[LaRiera48] On para l'Agència de Promoció de la ciutat?

No s'ha fet. És, probablement, des del punt de vista estratègic l'incompliment més greu del mandat que ha dut a terme el govern municipal. I això que va ser un dels compromisos contrets per l'alcalde Baron en els primers compassos del mandat, un element que havia de representar un canvi qualitatiu en la governació de la ciutat. Una cerca al propi bloc de l'alcalde és reveladora: les referències a l'Agència de Promoció de la Ciutat s'acaben en el discurs explicatiu dels pressupostos de 2008, que data de finals de 2007 [aquí]. És cert que el març de 2009 es va crear una oficina prèvia a l'Agència, que precisament havia de buscar els recursos privats per ajudar a crear aquest nou òrgan [notícia a capgros.com]. Això va ser fa disset mesos i s'esperava que en relativament poc temps es poguessin arribar a acords que permetessin crear l'Agència. El cert, però, és que han passat disset mesos i res fa presagiar que abans d'acabar el mandat s'hagi efectivament creat aquesta Agència de Promoció de Ciutat, que hauria d'haver treballat en cinc àmbits: congressos i reunions, la nàutica, l’audiovisual, el comerç i el turisme.

Òbviament el nom no fa la cosa i el més rellevant no pot ser mai la creació de l'estri, de l'instrument, de l'òrgan. És clar que no. El que passa és que la no creació de l'òrgan delata que l'aposta per buscar els punts d'intersecció entre Cultura i l'IMPEM, que havia de ser insisteixo una de les novetats del mandat, ha estat molt fluixa. És a dir, posa en evidència que aquesta idea, la de treballar per convertir els elements culturals de la ciutat en petits motors econòmics que permetin donar un tomb a l'economia de la ciutat en la línia de la Societat del Coneixement que preconitza el propi Tecnocampus s'ha anat esvaïnt entre ple i ple. Els últims a denunciar-ho, l'abril d'aquest mateix any, van ser els homes del nacionalista Joan Mora [notícia a capgros.com].

Els propis membres del govern municipal no tenen inconvenient en admetre l'incompliment, amb la boca petita. Segurament, en públic, si se'ls pregunta es farà servir l'existència de la crisi com a boc expiatori de la qüestió. Però no, no és això. Es tracta de voluntat política. Es tracta d'entendre que el funcionament dels diferents departaments de l'Ajuntament no pot ser mai de compartiments estancs, com en aquest cas s'ha visualitzat. De comprendre que en el món on ens movem les ciutats es venen igual que les empreses, amb catàlegs, pàgines webs, presència en fires... i que la cultura pot esdevenir una peça econòmica clau de ciutats mitjanes com Mataró. Que no és només un dret dels ciutadans, un element de cohesió social -és clar que si, també- i que pot ser un estri perquè els mataronins es guanyin millor la vida.

Aquest és el problema. En aquest aspecte haurà passat un mandat més... sense novetat en el front. Mala peça al teler.

'Valors' entra a la junta de l'APPEC, l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català

Aquesta és la foto de família, ahir al migdia a la Rambla de Catalunya, de la nova junta de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català, l'APPEC, a la qual m'he incorporat en categoria de vocal representant la revista Valors, de la qual sóc codirector. M'ha fet il·lusió que en Lluís Gendrau, el president de l'entitat i director del Grup Enderrock, m'hagi demanat de formar-ne part en representació de totes aquelles revistes amb una estructura amateur o semiprofessional, de moment, però que lluiten per fer-se un lloc en el panorama comunicatiu del país en el futur. El repte és apassionant i crec que nosaltres hi podem col·laborar modestament intentant transmetre a la resta de capçaleres de la nostra mida el nostre entusiasme i les nostres ganes de treballar per enfortir el que se'n diu l'espai català de comunicació. A més, què carai: jo he estat sempre un boig dels diaris i les revistes que es fan a casa nostra, d'àmbit general, especialitzat o local. Així que, el fet que et proposin de participar de la junta rectora de l'associació que n'agrupa ni més ni menys que 143 és un autèntic orgull. Procurarem estar a l'alçada.

[Valors] Minories ètniques i integració social, arran de l'expulsió de gitanos de França

Tercer programa de la temporada de Valors a peu de carrer, ahir al vespre a Ràdio Estel. N'estem satisfets. Arran de la polèmica sobre l'expulsió de gitanos de França que ha tingut lloc les darreres setmanes, vam decidir dedicar la tercera edició del nou programa de la revista a Ràdio Estel a les minories ètniques i la seva integració en les societats acollidores.
Primerament vam conversar amb la sociòloga Teresa Sordé, el gitano i president de la Coordinadora de Joves Gitanos de Catalunya Pere Garcia, el director del secretariat de pastoral gitana de Barcelona Sergi Rodríguez i l’antropòleg i investigador de la Universitat de Barcelona Martí Marfà. Posteriorment vam entrevistar la sociòloga i professora de la UAB Carlota Solé sobre integració social a Europa. Per acabar el programa -intentarem fer-ho sempre- una proposta d'àmbit cultural relligada amb el tema tractat, en aquest cas el 15è Festival de Músiques del Món -vam parlar amb la seva directora, la Judith Llimós-.

El Diaridalamusica.com fa el salt al Vallès Oriental

Avui ha estat un dia d'aquells que són fruit d'una trucada inicial, una conversa a peu de carrer, una reunió després més formal, un temps d'espera... com es fan les coses, vaja. I n'estem molt contents. Avui, a la seu de Vallès Oriental Televisió de Granollers, s'ha anunciat que el Diaridelamusica.com, mitjà multiplataforma especialitzat en música impulsat per Clack [web], amplia a partir del 5 d'octubre l'àmbit de cobertura de la seva versió televisiva al Vallès Oriental. Així, el Diaridelamusica.com que s'emet setmanalment a M1TV, l'emissora pública del Maresme, es veurà també ara a VOTV, el canal públic de TDT dels pobles del nord del Vallès Oriental, i inclourà peces informatives de l'actualitat musical relacionades amb aquesta comarca. L'audiència potencial del programa es dobla i passa de 400.000 a 800.000 persones.

