èxit.

Hi ha o no una marea independentista a la societat catalana (i per tant a la mataronina)? Actes com el d'ahir semblen certificar que si. Potser també és que, per una vegada els diferents sectors del nacionalisme i l'independentisme -per això funciona tan bé aquest híbrid del sobiranisme- conflueixen en una convocatòria conjunta i demostren múscul. No crec que sigui només això perquè entre els organitzadors hi ha gent nova, vinculada a entitats i associacions, però en tot cas, serà a les properes eleccions -les autonòmiques i després les municipals- quan sabrem si efectivament hi ha més gent que vol la independència de Catalunya o tot plegat ha estat un bluf mediàtic.

El Misteri de Setmana Santa*

Passo per davant els Salesians, a l’Avinguda Puig i Cadafalch de Mataró. De fons, com una remor, trompetes i timbals assajant. És divendres a la tarda i els membres de la Confraria de la Verònica repassen músiques i ritmes al pati de l’escola. No hi entro però pel que he vist altres cops hi deu haver gent de tots colors i edats, joves també. Joves participant d’una activitat relacionada amb la fe, si. Des de fa temps, però, el vigor i la capacitat de convocatòria de les germandats i processons, a la capital del Maresme, no sorprèn ningú.

L’any que ve farà un quart de segle que un grup de persones del centre de la ciutat –detall mai prou conegut- amb la col·laboració de moltes famílies dels barris circumdants van fer renéixer les processons de Setmana Santa. Llavors molts no se’n sabien avenir, del retorn d’aquestes marxes religioses, eliminades per la pròpia Església en començar la dècada dels setanta del segle passat en nom dels “signes dels temps”. Que no sorprengui a ningú l’èxit de les processons a Mataró i a Catalunya, però, no significa que la seva existència estigui normalitzada: el discurs progre tradicional, fins i tot dins l’àmbit eclesial, acusa de paganisme les persones que mouen els passos pels carrers. És una cosa folklòrica, s’afirma, lligada amb una certa reivindicació nacionalista espanyola, que no té res a veure amb la religió.

El fet és que cada any la processó general de Divendres Sant de Mataró aplega entre 30 i 40.000 persones pels carrers del centre de la ciutat. Molts dels assistents es declaren no creients, però aguanten devotament les tres o quatre hores que requereix agafar un bon lloc a la vorera i veure desfilar els passos, un rere l’altre, ben lentament. El mateix passa amb els propis portants, que gairebé mai són de missa dominical. No obstant es trenquen l’espinada per passejar les seves figures, sovint amagats rere una caputxa que els fa invisibles a la resta –un altre tòpic, no hi ha ganes d’ensenyar-se-. I si el pas no pot sortir perquè plou, dels seus ulls regalimen llàgrimes de tristor.

Només és folklore, tot això? No m’ho crec. No pot ser, vaja. La reaparició i l’extraordinària consolidació de les processons a casa nostra és un Misteri amb majúscules: la necessitat de dotar de sentit a l’existència, sigui en termes religiosos o no, aflora durant aquests dies com no ho farà en la resta de l’any. És el Misteri de la Setmana Santa.

* Article publicat al diari El Punt.

[Diaridelamusica.com] Maria Coma, al servei de la delicadesa

Maria Coma va demostrar aquest divendres al Clap de Mataró perquè alguns s'atreveixen a presentar-la com l'ambaixadora catalana de la cantant Bjork. I quedar-se tan ampla un cop dit això. La cantant barcelonina, que actuava en el marc del cinquè cicle de Músiques Tranquil·les organitzat per la Casa de la Música Popular, va lluir la seva doble capacitat com a intèrpret vocal i com a pianista en el concert de presentació de Linòleum a la capital del Maresme. La sensibilitat, la delicadesa, és la seva marca de la casa. Però és que a més, realçant la seva proposta musical, a Maria Coma l'acompanyen dos altres intèrprets que toquen els seus respectius instruments de forma particular: Jordi Lanuza, capaç de convertir el seu baix en instrument melòdic i en bateria depenent del moment, i Pau Vallvé, amb una síncopada intervenció a la bateria de la qual extreu una sonoritat molt més propera a la percussió que no pas a aquest clàssic instrument del pop-rock. L'emplaçament del concert, a la sala petita de la popular discoteca mataronina, es va demostrar ideal per a un concert d'aquestes característiques, que sense arribar a ser tímid requereix d'una esfera espaial recollida i també, perquè no dir-ho, d'una certa predisposició positiva dels oients. JOAN SALICRÚ

