[Bòsnia] Els herois d'Oslobodenje

La façana de 'Oslobodenje' el 2006, quan Sergio Ruiz la va fotografiar en el marc del reportatge que en vam fer per a 'Capçalera'. El rastre de la guerra hi era encara escandalosament present...

Llegia diumenge a La Vanguardia una tribuna d'opinió signada a sis mans entre Hillary Clinton, la nova responsable d'Afers Estrangers de la UE Catherine Ashton i el ministre d'Afers Estrangers espanyol Miguel Ángel Moratinos en relació a la Conferència ministerial d'alt nivell de la Unió Europea - Balcans Occidentals que aquest dimarts dia 1 ha tingut lloc a Sarajevo, la capital de l'estat sobirà i independent de Bòsnia i Hercegovina. A l'escrit es reclamava als països dels Balcans Occidentals -un eufemisme per parlar dels països de l'antiga Iugoslàvia, bàsicament- un esforç més gran per complir amb els estàndards europeus de cara a una futura integració a la Unió Europea i a l'Aliança Atlàntica. És l'estratègia seguida els darrers anys pels mandataris europeus i occidentals: la promesa d'una integració a les estructures euroatlàntiques a canvi de deixar de banda les penoses situacions sorgides de la postguerra. Es parla també a l'article de la necessitat de superar les fronteres ètniques generades pel conflicte bèl·lic, unes fronteres que en part l'acord de Dayton de 1995 va contribuir a segellar, per bé que en aquell moment no hi havia massa més sortida [Quinze anys de Dayton].

Avui m'agradaria recordar una experiència que va demostrar, en plena guerra, com la decisió de prendre part en la bogeria etnicista va ser posada a prova per un seguit de periodistes que, al llarg de la guerra entre el govern legítim de Bòsnia i Hercegovina i les milícies ultranacionalistes sèrbies i croates que va tenir lloc de 1992 a 1995, van fer una magnífica demostració del paper que pot arribar a tenir la premsa i els mitjans de comunicació en la defensa de la democràcia i els Drets Humans. Són els periodistes de Oslobodenje [wiki], "alliberament" en serbocroat, el diari que va resistir-ho pràcticament tot: bombardejos dels txètniks (serbis), intents de censura del govern bosnià, les dificultats pràctiques derivades del conflicte... Els treballadors del diari, serbis, bosniomusulmans i croats, van treballar des d'un improvisat despatx en un refugi contra els bombardejos, després que la desena planta on es trobava la redacció va ser destruïda. Durant la guerra van morir cinc dels seus periodistes i vint-i-cinc membres van resultar ferits. I van aconseguir treure el diari tots i cadascun dels dies del setge de Sarajevo, excepte un en què el diari es va imprimir en algunes parets de la ciutat. Quinze anys després del final de la guerra, el diari manté intacta la seva vocació de servei a tots els ciutadans de Bòsnia i Herzegovina sense excepcions i més enllà dels orígens ètnics. L'any 2006, per a la revista Capçalera, vaig ser a la redacció somiada de Capçalera. D'aquella visita en va sortir el reportatge Oslobodenje: la lluita continua, que podeu llegir aquí. Ha estat una de les millors experiències de la meva vida, sense cap mena de dubte.

L'article començava així: "Quan a Senka Kurtovic, l’actual redactora en cap i màxima responsable del diari Oslobodenje, se li pregunta pel que queda de l’època de la guerra, de l’”esperit Oslobodenje”, aquesta dona d’aspecte desimbolt i de maneres pausades emet un so lleugerament sarcàstic. “En queda tot i no en queda res”, apunta amb sornegueria. Per “esperit Oslobodenje” s’entén la barreja de tenacitat, capacitat de lluita i principis ètics insubornables que van permetre al diari sortir al carrer de forma ininterrompuda –excepte un dia- durant la guerra que va assolar el país entre 1992 i 1995 malgrat l’assetjament de la capital, Sarajevo, que va durar més de mil jornades. El diari va convertir-se en l’estendard de la Bòsnia multiètnica, el símbol de la resistència dels habitants de la capital, de la lluita per una Bòsnia unida i democràtica enfront d’aquells que ja no desitjaven viure junts. Una manera de fer que va deixar admirada la classe periodística internacional i que el va fer mereixedor, el 1993, amb el premi Sakharov per la llibertat de pensament o el premi Oscar Romero d’aquell mateix any. També el 93, els editors del diari, Kemal Kurspahić i Gordana Knezević van ser nomenats editors internacionals de l’any per la World Press Review per la seva “tenacitat, fermesa i dedicació als principis del periodisme”. Més tard, l’”esperit Oslobodenje” va servir de referència per a altres rotatius en zones de guerra, com Koha ditore a Kosovo, el 1999".

L'Edin Kapic, bon amic, a la plaça Espanya de Mostar llegint un exemple d'Oslobodenje, l'agost de 2006.