L'anunci s'ha fet en el marc d'un acord entre M1TV, l'emissora que difon la versió televisiva del Diaridelamusica.com, i VOTV pel qual un programa produït per la televisió vallesana, C-60, es veurà també a les pantalles del Maresme. A l'acte hi han assistit els alcaldes de Granollers i Mataró -presidents dels respectius consorcis televisius- Josep Mayoral i Joan Antoni Baron, així com els gerents de les dues televisions, Albert Jordana i Joan Catà. També hi ha assistit el màxim responsable de la Xarxa de Televisions Locals, Marc Melillas, ja que la meitat dels continguts de C-60 vindran de la malla televisiva impulsada per la Diputació de Barcelona.

Com saben els que coneixen el projecte, a banda de veure's en format televisiu, el Diaridelamusica.com té també una versió radiofònica que s'emet els dijous en el marc de l'Informatiu Cultura dels informatius de Mataró Ràdio, publica setmanalment cròniques de concerts al setmanari Capgròs i compta amb una web homònima que unifica totes les potes del projecte.

Clack segueix Òmnium per tot Catalunya

Un magnífic equip de periodistes, comunicadors àudiovisuals i comunity managers de la xarxa Clack format per Oriol Castillón, Laura Cera, Anna Galdón i Marc Giner i coordinat per Georgina Altarriba segueix des d'aquest cap de setmana una furgoneta d'Òmnium Cultural que es passejarà per una vintena d'indrets del país amb la pretensió d'expandir el projecte d'aquesta entitat històrica del catalanisme cultural. No cal dir que com a promotors de la xarxa Clack, amb l'Eloi Aymerich ens sentim privilegiats que la gent d'Òmnium capitanejada pel seu director, en Jordi Arcarons, ens hagi donat la confiança per a dur a terme aquesta novedosa iniciativa. El vídeo de sobre aquestes línies és de Tarragona i s'ha penjat molt poques hores després de la celebració de l'acte a la capital del Tarragonès. El projecte incideix en la producció de vídeos curts, de qualitat, distribuïts via les xarxes socials Facebook i Twitter. Bona feina, companys!

Mértola: visca el pernil salat i el picnic

El ritual de conèixer pobles és apassionant. Ho certifiquem una vegada més arribant a Mértola, una població del sud de l'Alentejo que ens resulta acollidora en les formes però un pèl inhòspita potser per l'hora en què ens hi presentem i l'hora en què sortim a buscar algun bar o similar per sopar una mica -hi anem a les deu de la nit i sembla que siguem els últims a sopar, avui, a Mértola-. Les vistes al poble, encimbellat per un magnífic castell i una mesquita reconvertida en església, són encisadores, de nit. Però de dia tampoc no decepcionen, i tant que no. A més, de dia hi ha gent, força gent, pel que són els pobles de l'Alentejo.

Després de pagar l'hostal, anem al forn de pa del costat, perquè avui per primer i únic dia farem picnic i menjarem d'entrepans. Un parell de llonguets acabats de sortir de fer i que ens costen cinquanta cèntims. Ai salero!. Vist el preu en demanen un tercer per si de cas. Després pugem fins al carrer principal i busquem un lloc on esmorzar decentment. Seiem a la terrassa -aquí en diuen esplanada, quina gràcia- després d'haver demanat a la jove cambrera amb una barreja de portuguès i castellà que sempre agrada als vilatans, com ens agradaria a nosaltres. Un "sandes", entrepà, de "presunto", pernil salat. De fet ahir al vespre ja en vam menjar, de pernil salat, després de molts dies, però com que m'entusiasma el pernil salat ho tornem a demanar. És estrany, perquè de petit, passejant-nos amb la família per Europa, sempre em preguntava com una menja tan habitual en mi, tan quotidiana a casa nostra, era tan complicada de trobar a tot arreu. Encara recordo la cara dels dependents del nord d'Europa quan els hi demanaves amb la llengua corresponent que volies pernil salat. El màxim que aconseguíem trobar era pernil fumat, que no era el mateix que el pernil salat però feia el fet. Però en general s'imposava la dictadura del pernil dolç. Deu ser per això que segueix sense agradar-me el pernil dolç excepte si està dins una pizza o un entrepà calent, un biquini, amb formatge. És una manera inconscient de reclamar la vigència del meu, de pernil, el gustós, salat, i no del pernil dolç que a mi em sonava convencional, postís, fred i avorrit.

He perdut el fil. Tornem-hi. Estàvem en el pernil salat d'ahir al vespre. Res, simplement que em va estranyar menjar-ne de nou i segurament això es deu a què estem ja a la zona propera als embotits extrets del porc. Aquí també hi ha a xorisso i, com diuen ells, llonganissa de carn -botifarra blanca- o de sang -butifarra negra. Total, que aquest matí no m'ha estranyat poder-ne demanar de nou al bar. Però ens hem aventurat en la cuina local i hem demanat una mena de croqueta que ens ha dit que era de gallina -alerta, galhina aquí és pollastrre-. Per beure, un galâo i una coca-cola. Com que ens havíem quedat amb gana ens hem donat l'oportunitat d'endrapar un dels últims pastéis de nata que menjarem. Avui em sembla que hem menjat el primer industrial i això es notava, però vaja, Déu n'hi do, també. Llavors he recordat que no m'havia llegit ahir al vespre El País que havia comprat al matí i me l'he llegit com si fossin tot notícies d'última hora. Tot perfecte, llàstima del torrecollons de l'operari de la companyia de l'aigua o de l'electricitat que s'ha fotut a treballar amb un trepan a un metre a la meva dreta. Quins pebrots.