Valors 69: Ètica i política, parella inestable

Des de la revista Valors, els tres darrers mesos hem celebrat dues taules rodones al voltant de la relació entre política i valors, entre política i ètica, en un any electoral i en un context polític i social molt enrarit en aquest sentit arran de la tan citada desafecció política dels ciutadans. Davant una norantena de persones, el 2 de desembre, tres representants de la Fundació Carulla van presentar a la sala d'actes Caixa Laietana de Mataró el llibre Política i valors. Com restaurar la grandesa de la política?, de Daniel Ortiz [veure vídeo]. Dos mesos després, el passat 2 de febrer, més de 120 persones van assistir en el mateix indret a una taula rodona titulada Valors i Política. Una aliança possible? protagonitzada pel president del Parlament, Ernest Benach, acompanyat pel periodista Francesc-Marc Álvaro i el consultor polític Antoni Gutiérrez Rubí [veure vídeo]. Els continguts del que es va dir en aquests dos actes són la base del número de març de la revista, juntament amb una introducció redactada pel politòleg Jordi Sánchez, director de la Fundació Jaume Bofill, i Carles Duarte, director de la Fundació Lluís Carulla. La política es farà amb o sense nosaltres, perquè fora d'ella només existeix la barbàrie, com recordava Francesc-Marc Álvaro el 2 de febrer. Des de Valors pretenem ajudar almenys a pensar-la contribuint així a què el sentit ètic impregni una mica més la política del dia a dia i també que els ciutadans se la tornin a fer seva. D’aquest número no us perdeu tampoc l’entrevista a Àlex Rovira [aquí], autor de La bona crisi, que ens dóna pistes per assumir i digerir aquests moments de malestar general que vivim de manera que siguin el ferment d’una nova època en què la humanitat s’humanitzi una mica més.

ALTRES ARTICLES D'INTERÈS DEL NÚMERO
· “Política i Jocs Olímpics”, de Francesc Amat.
· “Coxue”, de Xavier Manté.
· “La crisi ha arribat per recordar-nos fins a quin punt havíem oblidat el significat d’algunes paraules’”, de Miguel Guillén.
· “Què et passa pel cap?”, de Joan Safont [Bloc].
· “La ciència 2.0”, de Núria Radó [Bloc ‘L’altra cara de la ciència’].
· “Madrid i el seu entorn”, de Joaquim Amargant [Bloc].
· “FonYou: Fresh Phoning 2.0”, de Marc de San Pedro [Bloc].

Maria Coma s'estrena a Mataró amb 'Linòleum'

Maria Coma [MySpace] forma part de la novíssima generació del pop en català del moment, junt amb noms com Manel, els Amics de les Arts, El Petit de Cal Eril, The New Raemon o Anna Roig. La vaig descobrir el passat desembre [veure post aquí] en un concert de presentació del seu nou disc, Linòleum, a l'Heliogàbal de Gràcia, un bar musical que m'agrada comparar amb la tasca que va fer l'Arcàdia a Mataró durant gairebé una dècada. Maria Coma és de fet una de les protagonistes del documental sobre el nou pop en català que estem preparant conjuntament Clack Produccions amb la revista Enderrock i que veurà la llum ben aviat.

