Una mica més orfes
Avui pretenia dedicar el meu post diari a una nova edició de l'espai La Tertúlia política de Mataró Ràdio, que s'ha emès avui dimarts a les 4 de la tarda i que podeu recuperar anant aquí. Va ser una tertúlia animada, on van participar Joaquim Fernández, de CiU, Adam Alonso, del Partit Popular, Ramon Bassas, del PSC, Esteban Martínez d'ICV i Joan Jubany de la CUP -el representant d'ERC Antoni Soy va excusar la seva presència-.
M'ho vaig passar bé, moderant-la, com cada mes. Mentre sentia Joan Jubany com punxava amb el seu estil característic tan el representant d'ICV com el de CiU i veient la cara que hi posava en Quim Fernàndez -"Ai Jubany, mira que n'ets de punxatripes, eh?"- vaig posar-me a pensar per un moment en la familiaritat entre polítics i periodistes a casa nostra. Podria haver endevinat la resposta del veterà regidor nacionalista a l'Ajuntament en el torn de rèplica. I és que passa a qualsevol lloc on hi ha polítics i periodistes: ens acabem coneixent tots molt, en algunes ocasions fins i tot massa, perquè es fa difícil posar gaires barreres amb les persones amb qui -en un determinat moment de la vida- comparteixes hores i hores de feina: rodes de premsa, plens municipals, cafès, esmorzars i dinars... Des d'un punt de vista teòric hauria de defensar que no, que precisament per la importància de les feines respectives, la relació entre polítics i periodistes hauria de ser estrictament professional. Però a l'hora de la veritat... conec molt pocs casos de professionals del gremi que siguin capaços de mantenir aquesta distància. Jo no sóc un d'ells, per exemple.
L'Oriol Batista em consta que també era dels que no sabien evitar aquesta relació, dels que eren incapaços de mantenir la fredor en les relacions polític-periodista. Mentiria si digués que vaig compartir moltes rodes de premsa amb ell, però en canvi si que recordo uns quants passadissos d'aquests a què em referia: bromes, comentaris, insinuacions... aquesta mena de diàlegs de fer bullir l'olla en què el polític s'ensenya una mica i el periodista aprèn a interpretar els circomloquis del seu interlocutor. L'Oriol era una persona que estimava els periodistes, penso. Tan en l'aspecte professional com en les persones que hi havia al darrera. Sempre que et podia donar un cop de mà ho feia. Fins i tot de forma políticament temerària: el fair play estava per sobre d'això i si et podia treure d'un atzucac, ho feia. Sense demanar res a canvi, evidentment. I això, entre moltes altres coses, l'honorava. La proximitat en l'edat també hi ajudava molt: ell era de la generació immediatament anterior a la nostra, però ja hi havia moltes afinitats en molts sentits.
Avui, com algú ha dit en el ple extraordinari celebrat a l'Ajuntament a la una del migdia, ens hem quedat una mica més orfes, els mataronins. Hem perdut un entusiasta de la nostra ciutat. I la pèrdua, en molts sentits però també en aquest, és irreparable. Ens toca als que ens quedem fer tot allò que sabem que ell hauria fet per la ciutat que estimava i amb la qual es va comprometre a fons. Ens quedem amb la teva rialla, Oriol; això sí que ningú ens ho podrà arreplegar.
M'ho vaig passar bé, moderant-la, com cada mes. Mentre sentia Joan Jubany com punxava amb el seu estil característic tan el representant d'ICV com el de CiU i veient la cara que hi posava en Quim Fernàndez -"Ai Jubany, mira que n'ets de punxatripes, eh?"- vaig posar-me a pensar per un moment en la familiaritat entre polítics i periodistes a casa nostra. Podria haver endevinat la resposta del veterà regidor nacionalista a l'Ajuntament en el torn de rèplica. I és que passa a qualsevol lloc on hi ha polítics i periodistes: ens acabem coneixent tots molt, en algunes ocasions fins i tot massa, perquè es fa difícil posar gaires barreres amb les persones amb qui -en un determinat moment de la vida- comparteixes hores i hores de feina: rodes de premsa, plens municipals, cafès, esmorzars i dinars... Des d'un punt de vista teòric hauria de defensar que no, que precisament per la importància de les feines respectives, la relació entre polítics i periodistes hauria de ser estrictament professional. Però a l'hora de la veritat... conec molt pocs casos de professionals del gremi que siguin capaços de mantenir aquesta distància. Jo no sóc un d'ells, per exemple.
L'Oriol Batista em consta que també era dels que no sabien evitar aquesta relació, dels que eren incapaços de mantenir la fredor en les relacions polític-periodista. Mentiria si digués que vaig compartir moltes rodes de premsa amb ell, però en canvi si que recordo uns quants passadissos d'aquests a què em referia: bromes, comentaris, insinuacions... aquesta mena de diàlegs de fer bullir l'olla en què el polític s'ensenya una mica i el periodista aprèn a interpretar els circomloquis del seu interlocutor. L'Oriol era una persona que estimava els periodistes, penso. Tan en l'aspecte professional com en les persones que hi havia al darrera. Sempre que et podia donar un cop de mà ho feia. Fins i tot de forma políticament temerària: el fair play estava per sobre d'això i si et podia treure d'un atzucac, ho feia. Sense demanar res a canvi, evidentment. I això, entre moltes altres coses, l'honorava. La proximitat en l'edat també hi ajudava molt: ell era de la generació immediatament anterior a la nostra, però ja hi havia moltes afinitats en molts sentits.
Avui, com algú ha dit en el ple extraordinari celebrat a l'Ajuntament a la una del migdia, ens hem quedat una mica més orfes, els mataronins. Hem perdut un entusiasta de la nostra ciutat. I la pèrdua, en molts sentits però també en aquest, és irreparable. Ens toca als que ens quedem fer tot allò que sabem que ell hauria fet per la ciutat que estimava i amb la qual es va comprometre a fons. Ens quedem amb la teva rialla, Oriol; això sí que ningú ens ho podrà arreplegar.
Comentaris