Plitvice: aquell color entre verd i blau turquesa... que es va convertir en vermell

El 1979 van ser declarats Patrimoni Natural de la Humanitat per la UNESCO. Són setze, connectats entre si per innombrables i majestuoses cascades. Un entorn espectacular, dominat per un color blau turquesa que es confon amb el verd. De fet la gamma intermitja entre aquests dos colors no sembla esgotar-se mai. Allà on miris veus una imatge de postal, sense exagerar.

Parlo dels llacs de Plitvice, al bell mig de Croàcia, molt aprop de Bòsnia-Hercegovina, en la zona de la Krajina on tradicionalment els serbis eren majoria. Hi vaig ser aquest passat estiu i dono fe que és un dels paratges més espectaculars d'Europa. Llegint-me la guia -algun dia demostraré com es pot arribar a fer veure que has anat de viatge a un lloc sense haver-hi anat, només gràcies a la guia- vaig descobrir una cosa de la qual no tenia ni idea. Uns fets, vaja, dels quals avui dia 31 de març es compleixen, precisament avui, dinou anys. La cosa és que el primer enfrontament armat que desembocaria en la Guerra de Croàcia i la resta de guerres que van assolar l'exIugoslàvia en el període 1991-1995 va tenir lloc aquí. Un indret tan plàcid, tan silenciós, tan amarat de pau i de tranquil·litat... va viure el pas sempre incomprensible entre la violència verbal, el duríssim enfrontament polític entre croats i serbis... i la violència explítica, la sang, la mort. Segons explicava l'ABC de l'1 d'abril de 1991 [veure aquí] el balanç va ser de dos morts, un d'ells policia (entenc que croat), i set ferits.

Els fets són aquests: el 31 de març de 1991, les forces especials del Ministeri de l'Interior croat ataquen la població sèrbia de Plitvice exhibint -segons algunes fonts- emblemes i símbols dels ústaixes, els nazis croats que durant la Segona Guerra Mundial havien instaurat un règim del terror recolzat per Hitler i que es va dedicar a netejar ètnicament el país de serbis i gitanos. Aquest protoexèrcit croat acudeix a Plitvice perquè milicians serbis s'havien apoderat del parc en resposta a la voluntat clarament secessionista del govern de Zagreb i n'havien assassinat els empleats i col·locat valuosos arbres com a barricades a les rutes que condueixen al parc. Quan va arribar la policia especial croata es produeix el xoc armat. El dia següent, amb l'excusa d'interposar-se entre les parts enfrontades, es van presentar al parc els tancs de l'exèrcit federal iugoslau i els croats van ser obligats a abandonar la zona. En aquell moment l'exèrcit iugoslau encara interpretava, suposadament, el paper d'agent neutral però de facto ja treballava per la causa sèrbia i aquest n'és un bon exemple. Croàcia no recuperaria el parc, avui perfectament arreglat i preparat per rebre milers de turistes al dia, fins 1995, ara fa quinze anys. Tot plegat s'explica detalladament en aquesta entrada en castellà de la Wikipedia [aquí].

Aquell color entre verd i blau turquesa que representava el somni de la Iugoslàvia eterna, capaç de trobar una tercera via entre capitalisme i socialisme, es va tenyir de vermell aquell 31 de març de 1991. Des de llavors res seria el mateix. El somni es va convertir en malson i al cap d'uns mesos la guerra a Croàcia i Eslovènia i l'any següent a Bòsnia. Qui ho hauria de dir, passejant-se per les passarel·les que permeten visitar el parc que en el fons el silenci que s'hi viu amaga la primera tragèdia moderna dels Balcans...