Doncs aquest divendres dia 12 la cantant barcelonina actua a la sala Clap de Mataró en el marc del cinquè cicle de Músiques Tranquil•les ofert des de la Casa de la Música Popular. Li han dit la Bjork catalana -també recorda a Joanna Newsom o Hanne Hukkelbert- però ella prefereix fugir de les etiquetes i reclamar a tots aquells que la vulguin identificar que facin l'esforç d'acostar-se a algun dels seus cada vegada més nombrosos concerts. L'actuació de Coma arriba després del concert que Gerard Quintana va protagonitzar dissabte passat al Casal Nova Aliança, on va presentar la seva nova faceta com a reporter que capta els sons i músiques de Barcelona [veure crònica aquí].

[LaRiera48]: Focus mediàtics

El gran problema de la forma en què es fa la política a casa nostra, en bona mesura per part dels mitjans, és que es fabrica en forma d'espiral. De cop i volta, una notícia que fins fa un dia era un breu o ni apareixia als mitjans esdevé una voràgine de notícies, notes de premsa, missatges de facebook, converses de bloc.... de manera que el frame, el marc mental de l'àmbit periodístic que toqui, s'acaba focalitzant únicament en aquella qüestió durant dies. Tot això també passa en clau local; hi ha menys mitjans i per tant menys varietat, més sobreinformació de la mateixa cosa. S'acaba de comprovar amb l'afer dels prostíbuls, que ha ocupat l'atenció mediàtica dels polítics de casa nostra des de fa un mes i mig. Com que ningú s'atreveix a parar l'espiral, arriba un moment en què el límit entre la informació i l'entreteniment desapareix i aterra en el terreny sempre pantanós dels safarejos i els confidencials. Òbviament tot això també ha passat amb Can Fàbregas. Un bon exemple de tot això és la frívola enquesta que aquesta setmana proposava un conegut setmanari de la ciutat: "Quin dels dos polítics citats s'hauria d'imputar per l'afer de Can Fàbregas?". La resposta a "Baron", la resposta b "Bassas" i la resposta c "tots dos". Com si la qüestió fos un joc, vaja.

Després hi ha els temes recurrents, com la transformació de la xarxa viària a la comarca. O la remodelació pendent del Port de Mataró. O les obres del Tecnocampus -aquest tema sembla que deixarà de ser recurrent aviat-. Tot aquesta agenda mediàtica immediata per un costat i recurrent per l'altra actua com un tap que impedeix anar més enllà i reflexionar sobre qüestions pendents que la ciutat no té resoltes. A Mataró, per exemple, què passa amb l'única zona de la ciutat erma -el Triangle dels Molins- i la zona de Cirera Industrial? Se'n va parlar en el seu temps i del primer tema se n'ha fet menció darrerament arran d'una picabaralla PSC-ICV en el si del govern, però ningú parla del contingut en si del projecte. El mateix respecte la Llar Cabanellas: ara l'afer s'ha desencallat però ningú ha explicat clarament com lliga l'existència d'aquest nou centre de salut mental en el mapa sanitari de la ciutat. Què passa amb el mapa teatral de la ciutat? Tindrem projecte o no d'un nou teatre on actualment hi ha a la piscina perquè l'equipament esportiu se n'anirà precisament al Triangle dels Molins? S'està fent una bona política amb el tub verd i el reaprofitament de l'escalfor produïda per la incineradora? Seria possible fer més feina en aquest sentit, venent energia als pobles veïns?

L'excessiu focus mediàtic sobre els temes candents impedeix visualitzar la ciutat en tot el seu conjunt i per tant també en tot el seu potencial. Els periodistes, en part, tenim la culpa de tot això. Convé pensar-hi, perquè la nostra feina és interpretar el bosc sencer, una i altra vegada, no només l'escorça d'un dels arbres del bosc.

P.D.: M'alerten que el diari digital capgros.com publica una entrevista al director del Consorci Sanitari del Maresme, Carles Manté, reflexionant sobre l'ús que tindrà la Llar Cabanellas i per tant desmenteix en part el que deia quatre línies amunt. Ho podeu llegir aquí. Per cert, s'ha de felicitar Xavier Amat i Capgròs per l'excel·lent reportatge sobre la prostitució que publiquen avui.

