El camí es fa caminant*

La història de la madrilenya Victòria Hernàndez és, si més no, curiosa. Poques persones han donat tantes voltes, han fet tants replantejaments com ella, de Madrid fins a Bolívia, passant per Saragossa, el País Valencià, Barcelona i Manresa, on resideix ara. Una manera de viure que l’ha fet renunciar a la idea de llar, de formar part d’algun lloc, permanentment. És un camí vital que tan sembla obeir a una monumental casualitat com a un pla perfectament traçat per un Altre. El que està clar és que aquesta dona d’aspecte fràgil nascuda fa 41 anys ha buscat i segueix buscant, d’una forma radical, sense concessions a la comoditat ni al sentimentalisme.

El seu viatge comença a la parròquia del seu barri de Moratalaz. Provinent d’una família catòlica practicant, als disset anys té una crisi de fe i decideix abandonar les activitats d’aquest àmbit, tot i seguir participant en un grup de pregària perquè segons explica ara també intuïa que “només amb l’home no n’hi ha prou”. No serà fins al cap d’un temps en què, durant un cap de setmana a la Sierra madrilenya, viu una experiència de comunió molt profunda, cosa que la fa recuperar la fe. A ella sempre li havia agradat ballar i a partir d’un determinat moment comença a usar el ball per expressar aquest fe reviscuda. “Es va convertir en la meva forma de pregar, sobretot d’amagat”, rememora. I de mica en mica va veure que allò que ella feia també podia ser vàlid per als altres. És així que va començar a ensenyar el seu art i se’n va convertir en professional.

Uns coneixements que al cap d’un temps va posar al servei dels interns de l’Hospital psiquiàtric dels Germans de Sant Joan de Déu a la província de Sucre, a Bolívia. “Com que allà no tenen diners per comprar medecines han de provar altres teràpies. Va ser l’època més feliç de la meva vida”, assegura. Tant feliç que s’hi volia a quedar a viure. La idea li va rondar pel cap durant molt temps i va decidir que la duria a terme quan hagués retornat a la societat tot el que ja havia rebut fins al moment. Va adonar-se’n que una manera de fer-ho era donant un pas més i fent que la gent participés de les seves danses, convertint-les en tallers de dansa contemplativa, com un instrument per anar cap a l’interior d’un mateix i connectar amb la transcendència. El possible retorn a terres llatinoamericanes no va prosperar i va anar a raure a la Cova de Manresa, on els jesuïtes la van animar a ella i un grup de persones amb qui s’havia anat coneixement a obrir un Casal adreçat als joves de la població i de la comarca.

I aquí és on estem. Ara fa tant tallers amb adolescents com amb adults jubilats, professors... sobretot a Manresa però també a Barcelona i altres punts de la geografia catalana. Admet el risc d’haver donat tantes voltes –“t’arribes a cansar, a marejar”- però diu que ha anat “sentint i acollint les crides de Déu”, explica per resumir la seva peripècia vital. El futur? No hi ha cap seguretat que la recerca acabi aquí, tot i que cada vegada té més ganes de sentir-se “a casa”. L’únic segur és que seguirà fent camí, un camí on hi ha hagut molts acompanyants, tot i que només ella l’hagi fet de dalt a baix. “Sempre hi ha hagut algú allà, ajudant-me, molts gent d’Església. Jo sempre dic que el que faig és gràcies a l’Església, no que he hagut de sortir-ne per poder-ho dur a terme, encara que sigui una cosa heterodoxa”.


* Publicat a Foc Nou el mes de juny.