Tan de bo el català serveixi per fer calers...
Aquests dies, davant la sortida de l'edició en català de La Vanguardia, com que en aquest país si passa una bona el primer que fem és buscar-hi pegues, hi ha un cert sector de persones que atribueixen l'operació #Vangcat a un afany d'augmentar el grau de catalanitat de la capçalera. De fer-se perdonar, fins i tot, una falta de compromís amb el país del rotatiu editat per la família Godó -i això que La Vanguardia representa com cap altre diari la centralitat del país-. Si aquest argument es desmunta, apareix una altra especulació malèvola en el sentit que en el fons és la possibilitat d'incrementar les vendes del diari el que promou la sortida de La Vanguardia en català. Els diners que s'aconseguiran de les noves vendes i subscripcions i també de la subvenció que la Generalitat atorga a qualsevol rotatiu per editar-se en català.
Doncs jo penso que ja m'estaria bé que l'operació de La Vanguardia es reduís a un afany monetari, perquè si fos així -que no és només així, òbviament- voldria dir que una altra empresa del país -la llista comença a ser grossa- decideix emprar la nostra llengua per a codificar el seu producte, per a vendre'l, perquè creu que serà rendible econòmicament. Perquè creu en el potencial econòmic de la llengua. Imagineu-vos si el català és una llengua viva i potent que un dels diaris de referència europeus i el tercer més venut d'Espanya decideix canviar la llengua amb que s'ha editat els darrers 130 anys i que almenys la meitat dels seus exemplars respirin en l'altre registre lingüístic de Catalunya, el genuí, fins ara desatès. Tan de bo el Conde de Godó hagi decidit fer La Vanguardia en català per fer calers, senyal que això del català té llarga vida per davant: no hi pot haver millor notícia pel país, perquè aquells llengües que tenen potencial econòmic darrera seu no hi ha dubte que són les que sobreviuran.
Però és que a més, de retruc, el gest de La Vanguardia, canvia el mapa dels mitjans de comunicació de Catalunya: a partir d'ara qui no edita el seu producte informatiu almenys en català se situa fora de la centralitat comunicativa. Aquest país, com a mínim, té dues llengües -dues de pròpies, només una de genuïna del territori- i el gruix dels productes comunicatius així ho veu amb total normalitat: La Vanguardia, El Periódico, l'Ara, l'Avui i El Punt així ho entenen. Són els diaris pensats estrictament des de casa nostra, en alguns casos amb les dues llengües, però que s'expressen almenys en català. A l'altre costat, tot i que alguns inclouen el català de forma minoritària, els diaris de Madrid que tenen seu a Barcelona: El País -que edita el "Quadern" dels dijous en català des de fa molts anys-, Público -de capital català, amb un suplement diari en català-, El Mundo, La Razón, ABC i La Gaceta. Això és un canvi de paradigma absolut pel que fa a la premsa escrita: analitzin el panorama de 1997, just abans de la sortida de El Periódico en català, amb el d'ara. Qui no vulgui veure el progrés i la normalització de la llengua catalana és, simplement, que viu instal·lat en l'autoodi.
Només dues objeccions a l'operació #vangcat: que l'edició en català estigui etiquetada com a tal no m'agrada -és que hi ha una Vanguardia normal i una altra d'especial?- i que en tot moment, malgrat el que acabo de dir jo, des de l'antic diari del carrer Pelai s'hagi plantejat la qüestió com un abans i un després de la premsa catalana. És clar que ho és, però no costava res fer com Màrius Serra i dimarts passat, el primer dia que sortia l'edició en català, citar totes les experiències de diaris editats en català fins al moment i singularment El Periódico, el primer a introduir l'edició en dues llengües, gest que ara se'ls pretén escamotejar. I això que els lectors de El Periódico no la reclamaven a crits, l'edició en català -una altra empresa que ho va fer no per motius patriòtics, només, sinó en clau empresarial, en aquest cas encara més estratègica-. A La Vanguardia, que si per alguna cosa se la coneix és per ser un diari senyor, no li hauria costat res reconèixer-ho. Però vaja, suposo que ningú és perfecte...
Doncs jo penso que ja m'estaria bé que l'operació de La Vanguardia es reduís a un afany monetari, perquè si fos així -que no és només així, òbviament- voldria dir que una altra empresa del país -la llista comença a ser grossa- decideix emprar la nostra llengua per a codificar el seu producte, per a vendre'l, perquè creu que serà rendible econòmicament. Perquè creu en el potencial econòmic de la llengua. Imagineu-vos si el català és una llengua viva i potent que un dels diaris de referència europeus i el tercer més venut d'Espanya decideix canviar la llengua amb que s'ha editat els darrers 130 anys i que almenys la meitat dels seus exemplars respirin en l'altre registre lingüístic de Catalunya, el genuí, fins ara desatès. Tan de bo el Conde de Godó hagi decidit fer La Vanguardia en català per fer calers, senyal que això del català té llarga vida per davant: no hi pot haver millor notícia pel país, perquè aquells llengües que tenen potencial econòmic darrera seu no hi ha dubte que són les que sobreviuran.
Però és que a més, de retruc, el gest de La Vanguardia, canvia el mapa dels mitjans de comunicació de Catalunya: a partir d'ara qui no edita el seu producte informatiu almenys en català se situa fora de la centralitat comunicativa. Aquest país, com a mínim, té dues llengües -dues de pròpies, només una de genuïna del territori- i el gruix dels productes comunicatius així ho veu amb total normalitat: La Vanguardia, El Periódico, l'Ara, l'Avui i El Punt així ho entenen. Són els diaris pensats estrictament des de casa nostra, en alguns casos amb les dues llengües, però que s'expressen almenys en català. A l'altre costat, tot i que alguns inclouen el català de forma minoritària, els diaris de Madrid que tenen seu a Barcelona: El País -que edita el "Quadern" dels dijous en català des de fa molts anys-, Público -de capital català, amb un suplement diari en català-, El Mundo, La Razón, ABC i La Gaceta. Això és un canvi de paradigma absolut pel que fa a la premsa escrita: analitzin el panorama de 1997, just abans de la sortida de El Periódico en català, amb el d'ara. Qui no vulgui veure el progrés i la normalització de la llengua catalana és, simplement, que viu instal·lat en l'autoodi.
Només dues objeccions a l'operació #vangcat: que l'edició en català estigui etiquetada com a tal no m'agrada -és que hi ha una Vanguardia normal i una altra d'especial?- i que en tot moment, malgrat el que acabo de dir jo, des de l'antic diari del carrer Pelai s'hagi plantejat la qüestió com un abans i un després de la premsa catalana. És clar que ho és, però no costava res fer com Màrius Serra i dimarts passat, el primer dia que sortia l'edició en català, citar totes les experiències de diaris editats en català fins al moment i singularment El Periódico, el primer a introduir l'edició en dues llengües, gest que ara se'ls pretén escamotejar. I això que els lectors de El Periódico no la reclamaven a crits, l'edició en català -una altra empresa que ho va fer no per motius patriòtics, només, sinó en clau empresarial, en aquest cas encara més estratègica-. A La Vanguardia, que si per alguna cosa se la coneix és per ser un diari senyor, no li hauria costat res reconèixer-ho. Però vaja, suposo que ningú és perfecte...
Comentaris