Impresentables

Un signe, una demostració fefaent, dels temps líquids en què vivim és que tots plegats ens tornem més impresentables. No exactament menys formals, menys educats, que a vegades també. Deia impresentable, és a dir amb dificultats per acomplir allò a què un es compromet prèviament i de fer-ho en els plaços previstos. Me’n queixo però tampoc dic que em sorprengui: de fet és una conseqüència lògica de tot plegat; si no hi ha res segur -ni la parella, ni la feina, ni les inquietuds...- òbviament no ho serà quedar amb una persona.

Així, hem arribat a un moment en què a l'hora de concertar una cita a la teva agenda -això suposant que en tinguis; vist el que explicaré es demostra com el concepte mateix de cita desapareix- cal que t'apuntis la data i hora de la trobada -el lloc tampoc cal, es decideix sobre la marxa- però també una alarma, una nota, el dia abans o potser el mateix matí, si quedes amb poc marge de temps, per fer la trucada de rigor en què es confirma efectivament la cita. Ep, que no vol dir que s’acabi fent, perquè a última hora sempre poden sortir imprevistos o motius d’última hora, com si fóssim tots ministres. Si la trobada s’ha agendat amb molts dies d’antel·lació -cosa que cada cop passa menys-, un parell o tres de dies abans és necessari fer aquest mateix exercici: «Escolta, hem quedat demà passat, oi?». Algú de fa unes quantes dècades ens preguntaria: i per què cal fer aquestes confirmacions com si anéssim a agafar un avió cada minut de la nostra vida? Que no havíeu quedat? Doncs cal fer-ho perquè si el dia abans de la trobada no la confirmes, aquesta simplement deixa d'existir. «Ah, però havíem quedat avui? Segur?». Allò que no es reconfirma no queda com a definitiu. «Vaig pensar que ja ens trucaríem el dia abans per concretar-ho...».

No exagero; segur que molts teniu anècdotes per explicar en aquest sentit. Darrerament he près la decisió d'anunciar a l'interlocutor amb qui quedo que no li recordaré el dia, l'hora i el lloc de la trobada el dia abans de la mateixa; si vol un secretari o una secretària que li porti l'agenda que se’l pagui. És una forma d'exigir compromís amb els compromisos: si quedes amb mi hi quedes i si no et va bé no hi quedes. Però no em diguis que si per oblidar-te’n o per desconvocar-me la cita a última hora. Si no t’ha d’anar bé no quedem i tan amics, però no entrem en aquesta comèdia. Que fa riure de veritat.

Hi ha una altra variant que em deixava respecte la tropa d’impresentables en què ens hem convertit: els que tanquen la prèvia a la cita amb la frase "truquem-nos i acabem-ho de concretar". Malament, quan et diuen això. Significa que ells no et trucaran. I que si vols de veritat quedar amb aquesta persona, li has d’anar al darrera. Ells no ho faran, segur, perquè probablement el que pretenen precisament és comprovar el grau d’interès en dur a terme la trobada. «Truquem-nos» és la fórmula per treure's de sobre la responsabilitat si un dels dos no acaba trucant l’altre. «Ah, vam dir que ens trucaríem, no?», responen quan resulta que el dia de la cita s’ha passat i aquesta no ha tingut lloc. El subtext de la frase, el que es vol dir en realitat, és: «Vam quedar que tu em trucaries, no»?

Doncs no, tu. Quedem dimecres de la setmana que ve a tal hora i a tal lloc. I si no et presentes, tu mateix. Fins la propera cita.