Com que ja era tard quan ens hem llevat, els horaris se'ns han anat descontrolant. Després d'esmorzar -a mig camí entre la seva hora d'esmorzar i la de dinar seva- encara havíem d'anar a algun supermercat o alguna cosa semblant per comprar l'embotit del dinar. Hem anat al primer amb què ens hem topat, davant del bar, i hem fet sort perquè el noi de la xarcuteria era ben parit. Tothom sembla molt ben parit, aquí a Portugal, perquè no dir-ho. "Bom dia", hem saludat, com sempre, amb voluntat -absurda, si ho voleu, però la voluntat és el que compta, no?- de passar desaparcebuts com a turistes. Cent grams, de nou, de pernil salat, i cent grams de formatge, tot de la zona, ens ha promès. Com que en aquesta mena d'establiments de tota la vida se'ns activa la neurona de la compra compulsiva, no hem pogut resistir-nos davant un formatge de cabra molt ben empaquetat. Després, per allò de no deixar cap racó sense explorar, ens hem trobat de sobte davant la zona de vins. En Vallbona em va demanar que li portés una ampolla de vinho verde portuguès -jo vaig interpretar que era un vi alentejà, però de seguida he vist que no, simplement perquè el vinho verde... no es fa a l'Alentejo-. "El vinho verde necessita una zona més humida, aquí a l'Alentejo el clima és massa sec i calorós i fem vins negres i blancs, només", ens ha instruït el xarcuter. Doncs vinga, agafem el vinho verde d'en Vallbona que ara ja sabem que no és alentejà, un de negre de la zona i un altre de blanc que la meva acompanyant em recorda que hem vist al damunt de moltes taules de restaurant -on era jo, mentrestant? Dins l'ampolla?-.

Quan ja eren les dotze del migdia hora local hem fet el pitjor que es pot fer, que és posar-se a caminar, amb un sol que estavellava. Sort que semblava que haguéssim arribat a un acord amb un núvol gran que, excepte alguns minuts, anava cobrint amb la seva extensa superfície els vils raigs de sol, de manera que tampoc hem patit tant com era d'esperar. Ep, ens hem posat a caminar després de preguntar a un 4x4 del servei de conservació del Parc Natural del Guadiana -que és on està Mértopla- si podíem anar per aquell viarany amb tranquil·litat, perquè a la Lonely Planet deia sense fer broma que si la nostra caminata coïncidia amb la temporada de caça, s'havia d'anar amb compte i preguntar si avui hi hauria caçadors fent de les seves. No fos cas que ens fotessin una perdigonada al cap per equivocació i acabéssim sortint a la portada de La Vanguardia amb el cap fet a miques i un titular tipus: "Dos turistas catalanes mueren de una perdigonada en el sur de Portugal". Quina mort més lamentable .

Encara hem fet més frikades, però: després de passejar per aques camí -hem vist quatre o cinc conills, un Bernat pescaire enmig de Guadiana i diversos altres ocells no identificats- buscàvem un lloc per menjar-nos el fantàstic llonguet combinat amb el pernil salat o bé el formatge. No hi havia cap arbre d'aquells que et salven la vida a la carretera que portava a Mértola ni tampoc cap parc a l'aire lliure on poguéssim practicar el sempre divertit esport del picnic. Però llavors ha aparegut davant nostre el mercat municipal provisional -ahir al vespre vam veure l'oficial, que estan remodelant, però no tením ni idea d'on hi hauria el provisional-. Quina meravella. A dintre no hi feia calor i hi havia un sol venedor controlant mitja Plaça de Cuba. Ens hem animat, com al matí. Comprem una mica de fruita, va. Raïm. Vinga. I unes nectarines. Home, si hem de menjar un entrepà... sucarem el tomàquet no? Doncs va, un tomàquet fantàstic, d'aquests amb mil cops però que saps que no t'enganyarà i que quan el tallis per la meitat rajarà per tots costats. Cony, aquest home també té formatges, com al supermercat del matí. No, va, que formatges ja n'hem comprat, però... i aquests pastissets de canyella i d'ametlles que hi ha dins aquest aparador. Vinga, ja tenim postres dolces. I si compréssim una mica d'oli o de mel? Ja no ve d'aquí!

Molt bé, ara que ja ho tenim tot per dinar... on dinem? Doncs aquí mateix, no, al porxo del mercat, perquè no? Doncs si. Vinga kleenex per fer d'estovalles, el ganivet que ens deixa el senyor del mercat per esbudellar els llonguets i en un tres i no res estem dinant com uns reis i això que avui és el primer dia que no anem de restaurant.

L’Alentejo d’en Vallbona*

Vaig pujar una tarda a Premià de Dalt, a casa en Rafael Vallbona, a la recerca de respostes sobre el fenomen turístic modern, ell que ha rodat món des de fa molts anys i ha vist com evolucionava el binomi viatge/turisme. Parlàvem de la masificació dels destins turístics, jo l’inquiria sobre quina era la forma de recuperar el sentit primogènit del viatge en l’Europa del low cost i ell em va donar la guia: “Doncs si la gent no vol estar com un be més enmig del carrer central de Dubrovnik abarrotat de gent, que no hi vagi. Que vagi a l’Alentejo, per exemple. Allà no n‘hi ha, de turistes”. Com? “Si, ningú sap on és, ja ho sé. Quan vaig fer el llibre el meu editor em va dir que posés Portugal al subtítol perquè sinó ningú entendria de què parlava”.

Uns mesos més tard, ara, em passejo pels pobles i poblets emblanquinats i melancòlics, carrers costeruts i empedrats que porten fins a placetes magnífiques i caminets envoltats d’alzines i plàtans que ens protegeixen de la calor de setembre. Un aire toscanià, italianitzant, ronda per sobre nostre, com una suau melodia de clarinet. Es respira pau i tranquil·litat, que és el que un desitja cada cop més per vacances. Ho faig, però, amb els consells d’en Vallbona a cau d’orella, a través del llibre Viatge a l’Alentejo. El Portugal immens (Columna). L’autor me’l va regalar amb l’única petició que li portés un vinho verde de la zona amb la pretensió de què, a l‘hora d‘obrir-lo i ensumar-lo, la flaire de l‘ampolla el traslladi mentalment, ni que sigui per un moment, en aquestes terres llunyanes però alhora tan properes. Més ben pensat: saps què, Rafael? En portaré un parell i, junts, conversarem sobre l’Alentejo i les seves semblances amb el nostre estimat Maresme, que també n’hi ha.

* Article publicat al diari El Punt.

