Mértola: visca el pernil salat i el picnic
El ritual de conèixer pobles és apassionant. Ho certifiquem una vegada més arribant a Mértola, una població del sud de l'Alentejo que ens resulta acollidora en les formes però un pèl inhòspita potser per l'hora en què ens hi presentem i l'hora en què sortim a buscar algun bar o similar per sopar una mica -hi anem a les deu de la nit i sembla que siguem els últims a sopar, avui, a Mértola-. Les vistes al poble, encimbellat per un magnífic castell i una mesquita reconvertida en església, són encisadores, de nit. Però de dia tampoc no decepcionen, i tant que no. A més, de dia hi ha gent, força gent, pel que són els pobles de l'Alentejo.
Després de pagar l'hostal, anem al forn de pa del costat, perquè avui per primer i únic dia farem picnic i menjarem d'entrepans. Un parell de llonguets acabats de sortir de fer i que ens costen cinquanta cèntims. Ai salero!. Vist el preu en demanen un tercer per si de cas. Després pugem fins al carrer principal i busquem un lloc on esmorzar decentment. Seiem a la terrassa -aquí en diuen esplanada, quina gràcia- després d'haver demanat a la jove cambrera amb una barreja de portuguès i castellà que sempre agrada als vilatans, com ens agradaria a nosaltres. Un "sandes", entrepà, de "presunto", pernil salat. De fet ahir al vespre ja en vam menjar, de pernil salat, després de molts dies, però com que m'entusiasma el pernil salat ho tornem a demanar. És estrany, perquè de petit, passejant-nos amb la família per Europa, sempre em preguntava com una menja tan habitual en mi, tan quotidiana a casa nostra, era tan complicada de trobar a tot arreu. Encara recordo la cara dels dependents del nord d'Europa quan els hi demanaves amb la llengua corresponent que volies pernil salat. El màxim que aconseguíem trobar era pernil fumat, que no era el mateix que el pernil salat però feia el fet. Però en general s'imposava la dictadura del pernil dolç. Deu ser per això que segueix sense agradar-me el pernil dolç excepte si està dins una pizza o un entrepà calent, un biquini, amb formatge. És una manera inconscient de reclamar la vigència del meu, de pernil, el gustós, salat, i no del pernil dolç que a mi em sonava convencional, postís, fred i avorrit.
He perdut el fil. Tornem-hi. Estàvem en el pernil salat d'ahir al vespre. Res, simplement que em va estranyar menjar-ne de nou i segurament això es deu a què estem ja a la zona propera als embotits extrets del porc. Aquí també hi ha a xorisso i, com diuen ells, llonganissa de carn -botifarra blanca- o de sang -butifarra negra. Total, que aquest matí no m'ha estranyat poder-ne demanar de nou al bar. Però ens hem aventurat en la cuina local i hem demanat una mena de croqueta que ens ha dit que era de gallina -alerta, galhina aquí és pollastrre-. Per beure, un galâo i una coca-cola. Com que ens havíem quedat amb gana ens hem donat l'oportunitat d'endrapar un dels últims pastéis de nata que menjarem. Avui em sembla que hem menjat el primer industrial i això es notava, però vaja, Déu n'hi do, també. Llavors he recordat que no m'havia llegit ahir al vespre El País que havia comprat al matí i me l'he llegit com si fossin tot notícies d'última hora. Tot perfecte, llàstima del torrecollons de l'operari de la companyia de l'aigua o de l'electricitat que s'ha fotut a treballar amb un trepan a un metre a la meva dreta. Quins pebrots.