De rodatge

Un rodatge és bàsicament un rollo; una despesa d'energia, diners i recursos bestial que sovint es plasmarà a la pantalla en molts pocs segons. Però un esforç que s'ha de fer. El productor, que en aquesta ocasió sóc jo, té la tasca de fer tot el que calgui perquè quan el director digui "gravant!" tot funcioni correctament. Que hi hagi el material, les persones, els artistes, els permissos... tot el necessari. Quan el màxim responsable tècnic de la producció [veure vídeo] diu aquesta paraula màgica comença el seu descans. I quan anuncia el final de la gravació la seva feina torna a començar. Muntar els cotxes per anar cap a la següent localització, desplaçar-s'hi, comprovar que tot està en ordre i així anar fent... El productor no ha de fer res en sí i ho ha de fer tot, d'alguna manera. Pot ser que no hagi de fer res en tres hores i que en cinc minuts hagi de resoldre cinc problemes. I més en genèric, sobretot, intentar equilibrar una tensió impossible: fer les coses bé, amb qualitat, però alhora que es facin el més ràpidament possible i econòmicament tan austerament com es pugui. Recordo que de la gravació de El carrer de Casa, nou anys enrera, vam extreure bàsicament aquesta lliçó: cada minut de mes, en una gravació, és despesa de temps, de diners, d'energies. Per tant, quan més ràpid s'acabi tot millor. I si s'acaba un dia abans el rodatge respecte el timing previst molt millor encara. "Rodar és un exercici de cremar diners permanent", vam sintetitzar en aquella època.

Nou anys després m'he retrobat amb la feina de fer de productor d'un documental i la veritat és que l'experiència és francament interessant però també extremadament cansada. Et permet conèixer de prop realitat i personatges que d'altra manera mai veuries de tan a prop, tan humanament. Però significa llargues jornades que poden començar com ahir dissabte a les 5 de la matinada després d'haver dormit dues hores i mitja. També una convivència amb moltes persones durant moltes hores seguides, cosa que genera uns vincles espectaculars, en algunes ocasions, però també xocs i desencontres amb aquestes mateixes persones... un rodatge és com tres dies de la vida normal embotits en un de sol. Si el sobrevius... estàs curtit per una bona temporada. En efecte, rodar és una experiència vital només apte pels valents. Però vaja, "qui no vulgui pols que no vagi a l'era". Tot això és el que pensava precisament a l'era, a la granja de Cal Eril, a Guissona, mentre enregistràvem la cançó Sargantes al sol del petit de la casa, El Petit de Cal Eril, gran músic i millor persona. Sort que demà ja és l'últim dia de tot plegat...

[Diaridelamusica.com] La nova vida de Gerard Quintana sorprèn els mataronins

Feia dinou anys que Gerard Quintana no actuava en públic a Mataró. La darrera ocasió havia estat durant una calorosa i polèmica nit d’estiu de 1991, a l’antic Parc Central, en el concert de la Festa Major de Les Santes d’aquell any, compartint cartell amb Sau. Una actuació durant la qual Quintana i els seus companys de Sopa de Cabra van rebre, com va ser habitual durant un temps, l’impacte de diversos objectes contundents llançats per una part del públic enfebradament nacionalista que es dedicava a boicotejar-los els concerts després d’anunciar la seva intenció d’enregistrar un disc en castellà.

Han passat molts anys, tota una vida, d’aquells fets. Gerard Quintana, pel qual a vegades sembla que no hagi passat el temps, va estrenar deu anys després d’aquell concert a Mataró una segona vida en solitari. Després d’una etapa intimista en què va dedicar-se a reconstruir la seva proposta musical a base de versionar i posar música a poemes d’altres, ara ha ressorgit de les cendres i es presenta amb el nou disc Deterratenterrat com un reporter que capta els sons i les veus de la ciutat que l’ha acollit en els darrers temps, la postmoderna Barcelona.

El concert d’aquest dissabte al Casal Nova Aliança era, per tant, un concert molt esperat per la facció local del carismàtic cantant, que va aconseguir congregar unes dues-centes persones tot i no omplir el recinte. Un públic que venia disposat a retrobar-se amb el seu ídol però que va estar molt fred durant la interpretació dels temes del nou disc Deterraenterrat, excepte en el single Barcelona. Lògic, perquè l’àlbum és tan eclèctic que acaba distraient l’orella de l’espectador. Quintana s’ha reinventat d’una forma tan radical que resulta difícil reconèixer el cantant neohippy de tota la vida.

