Com onades al mar*

"Una ona es pot veure i dir 'Això és una ona', però tots sabem que una ona no pot anar pel carrer. Nosaltres som les ones i Déu és el mar; tots formem part de Déu". D'aquesta manera, usant una exquisita imatge del místic alemany Willigis Jäger, viu la fe Dolors Gómez, una sabadellenca que supera el mig segle de vida del qual ha passat ja dues dècades a Nicaragua, on conjuga vocació, professió i militància tant política com religiosa. Juntament amb l'advocat i jutge sandinista Boris Vega, va ser una de les impulsores del Bufete Popular que va prendre el nom d'aquest nicaragüenc un cop mort i treballa per defensar les causes dels més humils. Un equip que ha fet avançar el dret a Nicaragua amb programes com el d’Accés a la Justícia, que impulsa la institutionalització al país de la defensa pública gratuita per persones sense recursos, que són la majoria, i que des de fa 19 anys està agermanat amb el Col·lectiu Ronda de Catalunya.

Educada en un col•legi de monges tradicional, la vida espiritual de la Dolors ha estat molt dinàmica. Als anys setanta va participar en comunitats cristianes de base de Barcelona on es va nutrir de la tradició contemplativa i va conèixer la Teologia de l'alliberament: "Per a mi va ser molt important conèixer aquest moviment que lligava Déu amb la pobresa", rememora. Però el marc en què vivia això li semblava massa buit. Involucrada també amb els Comitès Òscar Romero de solidaritat amb l'Amèrica Central, va ser arran d'una estada amb aquest moviment en un barri de Favelas, el 1987, a Brasil, on va veure clar que volia dedicar la seva vida a treballar en comunitats cristianes de base però en algun país llatinoamericà: "Veient com la gent lluitava per la vida, amb aquella força... vaig descobrir la meva Església, definitivament". Però no va anar a parar a la pàtria de Lula sinó, gairebé per casualitat, a Nicaragua, el 1989, en els darrers compassos de la Revolució Sandinista iniciada deu anys enrere amb la voluntat de fer arribar els avenços socials a totes les capes de la població. "En aquella època el gruix dels cristians s'havia integrat a les files del sandinisme i participaven del moviment revolucionari", rememora.

La Dolors va anar a raure a una comunitat cristiana de base a Masaya, una població de 140.000 habitants, a la costa del Pacífic, centre d'artesania, molt a prop de la capital, Managua. El primer contacte amb la realitat la va frepar perquè, tot i que la Teologia de l'Alliberament era ben present en les comunitats eclesials del país, la persistència d'una religiositat popular -sovint opressora amb els drets de la dona- era també ben patent. "Era curiós perquè allà trobaves també elements de religiositat dels quals fugies aquí", assenyala. Una constant que segueix fins l'actualitat i indigna aquesta advocada i teòloga: "Ara ja no passa tant, però sovint encara algun capellà li diu a una dona maltractada pel seu marit que això és una prova que Déu li posa i que ha d'aguantar, mentre nosaltres ens escarrassem perquè denunci els fets".

Dona ferma, intel·ligent, generosa segons descriuen les seves amigues, la Dolors ha dedicat darrerament gran part dels esforços precisament a elaborar una tesi doctoral que intenta de denunciar i facilitar camins de deconstrucció de la legitimació que fa l’Església al sistema patriarcal: "Encara en el Catecisme i en les encícliques, la visió que es dóna de la sexualitat des de la jerarquia catòlica és, sobretot en aquelles latituds, viscuda com una autèntica opressió". De tot això va parlar fa poques dates al Fòrum Teologia i Alliberament a Barcelona, on ha vingut a passar unes setmanes. "També treballem amb els homes en generar una nova imatge de la masculinitat, perquè acabar amb la violència de gènere no és només una tasca de les dones", assenyala.

Tota una feina de fons, estructural, que la Dolors impulsa des de la seva comunitat cristiana de base, que no participa de les parròquies convencionals perquè és rebutjada per la jerarquia eclesiàstica nicaragüenca. "Som territorio libre, que en diem nosaltres. Estem amb els més pobres, compartint amb ells el dia a dia, fent família, fent comunitat". D'aquí n'ha sortit una escola bressol, una associació per a persones discapacitades, una entitat per a dones... tot en un medi molt difícil. "Compartim acció i oració, però ens basem en aquella dita evangèlica de què una fe sense obres és una fe morta". Una catalana, a Nicaragua, construint el Regne de Déu.

* Publicat a Foc Nou [web] del mes de març.