Tenen privilegis els immigrants?*

* El reportatge que aquí sota transcric el vaig elaborar, amb excel·lents fotografies de Sergio Ruiz, ara fa sis anys per la revista Mataró Report. Un article on desmentíem la tesi segons la qual els immigrants extracomunitaris que venen a casa nostra reben una discriminació positiva en àmbits com les escoles bressol, les beques de menjadors o l'obertura de nous negocis. Puc donar fe perquè l'estudi era exhaustiu que, en l'absoluta majoria dels casos en què els immigrants rebien ajudes, aquests eren assistits estrictament en funció del seu nivell econòmic i no pas per la seva procedència. Per tant, dir que els immigrants, per a ser immigrants, eren discriminats en positiu era fals. El tema és de prou actualitat i m'ha semblat una bona manera d'ajudar a restar arguments als que veuen fantasmes on no n'hi ha, dins la creença que a la Plataforma per Catalunya se l'ha de desmuntar amb arguments.

***

Algunes converses de carrer, des de fa temps, apunten que l’Administració municipal practica una discriminació positiva envers els immigrants que arriben a casa nostra. És a dir, que els dóna privilegis només pel fet de procedir d’un altre lloc. 'Mataró Report' exposa cinc casos pràctics per demostrar que, en la gran majoria de les vegades, això no és cert.

“Hi ha pares que no han pogut accedir a una escola i han hagut de canviar els seus fills de centre perquè hi ha places reservades per als immigrants”. Aquesta afirmació de la jove de 19 anys, Cati Izquierdo, no reflecteix una opinió aïllada. Els comentaris que s’escolten sovint al carrer, en especial als barris amb més població immigrada, donen a entendre que molta gent està convençuda que els immigrants gaudeixen de privilegis com el d’accedir instantàniament a una plaça escolar.

David Cordero, de 25 anys, va més enllà: “Als Salesians es veu que no hi ha lloc per a la gent d’aquí i que, en canvi, els magrebins hi van sense pagar i a més els donen els llibres gratuïtament”. Tant Izquierdo com Cordero són veïns de Cerdanyola, on es concentra el 18,9% dels magrebins censats a Mataró (en total en són 9.974, segons dades del 2003). Rocafonda, amb 1.127, i el Palau-Escorxador, amb 823, són el segon i tercer barri que més magrebins acullen.

L’educació és precisament un dels àmbits on les sospites sobre la suposada discriminació positiva cap als immigrants més es repeteixen. Concretament, s’assumeix que no paguen els menjadors ni el material escolar, que tenen places reservades a les escoles públiques i que no paguen a les escoles privades concertades. Tres d’aquests rumors són falsos. Tan sols el darrer té una certa base, ja que la majoria dels alumnes immigrants dels centres privats concertats paguen només una part de la seva escolarització. El motiu, però, és la insuficiència econòmica i no el lloc de procedència.

Als Salesians, per exemple, 57 dels 824 escolars de l’Ensenyament reglat obligatori (el 7%) són immigrants que no abonen la totalitat de la matrícula: «Òbviament són gent que no pot pagar aquestes matrícules, cosa que també passa amb altres famílies autòctones», afirma el director del centre, Miquel Armengol. Aquests 57 alumnes formen part d’un contingent anomenat de Necessitats Educatives Especials –socials, físiques i psíquiques, 67 en total– que el Departament d’Ensenyament assigna a cada centre. «Ara, com que alguns escolars han de pagar més, hi ha qui se sent discriminat. Si no hagués de pagar ningú, no hi hauria discriminació positiva», diu Armengol, que reclama a la Generalitat el concert total d’aquests centres. “3.587,43 euros és la despesa alumne/curs en una escola pública, mentre que la concertada rep només 1.892,26 euros pel mateix concepte, comptant a més que les amortitzacions, obres i inversions corren pel seu compte”, assegura. El president de l’Institut Municipal d’Educació, Pep Comas, ho contraresta. “El fonamental és tenir més places de centres públics”, afirma.

Respecte a la suposada prioritat que tenen per accedir a una escola pública, cal saber que la concessió depèn, per a tothom, d’uns punts. Així, es té en compte l’existència de germans matriculats al centre (4 punts), si la família és nombrosa (3 punts), la proximitat del domicili (1-2 punts), la renda mínima d’inserció (1 punt) i 3 punts complementaris que, com cap dels anteriors, no premien la procedència geogràfica.

Cada classe, entre P3 i 4t d’ESO, dels centres públics té una reserva de tres places per a Necessitats Educatives Especials (NEE) –socials, físiques i psíquiques, com en el cas dels concertats. Els beneficiaris són els escolars que arriben fora del període de preinscripció i que poden o no provenir d’un altre país, tot i que la majoria acostumen a ser immigrants.

Menús especials
Els menús que se serveixen als menjadors escolars són també blanc d’acusacions. Alguns pares diuen que als nens musulmans se’ls fan àpats especials, sense porc, mentre que els que tenen al·lèrgia al gluten mengen el que hi ha. El president de l’Institut Municipal d’Educació, Pep Comas, assegura que als centres públics aquesta necessitat sempre es té en compte.
Comas nega qualsevol discriminació positiva en l’àmbit escolar: «Només hi ha una priorització de les necessitats dels més desfavorits que, en part, són immigrants». El regidor apunta que no té coneixement de cap denúncia en aquest sentit.

