La Fira que se'n va

Els darrers dia hem tingut convidats, a casa, al Camí de la Geganta. Uns veïns força sorollosos, que fins a altes hores muntaven sarau cada nit. No s'hi valia refugiar-se a l'altra punta de la casa, perquè el brogit se sentia igual, o més (quines coses té l'acústica!). Una solució per no viure directament l'ambient festiu era tancar les finestres, però òbviament, ara que comença la calor, la temperatura que es vivia a l'interior de l'immoble era d'escàndol, de manera que havies d'acabar obrint-les de bat a bat... Com a tot, però, un s'hi acostuma. Tampoc és tan horrorós. Fins i tot ajuda a no sentir-se sol, en cap moment, a sentir-se enmig de "la vida" sense sortir de casa, mai més ben dit.

La Fira d'atraccions, un spin-off -esqueix, en argot televisiu- de la Fira Comercial que s'ha acabat convertint en "la Fira", és una oda al cutrerio, a la diversió de baix cost, a la de tota la vida. La Fira seria un monument a l'antifashion, a la quotidianitat, al "qui dia passa, any empeny". Molts es pregunten per la vigència d'aquesta tradició, però el cert és que perdura, que segueix, perquè sembla ser que a la gent li agrada, seguir les tradicions, per més Port Aventura que hi hagi. També és veritat que "la Fira" garanteix oci, diversió, sense gastar massa calers i això, sobretot en temps de crisi, no és cap anècdota: moltes hores deixant relativament pocs diners. A banda també és una de les poques activitats lúdiques que es poden permetre els immigrants, que hi hagi o no crisi més aviat en tenen pocs, de diners, per gastar.

En fi. Demà al matí, les bombetes dels establiments s'hauran apagat, les sirenes i els clàxons restaran muts i les atraccions de nyigui-nyogui començaran a ser desmuntades. Però malgrat el que diuen els firaires, l'any que ve tornaran.