El concert va ser desigual i li va faltar ritme, sobretot quan Quintana va fer durar Mataró-Llavaneres un innecessari quart d’hora. Només es va animar amb la interpretació de La Crosta i sobretot d’una magistral i lenta interpretació de Caic, probablement la millor cançó que ha escrit en la seva època en solitari. El gironí va estar encertat -i això sí que era difícil- a l’hora de fer el necessari tribut a Sopa de Cabra amb la interpretació de El boig de la ciutat, una peça que recobra actualitat en l’imaginari de Quintana perquè relliga la seva renovada vocació urbana amb els inicis de la popular banda gironina al barri vell de la ciutat.

Gerard Quintana és home de moltes vides, com els gats. Ara n’ha estrenat una de nova que podria donar molt de si en el futur, però que -de moment- tot just s’intueix.

* Crònica del concert de Gerard Quintana pel Diaridelamusica.com.

Gerard Quintana, dinou anys després | Burgada, Guillén, Ponsa i Safont a MataróNotícies.cat

"Joan, amb els ous farcits de rock". Això és el que em va escriure Gerard Quintana, la matinada del 28 de juliol de 1991, al Parc Central de Mataró, a la meva samarreta, la samarreta d'un xavalet que tenia llavors deu anys acabats de fer i que va acabar tornant a les sis de la matinada a casa seva, amb el conseqüent cabreig parental. Primer per influència fraternal i després ja amb volada pròpia, n'he seguit totes les peripècies musicals i personals durant aquests dinou anys [n'he parlat aquí, aquí i aquí]. Un temps en què si bé ha estat a Mataró diverses vegades fent recitals privats el cert és que no ha tornat a actuar-hi mai. Aquest dissabte dia 6 ens traurem l'espina al Casal Nova Aliança en un concert programat en el marc del Músiques Tranquil·les de la Casa de la Música Popular, un certamen del qual sóc un enamorat. Podeu veure el vídeo penjat sobre aquestes ratlles, llegir la notícia del Diaridelamusica.com [aquí] i escoltar també l'entrevista dels serveis informatius de Mataró Ràdio [aquí].

Burgada, Guillén, Ponsa i Safont a MataróNotícies.cat
En mica en mica es va posant en marxa el nou portal informatiu dels serveis informatius de Mataró Ràdio, MataróNotícies.cat, una iniciativa de Compagina en col·laboració amb Clack Produccions. L'opinió serà un dels punts forts d'aquesta nova iniciativa periodística que està sorgint a la ciutat. Aquesta setmana s'han estrenat tres dels columnistes fixes: Oriol Burgada, amb un article clar i català sobre la polèmica de la prostitució [aquí], Joan Safont amb una reflexió sobre el paper del Facebook en la nostra vida diària [aquí] i el nou mataroní Francesc Ponsa [aquí] fent-nos conscients als mataronins-de-tota-la-vida les moltes coses que no sabem de la nostra petita gran ciutat. Miguel Guillén, per la seva banda, ha escrit aquesta setmana el seu tercer article traçant, ell que és de Cirera-de-tota-la-vida, un exquisit retrat del seu veí Franscisco Melero [aquí], mort aquesta setmana després de molts anys de servei a la ciutat.