[Valors] Superar experiències límit

El segon programa de la temporada del Valors a peu de carrer l'hem dedicat a parlar de les experiències límit, de quina mena de valors emergeixen en els moments límit, arran de l'experiència traumàtica que estan vivint en aquests mateixos moments els 33 miners xilers que sobreviuen a 700 metres sota terra. Per a aquest programa hem recuperat les entrevistes que l'etnomusicòloga Maria Salicrú-Maltas va dur a terme fa sis anys a l'Uruguai amb els supervivents de la tragèdia dels Andes, la terrible experiència de setze joves que van sobreviure a temperatures sota zero enmig de la serralada durant 72 dies. El vídeo d'aquí sobre resumeix una miqueta tot això.

[LaRiera48] Per un Mataró d'esquerres: nova formació al consistori?

A Mataró, l'esquerra a l'esquerra d'Iniciativa es mou. Ho van anunciar els informatius de Mataró Ràdio citant declaracions de Joan Fàbregas, cap de llista d'Esquerra Unitària el 2007 a Mataró. La coalició que agruparà aquesta formació escindida de la EUiA local oficial, l'Alternativa Vecinal de Mataró i Revolta Global -capitanejada per l'execosocialista Toni Guirao- pot ser la gran sorpresa de les eleccions de maig de l'any que ve: en temps de poca participació electoral, les sumes de sigles que en altres temps no haurien arribat mai al 5% dels vots ara poden ser una peça important del joc d'escacs posterior als comicis.

Anem a les xifres, que refuten la tesi: el 2007 la CUP es va enfilar per les escales de la Riera 48 amb 2.173. En aquells comicis l'Alternativa Vecinal de Mataró va treure 1.820, que sumats als 300 d'Esquerra Unitària ens porten a 2.150. És a dir, que la suma d'aquests dos partits els deixa a 23 vots de la CUP. A més, a més quan EUiA s'ha presentat en solitari a Mataró, amb Montse Garcia al capdavant, va treure ni més ni menys que 1.090 vots. Alerta, vot molt militant, el de l'esquerra comunista dura. Per tant tot fa presagiar que l'AVdM més una Esquerra Unitària no improvitzada com el darrer cop sinó ben engreixada, podrien superar tranquil·lament els 2.500 vots, els mateixos que va treure l'últim cop ERC o ICV, formacions ambdues amb dos regidors al consistori.

Que no s'estranyi ningú si en el proper consistori veiem un regidor del "Per mataró d'esquerres", un o fins i tot dos de la CUP -que rendibilitza la seva estratègia combativa durant tot el mandat- i la desaparició dels dos partits "tradicionals" que han donat suport al govern municipal, ICV o ERC. Pot passar de tot. Si la participació segueix sent baixa o baixant encara més, cap d'aquests escenaris resulta impossible ni improbable.

La consolidació d'aquest "Per un Mataró d'esquerres" que, això si, no té encara cap de llista, representa la culminació d'un procés històric endegat el 2001, en la que encara va prendre part la pròpia CUP. En algun moment de finals d'ara fa nou anys es va arribar a especular a una reunió a Les Esmandies amb la possibilitat de vertebrar una gran coalició d'esquerres -com s'havia fet a Premià de Mar- entre tots els grups a l'esquerra del PSC, inclòs ICV. El 2004 l'operació se circumscrivia a ICV, EUiA i gent independent, però tot i que el 2007 ICV i EUiA s'acabarien presentant juntes a la capital del Maresme, ho van fer sense el suport dels militants locals d'EUiA, que es van acabar presentant sota l'etiqueta d'Esquerra Unitària. Encara hi va haver un intent semblant, al voltant del manifest crític d'ICV, el Manifest de Maig, frustrat també pels aparells de partit i que va acabar desenvocant amb la creació de Revolta Global a Mataró, amb la presència destacada de l'expresident local d'ICV i breument regidor d'aquesta formació el 2007 Toni Guirao.

Deu anys després, doncs, sembla que aquest procés ha fructificat i que la ciutat disposarà d'una opció d'esquerres dura, consistent, per a votar, igual que les opcions d'extrema esquerra són clares i estiren un 10% dels vots als comicis francesos. Veurem si tot això té traducció al proper consistori mataroní.

[Valors] Lluís Bassat obrirà el 21 d’octubre un cicle sobre economia i valors promogut per la revista homònima i la Fundació Bufí i Planas

L’associació cultural Valors, editora de la revista Valors, juntament amb la maresmenca Fundació Bufí i Planas, i amb el suport del Tecnocampus Mataró-Maresme organitzaran durant tot el proper curs un cicle de conferències a l’entorn de l’economia i els valors ètics. L’encarregat d’obrir el cicle serà el publicista Lluís Bassat, el qual oferirà una xerrada sobre la creativitat. Serà el proper 21 d’octubre a les set del vespre a la sala de congresssos del nou recinte del parc tecnològic, que s’inaugura precisament aquest setembre situat a la zona del Rengle de Mataró, tocant a la Laia l’Arquera. A més, la xerrada del mes de novembre s’inclourà en l’acte de lliurament de la 13a edició dels premis anuals de la Fundació Bufí i Planas.

Amb aquesta iniciativa, Valors reforça de nou la part presencial del seu projecte, que enguany ha tingut ja una gran activitat. En concret s’han organitzat sis activitats la majoria de les quals de gran calibre: la III edició de la Jornada Valors i Compromís [veure vídeo aquí] sobre la llibertat; la presentació del llibre El desig essencial de Xavier Melloni [veure vídeo aquí]; un acte sobre els deu anys dels 10 minuts de silenci per escoltar el Nadal que se celebren des de fa una dècada a Mataró [veure vídeo aquí]; una taula rodona sobre Valors i Política amb el president del Parlament Ernest Benach [veure vídeo aquí], la presentació del llibre Política i Valors. Com restaurar la grandesa de la democràcia? editat per la Fundació Carulla [veure vídeo aquí] i un sopar-debat sobre lideratges amb Lluís Pastor [veure vídeo aquí].

[LaRiera48] Inflació de candidatures independentistes també a Mataró?

