La fe que consola en la distància*

"A mi si que m'ho han dit a l'escola, si!", apunta satisfet l'Emmanuel, el fill petit d'en Carlos i la Leyda, una parella colombiana que viu a l'Hospitalet de Llobregat i que va tenir una participació puntual però singular en la cerimònia de dedicació de la Sagrada Família que va presidir Benet XVI el passat 7 de novembre: van ser els encarregats d'entregar les ofrenes al Sant Pare a durant el moment previ a la Comunió. "Transmetia una pau, una serenitat... per això no ens vam posar gens nerviosos. Aquell somriure seu s'encomana", explica a duo el matrimoni Marín-Candela amb la seva veu melosa i agradable. En Carlos, que no és massa amic de jerarquies ni pompositats, afirma que des de la trobada amb el Papa les lletres de les cançons religioses que escriu han adquirit més profunditat. Més feliç encara estava la mare de la Leyda que, a l'altre costat del bassiot, es va aixecar a les 4 de la matinada per poder veure la seva filla pel televisor, orgullosa de veure com aquella noia que ara fa tres anys se'n va anar a retrobar-se amb el seu marit a la llunyana Barcelona tingués un paper privilegiat en tan especial cerimònia. "Qui anava a dir que dos persones normals i corrents com nosaltres, de Colòmbia, acabarien ajudant el Papa a repartir la Comunió a la consagració de la Sagrada Família? El de dalt ens té consentits", explica joiós el matrimoni.

Ells deuen ser, de fet, de les poques persones que han conegut la Sagrada Família abans com a església que com a monument, perquè des que en Carlos va arribar a Catalunya ara fa set anys, el 23 de desembre de 2003, aquesta ha estat la seva comunitat parroquial de referència. Un parent seu també emigrat el va portar a la comunitat que ocupa la cripta de l'excepcional edifici i va entrar a formar part del cor parroquial que anima les misses del diumenge a 1/4 de 9 del vespre. Durant els quatre anys que va passar sol a Catalunya, des que el seu germà li va insinuar de venir a ajudar-lo en el camp de la construcció fins que es va retrobar amb la Leyda, el 2007, aquest cor es va convertir en una família per a ell, un espai de recolzament on superar l'enyorança d'haver deixat dona i fills tan lluny. A Bucaramanga, la població colombiana de la qual provenen, la Leyda es consolava també visitant esglésies de forma quotidiana: "Entrava, m'asseia, parlava amb Déu i ell em responia a la seva manera. Això em tranquil·litzava", recorda.

No és que visquessin malament, allà a Colòmbia, no. Simplement volien donar més oportunitats als seus fills, l'Emmanuel i la Daniela, de les que haurien tingut si s'haguessin quedat a la seva pàtria. "La veritat és que som aquí per ells, més que per nosaltres", apunta la Leyda. Ara ella, després d'haver cuidat una dona gran, exerceix de modista però ho fa des de casa, on també pot cuidar dels nens. Seguint la traça del seu marit es va incorporar al cor de la comunitat de la Sagrada Família però també fa de catequista a la parròquia de la Mare de Déu dels Desemparats, a la Torrassa. "Tenim moltes ganes d'ajudar l'Església d'aquí", comenta. La fe de la parella és fonda i està molt vinculada amb un seguit d'operacions que van haver de fer a la Leyda anys enrere, quan encara vivien a Colòmbia. "Cada vegada que superava una de les intervencions ho vivia com si Déu em donés una nova oportunitat. Avui encara sento que cuida de mi a cada moment", s'expressa la Leyda. "No concebim la nostra vida sense la presència de Déu", rebla en Carlos.

* Publicat a Foc Nou de desembre.