Sentir-se "nacional"*

Hi ha rituals que cal complir, com renovar-se el passaport i el DNI. I com que som ciutadans devots els acomplim. Després d'intentar que via cita prèvia em donessin hora -ho van fer però massa tard per permetre'm fer dilluns l'examen de conduir-, decideixo acudir a les dependències de la Policia Nacional de Mataró, a l’Avinguda Gatassa. Aquí s’hi ha de venir quan més aviat millor, perquè a les 9 del matí reparteixen hores d’atenció però la rumorologia diu que en donen més aviat pocs, de tiquets, per tant has d’arribar entre els primers. Arribo a ¾ de set del matí amb l'incògnita de si me'n sortiré. Veig una cua llarguíssima de nouvinguts. "Ja he begut oli", penso, “segur que no em donen hora”. Pregunto a un jove d'origen magrebí i m'aclareix que si sóc "nacional" la meva cua és una altra. Buf, m'agrada ser "nacional", doncs. Em trobo amb mitja dotzena de persones que han matinat de valent com jo. Alguns venen de lluny, com la senyora del costat, que és de Lloret. Altres és el tercer dia que ho proven: “Si de passaport només som tres potser si que avui me'n surto”, apunta...

Mentre espero em fixo en què no llueix la senyera a l'edifici, i això que diu l'Estatut que tot edifici institucional ha de tenir les dues banderes oficials... Que estrany. La policia no compleix les lleis? Bé, tampoc muntaré un numeret ara: si de cas un cop fet el carnet i el passaport aniré a fer la denúncia oficial...

A quarts d’onze del matí sóc fora amb el DNI i el passaport nous de trinca. Qui diu que l’administració no funciona?

* Article publicat a El Punt.