En el post de la setmana que ve analitzarem què pot passar amb el vot d'esquerres a la ciutat en les properes municipals a tenor dels darrers esdeveniments, però abans, avui, volia fer una reflexió respecte l'espai independentista -en part coincident amb el d'esquerres, però crec que no prou com per poder fer els anàlisis per separat-.

Aquesta setmana, dimecres dia 8, s'ha presentat a Mataró Solidaritat Catalana, la coalició electoral formada al voltant de la figura de l'expresident del Barça Joan Laporta, amb unes dues-centes persones omplint el Casal Nova Aliança [al player de dalt podeu sentir la notícia de Mataró Ràdio i aquí la notícia a capgros.com]. El moviment s'ha estructurat a Mataró en base a la mobilització de la consulta sobiranista celebrada el 20 de juny a Mataró i ja té web, Facebook i Twitter. Un acte que arriba més d'un any després de la presentació de Reagrupament -l'altra força política emergent en el camp independentista- a Mataró, que va congregar l'1 de juliol passat unes 150 persones en el mateix indret [notícia a capgros.com].

Aquest és un bloc d'anàlisi polític local i el que ens interessa és la possibilitat que aquestes formacions participin també del joc democràtic en clau local. Perquè? Doncs perquè en les darreres eleccions municipals ERC va treure a Mataró 2.438 vots, amb un 6,15 per cent dels vots [pdf de mataro.cat amb els resultats]. Això suposa 1,15 punts per sobre del cinc per cent necessari per entrar a l'Ajuntament -unes 300 vots, pel que fa a les paperetes-. I òbviament s'obre l'interrogant de si una eventual candidatura de Reagrupament i una altra de Solidaritat podrien esgarrapar ni que fos 200 o 300 vots cadascuna que deixessin fora de l'Ajuntament altre cop Esquerra Republicana, com va ser fins el 2003. De moment cap de les dues formacions ha anunciat amb claredat el desig de ser presents a les eleccions. Ni ho ha fet Jordi Solé, referent local de Solidaritat tan a Mataró com a Argentona, tot i que així ho va apuntar el digital ElTotMataró.cat-, ni ho ha fet Reagrupament, que amb un possible cap de llista com Jordi Surinyach podria treure uns resultats meritoris.

Alerta, doncs, perquè l'escalfament nacional que es percep a tot el país podria tenir també les seves derivades locals, sobretot tenint en compte que ERC ha estat aquest mandat si -en l'anterior no- un suport necessari per sumar majoria a l'Ajuntament. Sense ERC, el PSC i ICV sols ho tindrien molt difícil per seguir encapçalant un govern d'esquerres a la ciutat, o almenys un govern fort.

[MataróRàdio] El panorama electoral obre un nou curs de 'La tertúlia' (política)

Montserrat Candini, Consol Prados i Salvador Milà a la tertúlia emesa avui.



L'anunci del president Montilla, dimarts passat, de la data de les properes eleccions al Parlament de Catalunya ha motivat que l'espai La tertúlia en la seva edició mensual política d'avui dimarts, la primera del curs, s'hagi centrat amb el panorama electoral. Els contertulians han reclamat que la crisi econòmica i com sortir-ne esdevingui el gran tema de la propera campanya electoral, de manera que els ciutadans es puguin crear una opinió de les diferents receptes per les quals aposten els diferents partits. L'aparició de noves formacions independentistes -no la CUP, també present al debat, que no es presenta- no ha semblat preocupar en excés el president de la secció local d'ERC, Antoni Soy. Per la seva banda, l'enfrontament més polèmic l'han protagonitzat la cap de l'oposició a Calella i senadora de CiU Montserrat Candini i el parlamentari mataroní d'ICV-EUiA Salvador Milà, que han entrat en una aferrissada batalla dialèctica comparant la gestió del govern tripartit i dels executius Pujol.

[Valors] Pep Marí: 'Guanyar és bo perquè implica créixer'

Pep Marí, responsable de psicologia del Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat, explica en aquest vídeo extret de la gravació del primer programa Valors a peu de carrer de la temporada, emès avui dilluns, com la idea de guanyar ha de deixar de ser un tabú enfrontat a una certa idea naïf dels valors en el món de l'esport. Guanyar és positiu perquè implica superació, créixer. No val, però, guanyar a qualsevol preu.

Viatjar per comprometre's

"Viatjar és aprendre a comprometre's, a assumir els problemes dels altres com si fossin els nostres, perquè són els altres".

De Luis Sepúlveda, em topo amb la frase en una exposició del magnífic certamen de fotoperiodisme Visa pour l'image de Perpinyà, que s'acabava aquest passat cap de setmana. Ara, que estic a punt de començar el somiat viatge d'aquest estiu, em fa pensar en l'actitud amb què almenys jo tinc ganes de fer aquesta petita transhumància durant quinze dies. No crec que arribi a complir la frase, només faltaria, però em prometo a mi mateix que m'hi esmeraré. Fallaré alguns dies a la meva cita diària, però després de tantes aventures els darrers nou mesos, ara necessito viure a un altre ritme durant uns quants dies. I, sobretot, poder apagar la Blackberry.

[Clack] Una reflexió sobre la identitat i la cultura maresmenca

Avui divendres dia 10 hem enllestit el rodatge d'una minisèrie de dos capítols sobre la identitat i la cultura maresmenca que s'emetrà a M1TV la propera primavera a partir de resseguir persones vinculades en la trajectòria del que a mi m'agrada dir l'últim maresmenc, l'Albert Calls. Un cabrerenc que es creu la idea de comarca a partir de la generació espontània d'un seguit de xarxes culturals que, segons explica ell, es van donar als anys 80 i 90 a diversos punts de la comarca. Així, durant tres dies hem entrevistat unes trenta persones que reflexionen fins a quin punt aquesta idea va ser certa i com ha evolucionat els darrers anys. Els descreguts de la comarca, o almenys de la comarca amb els seus límits administratius actuals, els representa davant la càmera l'Eloi Aymerich, el copromotor de la xarxa Clack [web] amb un servidor, que en aquest cas ha actuat de productor i de director de l'epopeia. Totes les criatures, ens agrada que sigui així a nosaltres, almenys, tenen molts pares i en aquesta cal citar la gent de la cooperativa de vídeo Claraboia, que s'han ocupat de la part de realització àudiovisual i de l'apartat tècnic per fer possible el part. Dels tres dies d'intensíssim rodatge per tota la comarca amb un sol de justícia- n'han sorgit molts reflexions sobre nosaltres, sobre el territori, sobre el país que creiem que seran de l'interès de l'audiència. I una forma de tractar àudiovisualment un producte informatiu, que conjuga un to irònic formal amb una gran seriositat de fons, que creiem que pot ser molt estimulant de cara a la creació àudiovisual local.