Com que ja era tard quan ens hem llevat, els horaris se'ns han anat descontrolant. Després d'esmorzar -a mig camí entre la seva hora d'esmorzar i la de dinar seva- encara havíem d'anar a algun supermercat o alguna cosa semblant per comprar l'embotit del dinar. Hem anat al primer amb què ens hem topat, davant del bar, i hem fet sort perquè el noi de la xarcuteria era ben parit. Tothom sembla molt ben parit, aquí a Portugal, perquè no dir-ho. "Bom dia", hem saludat, com sempre, amb voluntat -absurda, si ho voleu, però la voluntat és el que compta, no?- de passar desaparcebuts com a turistes. Cent grams, de nou, de pernil salat, i cent grams de formatge, tot de la zona, ens ha promès. Com que en aquesta mena d'establiments de tota la vida se'ns activa la neurona de la compra compulsiva, no hem pogut resistir-nos davant un formatge de cabra molt ben empaquetat. Després, per allò de no deixar cap racó sense explorar, ens hem trobat de sobte davant la zona de vins. En Vallbona em va demanar que li portés una ampolla de vinho verde portuguès -jo vaig interpretar que era un vi alentejà, però de seguida he vist que no, simplement perquè el vinho verde... no es fa a l'Alentejo-. "El vinho verde necessita una zona més humida, aquí a l'Alentejo el clima és massa sec i calorós i fem vins negres i blancs, només", ens ha instruït el xarcuter. Doncs vinga, agafem el vinho verde d'en Vallbona que ara ja sabem que no és alentejà, un de negre de la zona i un altre de blanc que la meva acompanyant em recorda que hem vist al damunt de moltes taules de restaurant -on era jo, mentrestant? Dins l'ampolla?-.
Quan ja eren les dotze del migdia hora local hem fet el pitjor que es pot fer, que és posar-se a caminar, amb un sol que estavellava. Sort que semblava que haguéssim arribat a un acord amb un núvol gran que, excepte alguns minuts, anava cobrint amb la seva extensa superfície els vils raigs de sol, de manera que tampoc hem patit tant com era d'esperar. Ep, ens hem posat a caminar després de preguntar a un 4x4 del servei de conservació del Parc Natural del Guadiana -que és on està Mértopla- si podíem anar per aquell viarany amb tranquil·litat, perquè a la Lonely Planet deia sense fer broma que si la nostra caminata coïncidia amb la temporada de caça, s'havia d'anar amb compte i preguntar si avui hi hauria caçadors fent de les seves. No fos cas que ens fotessin una perdigonada al cap per equivocació i acabéssim sortint a la portada de La Vanguardia amb el cap fet a miques i un titular tipus: "Dos turistas catalanes mueren de una perdigonada en el sur de Portugal". Quina mort més lamentable .
Encara hem fet més frikades, però: després de passejar per aques camí -hem vist quatre o cinc conills, un Bernat pescaire enmig de Guadiana i diversos altres ocells no identificats- buscàvem un lloc per menjar-nos el fantàstic llonguet combinat amb el pernil salat o bé el formatge. No hi havia cap arbre d'aquells que et salven la vida a la carretera que portava a Mértola ni tampoc cap parc a l'aire lliure on poguéssim practicar el sempre divertit esport del picnic. Però llavors ha aparegut davant nostre el mercat municipal provisional -ahir al vespre vam veure l'oficial, que estan remodelant, però no tením ni idea d'on hi hauria el provisional-. Quina meravella. A dintre no hi feia calor i hi havia un sol venedor controlant mitja Plaça de Cuba. Ens hem animat, com al matí. Comprem una mica de fruita, va. Raïm. Vinga. I unes nectarines. Home, si hem de menjar un entrepà... sucarem el tomàquet no? Doncs va, un tomàquet fantàstic, d'aquests amb mil cops però que saps que no t'enganyarà i que quan el tallis per la meitat rajarà per tots costats. Cony, aquest home també té formatges, com al supermercat del matí. No, va, que formatges ja n'hem comprat, però... i aquests pastissets de canyella i d'ametlles que hi ha dins aquest aparador. Vinga, ja tenim postres dolces. I si compréssim una mica d'oli o de mel? Ja no ve d'aquí!
