L’Alentejo d’en Vallbona*
Vaig pujar una tarda a Premià de Dalt, a casa en Rafael Vallbona, a la recerca de respostes sobre el fenomen turístic modern, ell que ha rodat món des de fa molts anys i ha vist com evolucionava el binomi viatge/turisme. Parlàvem de la masificació dels destins turístics, jo l’inquiria sobre quina era la forma de recuperar el sentit primogènit del viatge en l’Europa del low cost i ell em va donar la guia: “Doncs si la gent no vol estar com un be més enmig del carrer central de Dubrovnik abarrotat de gent, que no hi vagi. Que vagi a l’Alentejo, per exemple. Allà no n‘hi ha, de turistes”. Com? “Si, ningú sap on és, ja ho sé. Quan vaig fer el llibre el meu editor em va dir que posés Portugal al subtítol perquè sinó ningú entendria de què parlava”.
Uns mesos més tard, ara, em passejo pels pobles i poblets emblanquinats i melancòlics, carrers costeruts i empedrats que porten fins a placetes magnífiques i caminets envoltats d’alzines i plàtans que ens protegeixen de la calor de setembre. Un aire toscanià, italianitzant, ronda per sobre nostre, com una suau melodia de clarinet. Es respira pau i tranquil·litat, que és el que un desitja cada cop més per vacances. Ho faig, però, amb els consells d’en Vallbona a cau d’orella, a través del llibre Viatge a l’Alentejo. El Portugal immens (Columna). L’autor me’l va regalar amb l’única petició que li portés un vinho verde de la zona amb la pretensió de què, a l‘hora d‘obrir-lo i ensumar-lo, la flaire de l‘ampolla el traslladi mentalment, ni que sigui per un moment, en aquestes terres llunyanes però alhora tan properes. Més ben pensat: saps què, Rafael? En portaré un parell i, junts, conversarem sobre l’Alentejo i les seves semblances amb el nostre estimat Maresme, que també n’hi ha.
* Article publicat al diari El Punt.
Uns mesos més tard, ara, em passejo pels pobles i poblets emblanquinats i melancòlics, carrers costeruts i empedrats que porten fins a placetes magnífiques i caminets envoltats d’alzines i plàtans que ens protegeixen de la calor de setembre. Un aire toscanià, italianitzant, ronda per sobre nostre, com una suau melodia de clarinet. Es respira pau i tranquil·litat, que és el que un desitja cada cop més per vacances. Ho faig, però, amb els consells d’en Vallbona a cau d’orella, a través del llibre Viatge a l’Alentejo. El Portugal immens (Columna). L’autor me’l va regalar amb l’única petició que li portés un vinho verde de la zona amb la pretensió de què, a l‘hora d‘obrir-lo i ensumar-lo, la flaire de l‘ampolla el traslladi mentalment, ni que sigui per un moment, en aquestes terres llunyanes però alhora tan properes. Més ben pensat: saps què, Rafael? En portaré un parell i, junts, conversarem sobre l’Alentejo i les seves semblances amb el nostre estimat Maresme, que també n’hi ha.
* Article publicat al diari El Punt.
Comentaris