Diumenges postmoderns

L'estètica de Lisboa sempre he pensat que és molt de diumenge, en positiu, en aquest cas.

Parlàvem, ahir al vespre, després d'haver regalat Petons de diumenge, de Sílvia Soler, d'aquesta concepció melancòlica, agradabable, tradicional del setè dia de la setmana. Tradicional dic perquè en les últimes dècades el diumenge ha passat de ser el centre de descans de la setmana -per la gent més gran- a un dia post, un "dia després" per a joves i adolescents. De ser un dia amb solera, amb gràcia, d'engalanar-se i sortir a lluir a un dia més aviat depriment, de despertar-se tard, de barrejar esmorzar i dinar en això que se'n diu branch, a l'anglesa. D'un dia de trobada, al carrer, de festa, a un dia per recloure's a casa, per descansar del cansament del cap de setmana (que ara comença dijous al vespre, de fet). De ser un dia de joia, el dia del Senyor, a ser un dia més aviat trist, avorridot; una exasperant espera per un dilluns que alguns no voldrien que arribés mai, inici d'una insuportable rutina que no es trencarà fins el següent dijous a la nit. Ens hem tornat -el sistema, segurament, ens ha tornat- una mica bojos: dilluns no volem treballar perquè ens fa mandra començar la setmana i divendres s'ha convertit ja pràcticament en un dia festiu, de manera que la part laborable de la setmana se circumscriu de dimarts a dijous. Al cap i a la fi algun sindicat ja parla ara de plasmar un nou model setmana: quatre dies de treball, tres de festa (per als que no han de treballar servint els que si que en tenen). Té la seva lògica: més dies de festa, més dies per consumir; així segur que l'economia no s'enfonsa. Sigui, com sigui, bon cap de setmana.