De rodatge pel Maresme, ara

Cada vegada que comencem un rodatge penso que és una de les coses més cansades -i amb fases d'avorriment més altes- que es poden fer a la vida. També cada vegada penso que és meravellós que allò que has estat imaginant en el teu cap una setmana, cent dies o cinc anys, com és el cas, en solitud o en companyia -aquest cop també és col·lectiu- esdevingui finalment amb la realitat. Ara, aquest part trigarà, a sortir a la llum. Fins el mes de març de l'any que ve. Després d'haver fet la volta a Catalunya amb el Com són els alcaldes, recórrer el Maresme en tres dies sembla una cosa relativament senzilla.

De com comunica ETA i com comuniquen sobre la banda...

Els darrers mesos abans de vacances vaig estar treballant fort amb en Jordi Rovira, pare periodístic i director de Capçalera, la revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya, un dossier monogràfic sobre el tractament del fenomen d'ETA i el conflicte basc als mitjans de comunicació. Concretament vaig col·laborar amb ell en la recerca i la redacció de dos dels reportatges, un de titulat L'"altra guerra bruta" conta ETA al voltant de les intoxicacions practicades pel govern espanyol durant els anys setanta -abans i després del període democràtic- envers la banda i un segon sobre la política de comunicació d'ETA titulat El front mediàtic imaginari. El conjunt del dossier es pot trobar aquí. Compta amb col·laboracions d'experts en el tema com Alberto Letona, Martxelo Otamendi, Xavier Vinader i Antoni Batista, tot plegat il·lustrat amb les magnífiques fotografies de Clemente Bernad.

Va ser un a recerca sensacional, d'investigació profunda, de lligar caps, de trucades a l'estranger, de buscar en biblioteques, hemeroteques... que ha donat els seus fruits. Bàsicament tres: el reconeixement públic per part del llavors director de la revista Mundo Diario que va publicar el 1974 un diari fals del terrorista Argala "filtrat" des de les més altes instàncies del govern franquista, el també reconeixement per part de l'espia governamental Mikel Lejarza El lobo que una entrevista a un encaputxat d'ETA publicada a un setmanari belga el 1979 era autoria seva i finalment -més enllà de manipulacions informatives- les declaracions de dos terroristes empresonats a presons espanyoles en el sentit que els assassins d'Ernest Lluch desconeixen el perfil ideològic heterodox i probasquista de l'exministre socialista -el van matar perquè era exministre i anava desprotegit, i punt-. Aquesta darrera qüestió va aparèixer a mitjans de juliol a diversos mitjans de comunicació nacionals i estatals, entre els quals El País, La Vanguardia i el 324.cat, el portal de notícies de la Corporació Catalana de Mitjans Àudiovisuals [aquí].

L'anunci d'ETA de què no durà a terme més "accions ofensives" fet a través de la BBC britànica em ressuscita el debat intern del segon dels reportatges, el que abordava la política comunicativa d'ETA. Per a fer-lo, per gust meu, vàrem recollir declaracions d'Antoni Segura i Antoni Batista, els dos catalans que més bé han estudiat tot el fenomen, i del director d'Egunkaria Martxelo Otamendi i el periodista català Xavier Vinader. El títol de l'article, El front mediàtic imaginari, feia referència a la manca d'una estratègia clara i ordenada de comunicació -almenys en els darrers temps- per part de la banda terrorista, tot i que la cura en filtrar el darrer missatge a la BBC aquests dies ens pot fer pensar el contrari. I negava sobretot l'acusació reiterada una vegada i una altra pels mitjans espanyols en el sentit que l'estratègia de comunicació d'ETA està acompassada amb la dels mitjans abertzales com Egin o Gara i fins i tot els euskalduns Egunkaria o Berria.

En temps de periodisme d'agències, de notes de premsa i notícies reescalfades mil vegades, poder exercir el periodisme d'investigació és un autèntic luxe, de manera que no puc fer més que agrair l'oportunitat donada.

[LaRiera48] Inici punyent del que serà un llarg curs polític

Déu n'hi do com ha començat el curs polític a Mataró. Ningú s'ho esperava, però la possible instal·lació d'una segona seu del Centre de Formació i Prevenció en uns locals de la parròquia de Montserrat, al barri del Pla d'en Boet [notícia], han aixecat una nova polseguera a casa nostra la qual ha constituït la primer picabaralla d'un curs aquest que en viurà unes quantes, sobretot quan més ens acostumem a les eleccions municipals del 22 de maig.

Tot va començar quan l'Ajuntament va enviar, com si es tractés d'un assumpte qualsevol i en ple mes d'agost, les convocatòries d'una reunió -en paper- als veïns de la parròquia per tal d'explicar-los que s'instal·laria aquest espai d'acollida per a joves en risc d'exclusió social. Aquests van entendre que el govern municipal volia anunciar-los la col·locació d'un equipament que pot arribar a produir alguna problemàtica social -pot, si, és clar; no té perquè passar res, també- sense parlar-ne abans, sense explicar en què consistia i quins riscos presentava. I ho va fer en ple mes d'agost, amb la conseqüent sensació d'intentar "colar" l'expedient amb voluntat ocultatòria.

