El primer cop que la Montserrat Boix va entrar al pis del carrer Mallorca on encara viu no les tenia totes. Era dia de Reis i venia a conèixer els vuit fills del que havia de ser el seu marit, que havia quedat vidu un any enrera. “Anava a continuar una tasca iniciada i molt ben portada per una gran dona, la mare d’aquests nois i noies”, recorda. Les paraules de l’avia materna la van tranquil·litzar: “A partir d’ara la Montserrat serà com si fos la vostra mare”, va dir serenament als menuts. I a partir de llavors, junt amb el seu marit, va esforçar-se a fer-ho el millor possible. La vida, però, té cops amagats i vuit anys més tard va morir el seu marit: “Va ser un altre trencament molt fort per tots”, relata. La pregària i les persones del voltant la van ajudar molt. Però per tirar endavant també li va ser molt útil la seva professió de psicopedagoga, perquè tot i ser assistent social, la Montserrat ha dedicat els darrers vint-i-cinc anys als Equips d’Assessorament Psicopedagògic del Departament d’Ensenyament. Aquestes ganes de treballar amb adolescents venen de lluny, de quan ajudava en un centre d’acollida a Sabadell, on va néixer. Tractar amb ells sempre li ha encantat: “A partir d’escoltar-los els he pogut entendre”, diu. L’estimació als altres, doncs, ha estat una de les constants de la seva vida. Una estimació, però, que cal sentir abans que res cap a un mateix: “Si no ens estimem i no tenim moments de silenci, de serenor... no podem donar la pau que necessiten els altres”. Precisament, la Montserrat creu que la societat d’avui no ajuda als més menuts a aconseguir aquest benestar personal: “Es valora poc l’esforç, la comunicació, l’empatia, l’austeritat. Falten pautes per crear bons hàbits i establir els límits per poder convivure”, assegura.
La Montserrat s’acaba de prejubilar: “Se m’obre una etapa d’il·lusió, una autopista de possibilitats”, comenta. Entre altres coses, es dedicarà a gaudir dels quinze nets que ja té i dels tres que aviat arribaran. “La vida són etapes i que cada etapa comporta un reajustament i un donar resposta a aquestes situacions”, apunta. Poca gent ho pot dir amb tanta seguretat com ella. Per a ella, tenir fe és justament tenir ànsies de canviar el món tal com se’ns presenta: “Hi ha qui diu que no en té, de fe, però moltes tenen aquesta fe d’arribar a port… que és la que val”, afirma convençuda.
* Publicat a Foc Nou l'octubre de 2004.
El primer cop que la Montserrat Boix va entrar al pis del carrer Mallorca on encara viu no les tenia totes. Era dia de Reis i venia a conèixer els vuit fills del que havia de ser el seu marit, que havia quedat vidu un any enrera. “Anava a continuar una tasca iniciada i molt ben portada per una gran dona, la mare d’aquests nois i noies”, recorda. Les paraules de l’avia materna la van tranquil·litzar: “A partir d’ara la Montserrat serà com si fos la vostra mare”, va dir serenament als menuts. I a partir de llavors, junt amb el seu marit, va esforçar-se a fer-ho el millor possible. La vida, però, té cops amagats i vuit anys més tard va morir el seu marit: “Va ser un altre trencament molt fort per tots”, relata. La pregària i les persones del voltant la van ajudar molt. Però per tirar endavant també li va ser molt útil la seva professió de psicopedagoga, perquè tot i ser assistent social, la Montserrat ha dedicat els darrers vint-i-cinc anys als Equips d’Assessorament Psicopedagògic del Departament d’Ensenyament. 
Comentaris