El Museu de la vida rural, un nou concepte de museu

El Museu de la Vida Rural impulsat per la Fundació Lluís Carulla a l'Espluga de Francolí és un museu molt ben fet -en aquest cas potser refet, perquè ara s'ha renovat-, molt ben plantejat. Perquè el museu no és només un espai divulgatiu sobre com es vivia a pagès fa cent o cinquanta anys, una pura evocació o fins i tot idealització d'aquella època en oposició a les grises ciutats. La voluntat didàctica hi és i de forma excel·lent amb gran profussió d'objectes antics que es barregen amb recursos tecnològics d'última generació, però el que fa d'aquest Museu un gran Museu és que planteja la cultura humana que es va generar al voltant d'aquest entorn rural, que no és altra que la vida anterior anterior a les ciutats -tres o quatre dècades enrere la vida era eminentment rural i les conurbacions urbanes eren esquifides i sempre conseqüència d'aquesta vida al camp, encara que a vegades ens n'oblidem-. Així el Museu reflexiona, apunta, disserta... sobre els valors que es generaven en aquesta cultura rural, entre els quals es reitera diverses vegades l'estalvi i l'esforç -menció a part mereixen les frases fetes vinculades al camp que relliguen tota la visita, una delícia-. Però no només això: el Museu de la Vida Rural va encara més enllà i, en la seva part final, obre interrogants, planteja debats, reclama l'opinió dels visitants, els implica emocionalment. Parla del futur, de quin futur espera al món rural i per tan al planeta sencer: les cooperatives com a forma d'organització econòmica, la cura dels recursos naturals, la polèmica per l'ús de transgènics... no s'evita cap de les preguntes de fons -recordo un cas semblant amb el museu Anna Frank d'Amsterdam, on el drama de la jueva amagada dels nazis es planteja en clau d'actualitat al final de la visita. D'aquesta manera la història de la Segona Guerra Mundial es fa molt més entenedora i també molt més crua-. El Museu de la Vida Rural és doncs un museu de nova generació, on no només es ve a observar sinó també a participar, a pensar el futur. El desplaçament des de l'entorn urbà -una hora de cotxe- fins a l'Espluga de Francolí val ben bé la pena.

La serenor de Teresa Forcades

Amb el que li ha passat els darrers mesos, qualsevol s'hauria tornat boig, hauria perdut el cap. Deu ser una de les coses més difícils que hi ha a la vida, sobreviure a la fama, la popularitat, sense perdre la salut mental. A ella estic segur que li ha costat com a tothom, però igualment estic convençut que no li passarà, perquè és una persona serena, sortosament. M'ho va semblar el dia que la vaig conèixer a Mataró, ara fa nou mesos, en un Sopar-Debat sobre el plaer que ella protagonitzava [vídeo resum, vídeo sencer], i m'ho ha tornat a semblar ara. Forcades és una persona que es preocupa de què estàs fent tu més que de les polèmiques que l'envolten; no ha perdut un gram d'humanitat ni humilitat, ans al contrari. Ho vaig poder comprovar ahir a la tarda comentant la jugada en privat minuts abans de començar la xerrada amb la qual reapareixia a Catalunya, a l'església dels jesuïtes de Llúria, després d'uns mesos en què ha prosseguit els seus estudis a Alemanya. Una absència física que ha acreixentat encara més la seva presència mediàtica, que ha arribat al paroxisme amb la imitació que en fan a Polònia.

Teresa Forcades es va convertir en l'ítem mediàtic per excel·lència de la tardor-hivern de 2010 [Mediàtica Forcades] arran del famós vídeo on acusava les multinacionals farmacèutiques d'haver afavorit el desenvolupament de la grip nova i l'alarma mediàtica conseqüent per vendre el màxim número de remeis possible. Ara Forcades serà a Catalunya per uns dies i ahir dilluns va començar el seu periple amb una sessió a l'església dels jesuïtes de Llúria dins el cicle “Els dilluns dels Drets Humans“ organitzat per Justícia i Pau i Cristianisme i Justícia i que portava per títol Les transnacionals i els Drets Humans [podeu llegir aquí la notícia de CatalunyaReligió.cat]. La religiosa benedictina va reprendre el fil respecte la seva crítica a les grans multinacionals farmacèutiques i va constatar que les seves contundents afirmacions començaven a tenir ressò en l'àmbit polític europeu. Val la pena sentir-la, fins i tot aquells als quals la teoria de la conspiració ens fa més aviat urticària, per observar com es pot defensar una posició només amb arguments.

