'Poso que hem obert la porta després d'un intent de robatori?'

Em deixo les claus posades a la porta, per dins, i tanco la porta. Zas.... Al cap de deu hores, vist que amb unes altres claus les de l'interior no salten, truquem a un 'cerrajero' perquè ens resolgui el problema. Arriba i amb les mil tècniques que coneixem i mil més que millor no explicar, t'acaba obrint la porta i retornes a la llar desitjada. El manetes et fa la factura i diu: "Poso que hem obert la porta després d'un intent de robatori?". I jo: "Com?". "Si, home, després ho denuncies i vas als Mossos... és per lo de l'asseguradora".

Quins collons. Brutal. M'ha semblat una metàfora perfecte de per què estem on estem com a societat i com a civilització. El frau s'ha universalitzat i estandaritzat, de manera que les pròpies empreses suggereixen que facis accions que contravenen l'ètica: "És que jo estic obligat a dir-t'ho", es justifica l'home. Com que l'empresa t'ho fa dir? Increïble, de nou. Òbviament, però, la culpa finalment és del ciutadà que decideix usar aquesta trampa legal per estalviar-se el cost del seu oblit. Com podem reclamar ètica als bancs, als governants, als mestres... si nosaltres som els primers que no en som, d'ètics?

Història petita però concloent. A vegades la misèria moral del país m'espanta. Això ho hem de redreçar.