Un pensament arran de 'El Pensament Marià'
"Nascut l'any 1930, era un bisetmanari, un format poc habitual avui, fundat el 1907 com a publicació religiosa, vinculada a les Congregacions Marianes però que a partir dels anys vint es va anar convertint en un periòdic d'opinió, catòlic, de dreta, catalanista i amb informació local". He trobat aquesta descripció de El Pensament Marià, publicació on participava el meu avi Ramon Salicrú, llegint un article del meu tiet i fill seu, Manuel Salicrú, a la darrera edició dels Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, per cert la publicació històrica local més longeva i degana, d'uns continguts espectaculars sovint, tan com passen desaparcebuts.
I m'ha fet pensar d'on em va venir a mi la dèria pel periodisme. És curiós perquè en un determinat moment et sembla que una cosa t'agrada a tu perquè t'agrada i s'ha acabat, però amb el temps te'n vas adonant de com d'absurda és aquesta percepció: si una cosa t'agrada és perquè la coneixes i si la coneixes deu ser que te l'han fet conèixer. En saber què t'agrada fer, a la vida, la família, el teu entorn, hi té una influència fonamental. En el meu cas crucial.
Per què dic això? Perquè jo mateix vaig començar a exercir el periodisme -a aprendre a fer periodisme, de fet- en el camp del periodisme religiós, cosa que avui em converteix en un exòtic total -no com en el temps del meu avi-, en un freaky, vaja. I és que la gent que es dedica al periodisme religiós avui a Catalunya ens coneixem tots perquè cabem en una habitació més aviat petitona. Va ser amb catorze o quinze anys que vaig començar a col·laborar a El Full de Sant Josep, la revista de la parròquia on jo acudia, en paral·lel a muntar una revista a l'escola, al GEM, que s'anomenava i s'anomena Aula Oberta. Al cap de dos o tres anys vam fer el salt a tota la ciutat i vam crear una publicació eclesial que es va dir El Full de Mataró, on vaig gaudir a dojo de les primeres possibilitats de potinejar fent periodisme: provar idees, desplegar temes, fer les primeres coneixences, aprendre també des d'un punt de vista tècnic i de disseny... Van ser uns anys de formació brutals, els quals recordo amb enyor i emoció, on vam coincidir tot un grup de gent maquíssim: la Maria Coll, en Ramon Rado, en Joan Safont, en Ramon Reixach, l'Anna Olm... També per la mateixa època col·laborava en el programa Creure Avui de Televisió de Mataró, sobretot en l'elaboració de l'Espai Cultural: la majoria de coses que sé sobre cultura i història de la ciutat les vaig aprendre fent aquells reportatges, de la mà de l'Albert Dresaire, en Jordi Rovira, en Joan-Francesc Clariana...
Tot això és el que he recordat quan m'he trobat aquest apunt sobre El Pensament Marià als Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria: jo no seria qui sóc, no seria probablement ni periodista, sense la vinculació familiar amb els mitjans de comunicació. En el seu moment amb un setmanari meś o menys de dretes com El Pensament Marià a través de l'avi, molt anys més tard amb la presència del meu pare a El Maresme, una revista també setmanal però esquerranosa -a més en la primera etapa, el 66, el seu germà Manuel també hi havia participat, a El Maresme-. Al vèrtex de les col·laboracions de tots plegats sempre el mateix: el servei a la ciutat i al país, des de posicions diferents, però en el fons amb les mateixes voluntats. Jo, humilment, intento també mantenir aquesta voluntat.
M'encantaria ser digne d'aquesta història que porto a les esquenes i transmetre als meus fills la mateixa passió i el mateix compromís dels qui m'han precedit.
I m'ha fet pensar d'on em va venir a mi la dèria pel periodisme. És curiós perquè en un determinat moment et sembla que una cosa t'agrada a tu perquè t'agrada i s'ha acabat, però amb el temps te'n vas adonant de com d'absurda és aquesta percepció: si una cosa t'agrada és perquè la coneixes i si la coneixes deu ser que te l'han fet conèixer. En saber què t'agrada fer, a la vida, la família, el teu entorn, hi té una influència fonamental. En el meu cas crucial.
Per què dic això? Perquè jo mateix vaig començar a exercir el periodisme -a aprendre a fer periodisme, de fet- en el camp del periodisme religiós, cosa que avui em converteix en un exòtic total -no com en el temps del meu avi-, en un freaky, vaja. I és que la gent que es dedica al periodisme religiós avui a Catalunya ens coneixem tots perquè cabem en una habitació més aviat petitona. Va ser amb catorze o quinze anys que vaig començar a col·laborar a El Full de Sant Josep, la revista de la parròquia on jo acudia, en paral·lel a muntar una revista a l'escola, al GEM, que s'anomenava i s'anomena Aula Oberta. Al cap de dos o tres anys vam fer el salt a tota la ciutat i vam crear una publicació eclesial que es va dir El Full de Mataró, on vaig gaudir a dojo de les primeres possibilitats de potinejar fent periodisme: provar idees, desplegar temes, fer les primeres coneixences, aprendre també des d'un punt de vista tècnic i de disseny... Van ser uns anys de formació brutals, els quals recordo amb enyor i emoció, on vam coincidir tot un grup de gent maquíssim: la Maria Coll, en Ramon Rado, en Joan Safont, en Ramon Reixach, l'Anna Olm... També per la mateixa època col·laborava en el programa Creure Avui de Televisió de Mataró, sobretot en l'elaboració de l'Espai Cultural: la majoria de coses que sé sobre cultura i història de la ciutat les vaig aprendre fent aquells reportatges, de la mà de l'Albert Dresaire, en Jordi Rovira, en Joan-Francesc Clariana...
Tot això és el que he recordat quan m'he trobat aquest apunt sobre El Pensament Marià als Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria: jo no seria qui sóc, no seria probablement ni periodista, sense la vinculació familiar amb els mitjans de comunicació. En el seu moment amb un setmanari meś o menys de dretes com El Pensament Marià a través de l'avi, molt anys més tard amb la presència del meu pare a El Maresme, una revista també setmanal però esquerranosa -a més en la primera etapa, el 66, el seu germà Manuel també hi havia participat, a El Maresme-. Al vèrtex de les col·laboracions de tots plegats sempre el mateix: el servei a la ciutat i al país, des de posicions diferents, però en el fons amb les mateixes voluntats. Jo, humilment, intento també mantenir aquesta voluntat.
M'encantaria ser digne d'aquesta història que porto a les esquenes i transmetre als meus fills la mateixa passió i el mateix compromís dels qui m'han precedit.
Comentaris