L'Ajuntament, per tant, va errar-la perquè abans d'haver enviat aquestes cartes hauria d'haver parlat amb l'associació de veïns i convocar, a través d'aquesta entitat, una trobada amb els veïns. No tractar l'assumpte com si s'anés a fer la tal·la d'arbres d'un carrer. Va faltar sensibilitat i entendre que tothom està a la que salta i gairebé diria que busca qualsevol motiu per sortir en tromba contra els qui manen. Va ser una gestió sense intel·ligència política per part del govern, sense perspicàcia per adonar-se que hi havia una bomba en potència a punt d'explotar i que en funció de com es fessin les coses, es podia tallar el cable adequat per tal que l'explosió no es produís. És un dels mals que té aquest govern no tan pel que fa al què sinó al com governa: incapacitat de marcar l'agenda de temes, de governar el que és notícia i anar sovint a remolc del que passa, del que diuen els altres, de les protestes dels veïns, per acabar després rectificant i fent fora de temps el que s'hauria d'haver fet al principi de tot. Suposo que no cal repassar la llista d'exemples.

La cosa es va inflamar. Es va fer una manifestació espontània pels carrers del barri i posteriorment l'Ajuntament es va reunir amb els veïns, que és el que havia hagut de fer abans de res. Però la flama ja estava encesa i els nois i noies del Centre de Formació i Prevenció estigmatitzats. Es va crear una plataforma que acull una sèrie de veïns que, sobretot el que reclamen és diàleg i atenció per part de l'Ajuntament. Que se'ls escolti, que se'ls deixi expressar els seus neguits. I als quals no ha de ser difícil convèncer de la possible compatibilitat entre la tasca del Centre de Formació i Prevenció i la vida normal i corrent del barri. Posteriorment l'actuació irresponsable d'algun mitjà de comunicació local, assegurant que els veïns del Pla d'en Boet estaven en contra de la instal·lació del centre, no hi ha ajudat gens. Altres mitjans han optat per retratar el dia a dia dels infants del centre que ara es troben al Mas Sant Jordi explicant que no tenen cua entre les cames: el periodista és un actor principal del teatre local i cal adonar-se'n.

Qui també es va equivocar és Paulí Mojedano, el cap del grup municipal del Partit Popular. De cop i volta, el 26 d'agost, en un exercici molt poc habitual a casa nostra, Mojedano va recollir una petició de la plataforma que qüestiona la ubicació del centre al Pla d'en Boet per tal de fer arribar la posició d'aquesta als mitjans de comunicació local. Amb la voluntat de posar-se els veïns a la butxaca i poder dir allò de "nosaltres si que estem amb la gent", Mojedano va dur a terme una acció mai vista en la història recent del periodisme mataroní actuant d'enllaç entre aquesta plataforma i els mitjans locals, com si les plataformes veïnals no s'espavilessin soles per arribar als mitjans de comunicació. Alerta: Mojedano va fer el que els veïns li van demanar -la nota deia: "Bon dia, a petició del veïns de Pla d'en Boet, amb qui hem mantingut una reunió aquestamateixa setmana, us fem arribar aquesta nota de premsa. La seva petició és que aquest comunicat tingui la major difusió possible. Moltes gràcies"-, però els propis membres de la plataforma ho van lamentar després perquè es van adonar que havien contribuït a posar més llenya al foc. I segurament, a tenor del que ha passat, Paulí Mojedano, que és una persona raonable, també. Mojedano es va equivocar quan va accedir a enviar la nota de premsa que havien escrit els veïns en nom del grup municipal, perquè no se'n va adonar que el contingut de la nota tenia frases desafortunades, amb insinuacions perverses, que se li acabarien enganxant a ell com una lapa.

L'afer es va acabar convertint en la qüestió calenta del ple del mes de setembre passat. L'actuació de Mojedano fent de cap de premsa dels veïns va escalfar l'ambient i l'alcalde Joan Antoni Baron en un moment de prou tensió va posar el dit a la nafra assenyalant que l'actuació de Mojedano no era compartida per la resta del seu grup municipal. Això va encendre el líder popular, que va titllar de "miserable" l'actuació de Baron. Tenia raó en què el sector oficial del Partit Popular no compartia les tesis de Mojedano en aquest tema? Doncs només cal estar atent al Facebook dels oficialistes i veure l'actuació de José Manuel López durant el ple per adonar-se'n que sí -Marcos Fernàndez, del sector oficial, va penjar al seu facebook dimarts: "Me acabo de enterar de que los 4 impresentables que están en contra de la abertura en el barrio de un centro para menores con dificultades(no un correccional como han ido diciendo por ahí!) se dedicaron el Domingo a increpar a los feligreses que acudieron a la Santa Misa. VERGONZOSO!"-. La fractura interna dins el PP segueix existint i probablement no se saldarà fins el dia després de les eleccions municipals.

Ara bé: és correcte que l'alcalde furgui en les ferides internes d'una altra formació del consistori quan ell actua de representant de tots els mataronins? Doncs no, tampoc. L'alcalde no pot usar aquesta mena d'arguments. Precisament és qui menys els ha d'usar, en un debat del ple. I punt.

El punt de tensió al qual es va arribar en el ple és, diuen els periodistes que hi van ser tota l'estona, el màxim al qual s'ha arribat en tot el mandat. I mostra d'això és que el debat es va traslladar a la xarxa social Facebook. Pocs minuts després que MataróNotícies.cat pengés la notícia de la monumental bronca, Paulí Mojedano va penjar al seu Facebook un missatge amb gran ressentiment: "Acabat el Ple. Manipulacio, intolerancia amb la critica, ocultisme en la gestio, insensibilitat amb els ciutadans, aquest es el govern municipal que pateix Mataro. El tercer sector fa una tasca lloable malgrat la torpesa del govern local compliqui un projecte que hauria tingut consens si no hagues sigut per la seva prepotencia y falta de tacte". I hores després, el divendres passades les cinc de la tarda, hi torna en aquest cas fent gala del to resilient que la lectura dels llibres d'autoajuda li ha donat: "Amb la consciencia mes tranquila que mai, amb la conviccio ferma de que la gran mentida en que els socialistes/tripartit han convertit la meva estimada ciutat ha arribat al seu final. Els ciutadans estan per damunt del pessebre i la correcio politica. La solucio a Mataro es el canvi. I allà sere, per transformar Mataro en el que mereix i fins ara li han tret". L'alcalde, en tornar a casa de matinada dijous, va escriure un post en calent que va publicar 24 hores després per prevenció.

