[LaRiera48] Soroll a can PSC; és l'hora de prendre decisions

Imatge per a la història, juny de 2006: el llavors president Pasqual Maragall beu un orxata a la porta de la Granja Caralt de Mataró. A la seva esquerra Joan Antoni Baron acompanyat de la seva dona. Davant Maragall el llavors primer secretari del PSC José Montilla parla amb el diputat Manel Mas. Just darrera d'ells hi ha Consol Prados.

Hi ha soroll a can PSC. Queda un any per les eleccions municipals i moltes incògnites per resoldre. Queda per saber si Ramon Bassas deixa la política municipal després d'haver estat dinou anys regidor i s'acaba per tant el tàndem que durant sis anys ha protagonitzat amb l'alcalde Baron. Si Consol Prados -presidenta del PSC local i portaveu del partit- li agafa el relleu, tan al partit com a la ciutat i deixa el Parlament. Queda per saber quina decisió pren sobre el seu futur Alícia Romero, l'actual dona forta del govern i amb tres mandats a l'esquena, en funció de què li proposi el partit i de si es planteja la vida fora de la politica com es rumoreja de fa temps (també en quina mesura afectaria aquesta decisió el possible retorn de Prados a La Riera 48). Es desconeix també quin paper s'atorga al sector exJSC comandat per Carlos Fernàndez i Xesco Gomar i els regidors Montse López, Ivan Pera o Francesc Melero a partir del 2011. I sobretot queda per saber què pensa fer Joan Antoni Baron amb tot plegat. Que no pensa en plegar és obvi, tant com que li queda tan sols un mandat de vida política a l'Ajuntament. Ha de començar, doncs, a pensar amb el futur i el futur comença ara mateix, amb l'elaboració de les llistes de l'any que ve: el drama està servit. Hi ha, doncs, molts dubtes sobre la taula, masses.

Andreotti va dir que el poder desgasta sobretot a qui no el té, però la realitat demostra que també desgasta -i fortament- els partits que estan al govern. Sense l'expectativa d'arribar a governar -com passa amb els partits que estan a l'oposició- les agrupacions polítiques s'adormen, es tornen dèbils; acaben esdevenint una mena de pedrera on els que encara no són al govern fan cua per a ser-hi algun dia. Això és el que passa al PSC de Mataró. Fa molt temps que no té saba externa al partit, que viu en el seu microcosmos. Pateix un procés d'alertargament evident i mostra d'això és que ja del 2004 al 2008 va perdre cent militants, una quarta part del total -a dia d'avui les xifres deuen ser pitjors i diuen que Pineda podria superar aviat Mataró com a principal agrupació maresmenca-. D'aletargament i de descomposició interna -hi ha gairebé tantes famílies com militants actius-. "El gran problema del partit és que només es parla de governar i de qui governarà, la majoria de les vegades", apuntava mesos enrere un destacat dirigent local. És clar que ben mirat de què s'hauria de parlar si fa 31 anys que els socialistes governen la ciutat? És lògic! Però és que ara no n'hi ha prou: a banda de voler manar ara fa falta veure si tots els que volen manar són capaços de sumar. I també si hi ha sumes impossibles.

La situació, pel PSC, és si més no d'alarma. Les prediccions electorals que corren per la ciutat situen els socialistes amb deu regidors, com a màxim, després d'un mandat tan dur com l'actual. De fet des de la majoria absoluta del 1999, ara fa onze anys, el PSC ha anat perdent regidors gairebé en cada convocatòria electoral del municipi. Ara, però, ja no en pot perdre més perquè sinó perilla el govern d'esquerres a la ciutat. Sobretot si ICV i sobretot ERC no són capaços de mantenir els seus dos regidors i segueixen perden líquid en direcció a la CUP, que tranquil·lament podria ocupar un parell de seients als plens municipals.

Pinten bastos, per tant, a can PSC, de manera que és normal aquest tremolor de cames que s'observa en els que entren per la porta de la plaça de les Tereses a la seu dels socialistes locals. I en canvi pinten molt millor pels convergents, perquè amb la pujada nacionalista tan a Barcelona com a Catalunya, és ben fàcil que la CiU local guanyi almenys un parell de regidors, de manera que quedés a tan sols un de distància dels socialistes. El canvi de govern a la ciutat és possible per primera vegada en vint anys, des que el 1991 Ramon Camp va estar a punt d'atrapar Manel Mas en aquells duels èpics. Faltaria veure, això sí, amb qui podria pactar CiU per a desbancar l'alcalde Baron, perquè els números no acaben de sortir ni amb el PP ni amb ERC: descartada la sociovergència a la ciutat pels propis interessats, la situació ens abocaria a un mandat amb mal plumatge, de majories minoritàries i de minories amb capacitat decisòria, una mica com ha passat a Barcelona en els darrers tres anys.

Diumenge, quan els quadres i militants del PSC es posin firmes durant l'alocució del president Montilla en el dinar que han organitzat com a tret de campanya a les autonòmiques, serà interessant veure'ls les cares. No sé si com deia el company Pere Pascual l'acte és "un primer assalt", però sí que està clar que s'apropen Les Santes i abans de la Festa Major els esdeveniments s'han de precipitar. Posin-se el cinturó que venen dies moguts.