«Casa», quatre lletres...*

Me l’he trobat al bus. I la casualitat, o la manca de places en una altra zona del vehicle, ha fet que segués just al meu costat. Anava amb una altra professora, que conec perfectament però que no havia arribat a ser mestra meva. Era de l’altre classe, de l’altre curs. Mestra? No, no els hi dèiem mestres ni professores, no, a aquelles dones meravelloses i plenes d’amor que intentaven guiar-nos en els primers passos -mai millor dit- de les nostres tendres existències. Els dèiem «senyoretes» o «senyus». Per això quan es tractava d’amenaçar algun company que t’estava fent una mala jugada li espetàvem: «Aniràs a la senyu!».

Quan se m’ha assegut al costat, la meva senyu, m’ha vingut un record al cap. És ella, la meva senyu de P5, classe de les girafes, a cinc o sis metres davant meu, amb una pissarra verda a la seva esquena i ella girant-se i escrivint-hi «casa», amb lletres enganxades, arrodonides, d’infant. Juraria que, de fet, és el primer record que tinc, a la vida. Ja ho sé que hi ha qui assegura que recorda perfectament quan tenia dos anys i estava al lavabo i el seu pare o mare o qui fos va entrar per la porta i el va escridassar de valent, però jo tinc el meu primer record amb cinc anys. Era el 1986, el curs abans de començar l’EGB, i recordo la senyu, davant meu escrivint «casa». I fins i tot crec que em recordo -no sé fins on juga la fantasia posterior- a mi mateix pensant alguna cosa com: «No sé pas perquè deu ser que casa, el lloc on vivim els meus pares, les meves germanes i jo, es diu així; casa. Ni tampoc perquè s’escriu d’aquesta manera. Però bé, ja m’està bé, és fàcil de recordar. Només quatre lletres. C-A-S-A».

Me l’he trobat al bus, deia, a la senyu. I quan m’he recordat que ella era aquella professora que em va ensenyar com s’escrivia la primera paraula que vaig conèixer a la vida he tingut ganes de dir-li-ho. Al cap de mig segon, però, el meu cervell ha cancel·lat la petició de la secció de desitjos: «Si, home, explica-li això, tu, ara. I quan ja ho hagis fet, què li explicaràs? Tota la resta de paraules que has après amb l’edat que tens? Totes les que han vingut darrera d’aquella ‘casa’?». M’ha fet vergonya, vaja, i no li he dit res. El trajecte, fins a Barcelona, dura mitja hora o tres quarts i tota l’estona ha retornat en mi aquest desig d’agrair-li a la meva «primera professora de llengua» que un dia, ara ja en fa tants, hagués fet aquell gest crucial pel meu futur, pel meu desenvolupament humà. Però no ho he fet. Les úniques paraules que ens hem creuat han estat un «Hola, com estàs?», de consuetud, que he procurat, això si, que fos ben agradable.
No sé perquè m’ha fet vergonya, donar-li les gràcies. O potser si. Suposo que és la vergonya de pensar que aquesta dona m’ha vist néixer com a persona. I m’ha semblat que qualsevol comentari, qualsevol cosa que li pogués dir durant la nostra possible conversa, seria d’una absoluta irrellevància davant del fet absolutament clau que ella va protagonitzar en la meva vida. És que em va ensenyar com s’escrivia «casa»! Ella significa l’inici de moltes coses, de les meves ganes d’escriure i de la meva passió periodística. De manera que he preferit quedar-me en silenci, respectuosament. També em feia por, de fet, que no recordés que ella havia estat qui m’havia ensenyat a escriure la paraula. Com pot ben ser, després d’haver tingut milers i milers d’alumnes a classe.

Gràcies, Montse.

* Article publicat a la revista Valors [web] del mes de juny.