Molt bé, ara que ja ho tenim tot per dinar... on dinem? Doncs aquí mateix, no, al porxo del mercat, perquè no? Doncs si. Vinga kleenex per fer d'estovalles, el ganivet que ens deixa el senyor del mercat per esbudellar els llonguets i en un tres i no res estem dinant com uns reis i això que avui és el primer dia que no anem de restaurant.
Després de pagar l'hostal, anem al forn de pa del costat, perquè avui per primer i únic dia farem picnic i menjarem d'entrepans. Un parell de llonguets acabats de sortir de fer i que ens costen cinquanta cèntims. Ai salero!. Vist el preu en demanen un tercer per si de cas. Després pugem fins al carrer principal i busquem un lloc on esmorzar decentment. Seiem a la terrassa -aquí en diuen esplanada, quina gràcia- després d'haver demanat a la jove cambrera amb una barreja de portuguès i castellà que sempre agrada als vilatans, com ens agradaria a nosaltres. Un "sandes", entrepà, de "presunto", pernil salat. De fet ahir al vespre ja en vam menjar, de pernil salat, després de molts dies, però com que m'entusiasma el pernil salat ho tornem a demanar. És estrany, perquè de petit, passejant-nos amb la família per Europa, sempre em preguntava com una menja tan habitual en mi, tan quotidiana a casa nostra, era tan complicada de trobar a tot arreu. Encara recordo la cara dels dependents del nord d'Europa quan els hi demanaves amb la llengua corresponent que volies pernil salat. El màxim que aconseguíem trobar era pernil fumat, que no era el mateix que el pernil salat però feia el fet. Però en general s'imposava la dictadura del pernil dolç. Deu ser per això que segueix sense agradar-me el pernil dolç excepte si està dins una pizza o un entrepà calent, un biquini, amb formatge. És una manera inconscient de reclamar la vigència del meu, de pernil, el gustós, salat, i no del pernil dolç que a mi em sonava convencional, postís, fred i avorrit.
He perdut el fil. Tornem-hi. Estàvem en el pernil salat d'ahir al vespre. Res, simplement que em va estranyar menjar-ne de nou i segurament això es deu a què estem ja a la zona propera als embotits extrets del porc. Aquí també hi ha a xorisso i, com diuen ells, llonganissa de carn -botifarra blanca- o de sang -butifarra negra. Total, que aquest matí no m'ha estranyat poder-ne demanar de nou al bar. Però ens hem aventurat en la cuina local i hem demanat una mena de croqueta que ens ha dit que era de gallina -alerta, galhina aquí és pollastrre-. Per beure, un galâo i una coca-cola. Com que ens havíem quedat amb gana ens hem donat l'oportunitat d'endrapar un dels últims pastéis de nata que menjarem. Avui em sembla que hem menjat el primer industrial i això es notava, però vaja, Déu n'hi do, també. Llavors he recordat que no m'havia llegit ahir al vespre El País que havia comprat al matí i me l'he llegit com si fossin tot notícies d'última hora. Tot perfecte, llàstima del torrecollons de l'operari de la companyia de l'aigua o de l'electricitat que s'ha fotut a treballar amb un trepan a un metre a la meva dreta. Quins pebrots.
