‘Mi refugio’: pel·lícules de punts suspensius...*

Mi Refugio, del director francès François Ozon, parla d'aquell tema universal que tots patim mil cops a la vida, en diversos moments: el dubte, la por, davant el desconeixement, d’allò que no controlem. «Què faig? On sóc? Qui sóc?». I una sola afirmació: «Em sento perdut...». En aquest cas la reflexió se situa dins del cap d'una dona heroinòmana que es queda embarassada del seu company -mort de sobredosi- i no sap si tenir un fill. «Què he de fer? I si no el vull tenir? Què està bé?», es martelleja la protagonista. La futura mare s’intenta refugiar en una casa d’una petita població propera a París a la recerca de la tranquil·litat de cor, d’esperit, que tots busquem, amb la companyia del germà de la seva exparella. I aquí seguirà buscant, sense acabar de trobar el què, el desllorigador de la seva vida.

Es tracta d’una pel·lícula que pel seu to psicològic recorda a un altre film d'aquesta nacionalitat acabat d’estrenar a Espanya, El silencio de Lorna. Són treballs que més que dir-te coses, comunicar-te idees, transmeten sentiments, susciten mals de panxa transcendents, sug-gereixen més que expliquen. Són interactives a la vella manera: allò que no acaben d'explicar-te ho has de posar tu, de la teva collita. Allò important no és tant què passa sinó el que et passa a tu el cap quan la mires. Això potser és el que diferencia el cinema europeu del nordamericà: no la comercialitat -que també es pot trobar en els films europeus- sinó l'explicitesa del seu contingut. És el cinema dels punts suspensius...

* Article publicat a la revista Valors [web].