A la recerca del sentit perdut (com tothom)*

“Em trobo un pèl desorientat… una confusió generalitzada que ve d’un desig profund de trobar un sentit a la meva existència”. Són paraules del granollerenc Gerard Porredón, de 24 anys. Aquest llicenciat amb Ciències Polítiques es troba com molts després d’acabar la carrera en un moment de cruïlla a la seva vida. Mentre decidia cap on encaminar-la i després de sentir el relat d’una amiga sobre l’estada que havia fet a la Índia col·laborant en un orfenat es va sentir seduït per aquesta realitat i ara fa un any va decidir tirar-se a la piscina i anar-hi. A quart de carrera en Gerard va fer un Erasmus a París, així que viure fora de casa no li era estrany.“L’experiència m’atreia pel fet de conèixer el país, tan intens, pobre, espiritual“, recorda mentre admet, però, que el veritable viatge que tenia ganes de pilotar era cap a les seves entranyes, intentant descobrir la seva pròpia identitat.

Calcuta va ser la ciutat que durant sis mesos va acollir en Gerard. Després d’unes primeres setmanes de descoberta –en un orfenat al camp i en una de les cases d’acollida creades per la Mare Teresa de Calcuta- va trobar la seva “missió” a l’estació de trens de la ciutat, Haroa. Allà s’hi troben viatgers i comerciants, però també els orfes –alguns enganxats a la cola- així com homes i dones que no tenen on anar –cinc dels quinze milions d’habitants d’aquesta populosa ciutat estan en aquesta situació -. En Gerard es va engrescar junt amb una tarragonina a preparar àpats, fer cures bàsiques i proporcionar canvis d’imatge (roba, tallar cabells, afaitar) a aquestes persones. “Anava aprenent, veient, sorprenent-me, estimant, trencant-me a vegades, enamorant-me...”, explica. El darrer mes de la seva estada, recordant la premissa que el viatge era tan de donar com per rebre, en Gerard el va destinar a conèixer el Nepal, on va aprofitar per aprendre meditació Vipassana.

Tot el viscut aquests mesos se li fa difícil de pair: “Quan patiment que hi ha!”, s’exclama. Com difícil ha estat també la tornada. “M’he sentit molt estrany. On és casa meva? Què vull?”, es pregunta. De moment el camí d’en Gerard passa per fer d’educador en un centre de menors a Sant Celoni. No sap si aquest serà el camí definitiu, però per si de cas, seguirà buscant-lo: “Imagino que, com molts, busco… La meva vida s’ha anat impregnant d’una recerca, d’una set d’autenticitat, de vida plena, que corre pel cos i fa bellugar l’esperit”, explica. Bon viatge, caminant del món!

* Publicat a Foc Nou de gener 2007.