Déu n'hi do, doncs, com ha començat el curs. Males sensacions, per aquest inici. Esperem que mica en mica -digueu-me ingenu- les qüestions de futur de la ciutat vagin posant-se a primera línia en els plens municipals de cara a la campanya electoral que és aquí al costat.

[Valors] Esports pedagògics (Setembre 2010). Entrevista José Luis Blanco i reportatge Iluro Hockey Club.

Ho teníem pendent, perquè els esports i tot el que rodeja aquest món són una part molt important de la nostra societat. Havíem parlat de temàtiques com l’esforç, molt vinculades al camp esportiu, però no havíem dedicat mai el monogràfic d’un Valors a aquest àmbit. Iniciem aquest curs 2010-2011 saldant aquest deute amb un monogràfic protagonitzat per José Luis Blanco, l’atleta català que l’1 d’agost es va endur la medalla de bronze en els 3000 metres obstacles als campionats europeus d’atletisme de Barcelona. L’altra peça del monogràfic és un reportatge del nostre company Toni Rodon sobre l’Iluro Hoquei Club, una entitat mataronina que ha donat un gir de 180 graus en la seva estructuració gràcies a un treball de reflexió a partir dels valors. Una autèntica proesa comandada pel president de l’entitat Oriol Cortada que ens serveix per explicar fins a quin punt els esports poden ser un vehicle adequat per treballar valors essencials de la convivència humana. L’encarregat d’obrir el monogràfic és Francesc Ponsa, col·laborador de la revista, amb l’article L'impuls d'Eric Moussambani [aquí].

Per a Valors s’obre un curs importantíssim, que veurà néixer dues noves iniciatives molt importants. La primera és una sèrie de televisió al voltant dels valors que produirem per a la xarxa de televisions locals Comunicàlia. L’altra és la posada en marxa d’un cicle de conferències titulat Economia i valors que durem a terme al Tecnocampus Mataró-Maresme de bracet de la Fundació Bufí i Planas amb seu a Dosrius. El publicista Lluís Bassat serà l’encarregat d’obrir-lo el 21 d’octubre a les set de la tarda [veure notícia]. Us hi esperem.

ALTRES CONTINGUTS D'INTERÈS DEL NÚMERO
· " No hi haurà segona trobada amb Panikkar...”, de Joan Salicrú [Bloc].
· Laura Albareda: “No ens hauria de fer por racionalitzar el consum”.
· “Qui desperta les curiositats?”, de Francesc Amat [Bloc].
· “La ment representa l’únic, l’autèntic poder, de Miguel Guillén [Bloc].
· “Gaudí i la setmana tràgica”, d’Anna Punsoda [Bloc].
· “L’hora de dinar”, de Joan Safont [Bloc].
· “Pèrdues irreversibles”, de Joan Bassagaña [Bloc ‘L’altra cara de la ciència’].
· “El fil d’Ariadna”, de Ramon Bassas [Bloc].
· “El País de Gal·les”, de Joaquim Amargant [Bloc].
· “Formació 2.0”, de Marc de San Pedro [Bloc].

[Valors] Des del 13 de setembre, cada dilluns a les 9 del vespre una hora de programa a Ràdio Estel

Imatge d'un enregistrament del programa durant aquest curs, en aquest cas amb presència d'Ignasi Moreta i Francesc Bechdejú. Foto: Valors

La revista Valors [web] consolida la seva pota radiofònica amb l'ampliació de l'espai de vint minuts de durada que fins ara s'oferia dins el magazine Nits Estel amb Valors de Ràdio Estel [web] cada dilluns a un programa d'una hora de durada que s'emetrà, a partir del 13 de setembre, cada dilluns a les 9 del vespre. L'espai mantindrà la vocació d'aprofundir en els temes monogràfics que ofereix la revista cada mes però també seguirà obert a tractar altres temàtiques que no necessàriament apareixeran en format paper. Valors a peu de carrer serà presentat per Eulàlia Tort i Joan Salicrú.

Durant aquest primer curs de presència a Ràdio Estel, l'espai promogut per la revista Valors ha tingut una molt bona acollida per part del públic: els internautes han fet més de 4.200 descàrregues des que el programa es va posar en marxa, el 21 de setembre de l’any passat, concretament 4.270 a través del podcast de la revista [aquí]. Les 38 emissions del l’espai han tocat valors i temes tan diversos com els valors del món rural, les relacions avis-néts, els valors del futbol i del Barça, el fet migratori, els infants sobreprotegits, la memòria històrica o la prostitució.

‘Mi refugio’: pel·lícules de punts suspensius...*

Mi Refugio, del director francès François Ozon, parla d'aquell tema universal que tots patim mil cops a la vida, en diversos moments: el dubte, la por, davant el desconeixement, d’allò que no controlem. «Què faig? On sóc? Qui sóc?». I una sola afirmació: «Em sento perdut...». En aquest cas la reflexió se situa dins del cap d'una dona heroinòmana que es queda embarassada del seu company -mort de sobredosi- i no sap si tenir un fill. «Què he de fer? I si no el vull tenir? Què està bé?», es martelleja la protagonista. La futura mare s’intenta refugiar en una casa d’una petita població propera a París a la recerca de la tranquil·litat de cor, d’esperit, que tots busquem, amb la companyia del germà de la seva exparella. I aquí seguirà buscant, sense acabar de trobar el què, el desllorigador de la seva vida.

Es tracta d’una pel·lícula que pel seu to psicològic recorda a un altre film d'aquesta nacionalitat acabat d’estrenar a Espanya, El silencio de Lorna. Són treballs que més que dir-te coses, comunicar-te idees, transmeten sentiments, susciten mals de panxa transcendents, sug-gereixen més que expliquen. Són interactives a la vella manera: allò que no acaben d'explicar-te ho has de posar tu, de la teva collita. Allò important no és tant què passa sinó el que et passa a tu el cap quan la mires. Això potser és el que diferencia el cinema europeu del nordamericà: no la comercialitat -que també es pot trobar en els films europeus- sinó l'explicitesa del seu contingut. És el cinema dels punts suspensius...

* Article publicat a la revista Valors [web].