El Misteri de Setmana Santa*
Passo per davant els Salesians, a l’Avinguda Puig i Cadafalch de Mataró. De fons, com una remor, trompetes i timbals assajant. És divendres a la tarda i els membres de la Confraria de la Verònica repassen músiques i ritmes al pati de l’escola. No hi entro però pel que he vist altres cops hi deu haver gent de tots colors i edats, joves també. Joves participant d’una activitat relacionada amb la fe, si. Des de fa temps, però, el vigor i la capacitat de convocatòria de les germandats i processons, a la capital del Maresme, no sorprèn ningú.
L’any que ve farà un quart de segle que un grup de persones del centre de la ciutat –detall mai prou conegut- amb la col·laboració de moltes famílies dels barris circumdants van fer renéixer les processons de Setmana Santa. Llavors molts no se’n sabien avenir, del retorn d’aquestes marxes religioses, eliminades per la pròpia Església en començar la dècada dels setanta del segle passat en nom dels “signes dels temps”. Que no sorprengui a ningú l’èxit de les processons a Mataró i a Catalunya, però, no significa que la seva existència estigui normalitzada: el discurs progre tradicional, fins i tot dins l’àmbit eclesial, acusa de paganisme les persones que mouen els passos pels carrers. És una cosa folklòrica, s’afirma, lligada amb una certa reivindicació nacionalista espanyola, que no té res a veure amb la religió.
El fet és que cada any la processó general de Divendres Sant de Mataró aplega entre 30 i 40.000 persones pels carrers del centre de la ciutat. Molts dels assistents es declaren no creients, però aguanten devotament les tres o quatre hores que requereix agafar un bon lloc a la vorera i veure desfilar els passos, un rere l’altre, ben lentament. El mateix passa amb els propis portants, que gairebé mai són de missa dominical. No obstant es trenquen l’espinada per passejar les seves figures, sovint amagats rere una caputxa que els fa invisibles a la resta –un altre tòpic, no hi ha ganes d’ensenyar-se-. I si el pas no pot sortir perquè plou, dels seus ulls regalimen llàgrimes de tristor.
Només és folklore, tot això? No m’ho crec. No pot ser, vaja. La reaparició i l’extraordinària consolidació de les processons a casa nostra és un Misteri amb majúscules: la necessitat de dotar de sentit a l’existència, sigui en termes religiosos o no, aflora durant aquests dies com no ho farà en la resta de l’any. És el Misteri de la Setmana Santa.
* Article publicat al diari El Punt.
L’any que ve farà un quart de segle que un grup de persones del centre de la ciutat –detall mai prou conegut- amb la col·laboració de moltes famílies dels barris circumdants van fer renéixer les processons de Setmana Santa. Llavors molts no se’n sabien avenir, del retorn d’aquestes marxes religioses, eliminades per la pròpia Església en començar la dècada dels setanta del segle passat en nom dels “signes dels temps”. Que no sorprengui a ningú l’èxit de les processons a Mataró i a Catalunya, però, no significa que la seva existència estigui normalitzada: el discurs progre tradicional, fins i tot dins l’àmbit eclesial, acusa de paganisme les persones que mouen els passos pels carrers. És una cosa folklòrica, s’afirma, lligada amb una certa reivindicació nacionalista espanyola, que no té res a veure amb la religió.
El fet és que cada any la processó general de Divendres Sant de Mataró aplega entre 30 i 40.000 persones pels carrers del centre de la ciutat. Molts dels assistents es declaren no creients, però aguanten devotament les tres o quatre hores que requereix agafar un bon lloc a la vorera i veure desfilar els passos, un rere l’altre, ben lentament. El mateix passa amb els propis portants, que gairebé mai són de missa dominical. No obstant es trenquen l’espinada per passejar les seves figures, sovint amagats rere una caputxa que els fa invisibles a la resta –un altre tòpic, no hi ha ganes d’ensenyar-se-. I si el pas no pot sortir perquè plou, dels seus ulls regalimen llàgrimes de tristor.
Només és folklore, tot això? No m’ho crec. No pot ser, vaja. La reaparició i l’extraordinària consolidació de les processons a casa nostra és un Misteri amb majúscules: la necessitat de dotar de sentit a l’existència, sigui en termes religiosos o no, aflora durant aquests dies com no ho farà en la resta de l’any. És el Misteri de la Setmana Santa.
* Article publicat al diari El Punt.
Comentaris