Com que ja era tard quan ens hem llevat, els horaris se'ns han anat descontrolant. Després d'esmorzar -a mig camí entre la seva hora d'esmorzar i la de dinar seva- encara havíem d'anar a algun supermercat o alguna cosa semblant per comprar l'embotit del dinar. Hem anat al primer amb què ens hem topat, davant del bar, i hem fet sort perquè el noi de la xarcuteria era ben parit. Tothom sembla molt ben parit, aquí a Portugal, perquè no dir-ho. "Bom dia", hem saludat, com sempre, amb voluntat -absurda, si ho voleu, però la voluntat és el que compta, no?- de passar desaparcebuts com a turistes. Cent grams, de nou, de pernil salat, i cent grams de formatge, tot de la zona, ens ha promès. Com que en aquesta mena d'establiments de tota la vida se'ns activa la neurona de la compra compulsiva, no hem pogut resistir-nos davant un formatge de cabra molt ben empaquetat. Després, per allò de no deixar cap racó sense explorar, ens hem trobat de sobte davant la zona de vins. En Vallbona em va demanar que li portés una ampolla de vinho verde portuguès -jo vaig interpretar que era un vi alentejà, però de seguida he vist que no, simplement perquè el vinho verde... no es fa a l'Alentejo-. "El vinho verde necessita una zona més humida, aquí a l'Alentejo el clima és massa sec i calorós i fem vins negres i blancs, només", ens ha instruït el xarcuter. Doncs vinga, agafem el vinho verde d'en Vallbona que ara ja sabem que no és alentejà, un de negre de la zona i un altre de blanc que la meva acompanyant em recorda que hem vist al damunt de moltes taules de restaurant -on era jo, mentrestant? Dins l'ampolla?-.
Quan ja eren les dotze del migdia hora local hem fet el pitjor que es pot fer, que és posar-se a caminar, amb un sol que estavellava. Sort que semblava que haguéssim arribat a un acord amb un núvol gran que, excepte alguns minuts, anava cobrint amb la seva extensa superfície els vils raigs de sol, de manera que tampoc hem patit tant com era d'esperar. Ep, ens hem posat a caminar després de preguntar a un 4x4 del servei de conservació del Parc Natural del Guadiana -que és on està Mértopla- si podíem anar per aquell viarany amb tranquil·litat, perquè a la Lonely Planet deia sense fer broma que si la nostra caminata coïncidia amb la temporada de caça, s'havia d'anar amb compte i preguntar si avui hi hauria caçadors fent de les seves. No fos cas que ens fotessin una perdigonada al cap per equivocació i acabéssim sortint a la portada de La Vanguardia amb el cap fet a miques i un titular tipus: "Dos turistas catalanes mueren de una perdigonada en el sur de Portugal". Quina mort més lamentable .
Encara hem fet més frikades, però: després de passejar per aques camí -hem vist quatre o cinc conills, un Bernat pescaire enmig de Guadiana i diversos altres ocells no identificats- buscàvem un lloc per menjar-nos el fantàstic llonguet combinat amb el pernil salat o bé el formatge. No hi havia cap arbre d'aquells que et salven la vida a la carretera que portava a Mértola ni tampoc cap parc a l'aire lliure on poguéssim practicar el sempre divertit esport del picnic. Però llavors ha aparegut davant nostre el mercat municipal provisional -ahir al vespre vam veure l'oficial, que estan remodelant, però no tením ni idea d'on hi hauria el provisional-. Quina meravella. A dintre no hi feia calor i hi havia un sol venedor controlant mitja Plaça de Cuba. Ens hem animat, com al matí. Comprem una mica de fruita, va. Raïm. Vinga. I unes nectarines. Home, si hem de menjar un entrepà... sucarem el tomàquet no? Doncs va, un tomàquet fantàstic, d'aquests amb mil cops però que saps que no t'enganyarà i que quan el tallis per la meitat rajarà per tots costats. Cony, aquest home també té formatges, com al supermercat del matí. No, va, que formatges ja n'hem comprat, però... i aquests pastissets de canyella i d'ametlles que hi ha dins aquest aparador. Vinga, ja tenim postres dolces. I si compréssim una mica d'oli o de mel? Ja no ve d'aquí!
Molt bé, ara que ja ho tenim tot per dinar... on dinem? Doncs aquí mateix, no, al porxo del mercat, perquè no? Doncs si. Vinga kleenex per fer d'estovalles, el ganivet que ens deixa el senyor del mercat per esbudellar els llonguets i en un tres i no res estem dinant com uns reis i això que avui és el primer dia que no anem de restaurant.
Comentaris