L’exilir de l’alegria*

Vídeo aparegut al portal CatalunyaReligio.cat relacionat amb l'entrevista.

Porta 387 correus electrònics acumulats a la bandeja d’entrada del seu ordinador. És el que té desplegar diverses potes d’activitat vital a la vegada, atenent a inquietuds diverses que alguns éssers no poden evitar de canalitzar. És el cas de Maria València, 32 anys, que combina la presidència de la Moviment de Centres d’Esplai Cristians (MCEC) de la Fundació Pere Tarrés amb la feina a l’àrea pedagògica de la mateixa entitat, la coordinació de l’esplai Cargol de Sant Boi de Llobregat i amb fer de mestre d’Educació Especial a nens de 3 a 6 anys en una escola pública de la seva vila natal.

Amb aquest curriculum qualsevol podria imaginar-se que la Maria ha passat la infància i adolescència en els moviments d’esplai i d’educació en el lleure. En absolut. No va ser fins als setze anys que va tastar aquest món. “A casa meva gairebé no em deixaven anar d’excursió. Només per coses lligades al meu itinerari cristià”, recorda riallera. Tot allò que fa és important, per a ella, però és obvi que la presidència del MCEC és el que li roba més temps: es tracta de coordinar 153 esplais arreu de Catalunya –vint dels quals funcionen entre setmana, atenent problemàtiques d’exclusió social- i una vintena de persones que treballen a l’edifici del carrer Numància, així com representar institucionalment l’entitat i cercar-ne el finançament. Amb els anys, sense adonar-se’n, s’ha convertit en una apassionada del seu món: “L’escola fa la seva feina, però l’educació en el lleure treballa altres coses: desenvolupar el sentit crític, la creativitat... a les hores lliures. I això és molt important per formar ciutadans”.

Com s’aguanta tot aquest doll d’activitat? “Amb alegria. M’agrada molt la meva feina”, respon sense embuts. “La meva és una vida plena de moltes coses. No he volgut perdre’m res, tot i que hi ha hagut moments en què he fet neteja i he deixat de fer-ne”, explica la Maria. La seva creença cristiana està entrellaçat amb tot plegat: “Per mi totes aquestes feines són una opció de vida, posar-se al servei de les persones”. A més diu que totes aquelles coses que fa la retroalimenten, la fan créixer com a persona. De fet, la Maria reivindica que és compatible ser hiperactiu amb ser reflexiu: “Si allò a què et dediques no només ho executes sinó que ho vius... Ser hiperactiu no necessàriament ens ha de treure la capacitat de viure les coses. Al contrari, aquest caminar, compartint, també permet que et vagis trobant a tu mateix”.

Han passat vint-i-cinc minuts des de l’inici de la conversa. 392 mails. Encara queda feina abans d’anar a dormir...

* Text publicat a Foc Nou de juny.