LaRiera48: El baronisme aixopluga Baron

No era el primer acte que organitzava però, per les característiques de la cita, el de dimecres passat al Casal Nova Aliança serà amb tota seguretat la convocatòria més sonada de la Plataforma Alcalde Baron en tota la seva història, un col·lectiu nascut des de l'oficialisme en els prolengòmens de la campanya de les passades municipals per a emfatitzar la imatge del candidat socialista com a governant de la ciutat, a l'estil del que pretenen ara els estrategs de carrer Nicaragua amb el president Montilla. Va ser un acte sorprenent per a qualsevol observador de la política local, molt emotiu, parlant molt més des del cor que des del cap: unes 150 persones es van concentar per donar suport a Joan Antoni Baron davant el procés judicial al qual es veurà sotmès i que començava precisament el mateix divendres amb la primera citació judicial.

Curiositats de la política, a la mateixa hora la competència havia organitzat un bolo en el barri de tota la vida de l'alcalde, el Pla d'en Boet. Així, mentre el cap del grup municipal de CiU intentava convèncer la nombrosa concurrència del Centre Cívic del Pla d'en Boet de la necessitat d'aturar fos com fos l'obertura del macroprostíbul al polígon de les Hortes del Camí Ral, l'alcalde Joan Antoni Baron es rodejava d'amics, coneguts i saludats en un petit bany de masses al al rovell de l'ou del Mataró Centre. Ho va apuntar magníficament la companya Elisabet Solsona en el bloc Sobre el terreny [aquí] que acaba d'obrir a la nova pàgina web dels serveis informatius de Mataró Ràdio, MataróNotícies.cat [aquí]: el socialista en terreny tradicionalment convergent i el convergent en territori tradicionalment socialista. Una imatge ben gràfica.

El cert és que, segurament degut a una debilitat personal de Baron pel món de la història, la llengua i la cultura popular catalanes, l'alcalde ha consolidat des que és alcalde la seva presència en ambients matarocèntrics en els quals el sol nom del PSC provoca urticària. Potser l'exemple dels Capgrossos és el més evident: Baron és un personatge estimat, a la colla, un més, i també un dels que més s'hi ha implicat sobretot des que van anar mal dades arran de la mort de la jove Mariona Galindo. A ningú estranya, per tant, que dimecres passat tan el president dels Capgrossos, Carles Guanyabens, com els pares de la Mariona fossin al Casal Nova Aliança. L'altra gran debilitat de Baron, aquesta ja més històrica, són els esports, cartera de la qual va ser responsable quan feia els seus primers moviments dins l'ajuntament, a partir de 1995 -el 96, també quan les coses anaven malament pels socialistes, es va afiliar al partit-. Doncs allà hi havia Josep Nonell, històric president del Club Handbol Mataró (al vídeo). I així podríem anar dient amb altres col·lectius i personalitats de la ciutat.

Baron no ha renegat mai del PSC ni sembla que tingui intenció de fer-ho mai -Paulí Mojedano l'ha acusat sempre de ser més partidista que l'anterior alcalde, Manuel Mas- però si que sembla evident que la figura de l'alcalde ha aconseguit vèncer algunes resistències del Mataró de tota la vida -precisament perquè no n'és, perquè no va néixer a la capital del Maresme- que a Mas se li feien absolutament costa amunt. Com a partidari acèrrim de la Festa Major, per exemple, Baron ha travat bona relació amb les diferents colles de la ciutat, un ambient pel qual Mas va anar prodigant-se cada cop menys a mesura que sumava anys a l'alcaldia. L'alcalde és en aquest sentit, el candidat robot ideal pel PSC perquè projecta la imatge de la Catalunya integrada com ningú, patriota català que no renega del projecte d'Espanya. I és en aquest sentit que es pot entendre la presència a l'acte de dimecres de moltes persones que, sense haver votat mai el PSC ni amb voluntat de fer-ho en el futur, van voler acostar-se fins a Baron per donar-li suport en un moment personal complicadíssim com el que atravessa.