A Mataró hi ha 15.447 infants escolaritzats de P3 a 4t d’ESO, dels quals 880 estan classificats com a estrangers i 963, dins el grup amb situacions socials o culturals desfavorides (SCCD), dels quals la majoria són immigrants sense recursos. Pep Comas ressalta que quan algú ve de fora té unes necessitats diferents. “L’atenció a la diversitat és intrínseca al servei educatiu i els immigrants sovint tenen uns dèficits econòmics i socials transitoris més greus que altres persones”, assegura. Segons ell, cal mirar que qui fins ara tenia ajuts no se senti discriminat, i millorar els serveis públics per a tothom. “El que passa és que els que se senten en risc tenen la sensació que els treuen el que els pertoca”.

El regidor d’Educació creu que la millor manera de combatre la xenofòbia és impulsar la creació de noves places d’escola pública. Els partits de l’oposició de Mataró (PP i CiU), en canvi, es mostren partidaris de concertar més escoles privades.

Privilegis amb els impostos
Izquierdo ha sentit en algun lloc que els marroquins no paguen impostos fins al cap d’uns quants anys. Però no en coneix cap cas. A un altre ciutadà, Pedro Sánchez, de 26 anys, li han dit que els immigrants marroquins i xinesos tenen facilitats per obrir botigues i no paguen impostos, però no creu que sigui així. Paco Martínez, de 65 anys, afirma que els immigrants no han de pagar l’impost de la brossa. “Nosaltres a pagar, a pagar. I ells res de res”.

Els comerciants de tota la vida se senten amenaçats pels nous botiguers i la presència d’alguns immigrants il·legals fa pagar justos per pecadors. La regidora de Relacions Econòmiques i Institucionals, Pilar González-Agàpito, amb competències en matèria d’immigració, posa com a exemple el col·lectiu dels xinesos. “Alguns han enfonsat un sector econòmic amb el qual moltes famílies tenien un sobresou”.

Sorteig amb mà innocent
L’obtenció d’un pis de lloguer o de protecció oficial també és motiu de sospita. Els criteris de Prohabitatge, l’empresa municipal que gestiona el parc d’habitatges, són clars: els sol·licitants han d’estar empadronats a Mataró des de fa dos anys, no tenir un habitatge en propietat i no tenir ingressos superiors a tres vegades i mitja el salari mínim interprofessional. El preu del lloguer no ha de superar, a més, el 30% dels ingressos, de manera que es beneficia les rendes baixes. Segons Montse Rodríguez, de Prohabi-tatge, els immigrants no tenen cap mena de privilegi: “El sorteig es fa davant de notari i és una mà innocent del públic qui decideix. Mai s’ha fet cap distinció”.

Pilar González diu que l’Ajuntament no té coneixement que hi hagi cap tracte diferencial cap als immigrants: “No hi ha discriminació positiva. No és que se’ls tracti diferent per ser immigrants, és que en general tenen més necessitats”. I afegeix: “De cada quatre persones que s’atenen a Serveis Socials una és immigrada. Jo no crec que aquest sigui un tracte de favor”, apunta. “Si algú creu això, que ho demostri, i a partir d’això haurem de veure si és veritat o no”, afirma la regidora.

González critica el fet que des del grup municipal del PP es digui que l’Ajuntament fa discriminació positiva: “El partit que a Madrid té tota la responsabilitat amb la Llei d’estrangeria ens passa el mort a nosaltres. És molt fàcil fer demagògia quan no es volen assumir responsabilitats”. En aquest sentit, el cap del grup popular, Joan López, manté que el Govern de l’Ajuntament (PSC, ERC, ICV) fa discriminació positiva, però de forma general: “El PSC i els partits d’esquerres han seguit una política paternalista. La percepció que té la gent és que hi ha un tracte preferent envers els immigrants. I a vegades, el que es diu són exageracions, però altres cops no”, apunta. López posa com a exemple la manera com es va resoldre el cas de la mesquita de Rocafonda: “Molta gent d’associacions d’aquí se’m queixa que als magrebins els hagin buscat un local i que, en canvi, amb la resta d’entitats no es faci el mateix”. El líder dels populars mataronins creu que el que cal és més inversió: “No pot ser que cada any tinguem tres mil ha-bitants més i en canvi haguem perdut places d’escola bressol”. I es vanagloria, això sí, que els immigrants obrin comerços: “Cada nova botiga genera nova riquesa”.


CASOS PRÀCTICS

Menjadors escolars
La Carla Puerta, de set anys i pares catalans, i la Maria Kante, de la mateixa edat i de pares senegalesos, són dues alumnes de l’escola Camí del Mig. En aquest centre cada dia es queden a dinar entre 80 i 110 nens. D’aquests només tenen beca 21, dels quals únicament sis són de procedència immigrant. La Carla i la Maria són beneficiàries d’una d’aquestes beques de menjadors que atorga el Consell Comarcal del Maresme. Aquestes ajudes són sempre del cinquanta per cent del que val el servei, mai del cent per cent. Les famílies que les sol·liciten han de tenir una renda disponible per membre de la unitat familiar igual o inferior a 2.942 euros/any, s’han de trobar en una situació social desfavorable acreditada i han de tenir dificultats geogràfiques per accedir al centre escolar. Des d’un centre veí, el Camí del Cros, la professora Maite Gutiérrez desmenteix que hi hagi cap tipus de discriminació positiva envers els immigrants: “Paguen exactament igual que els altres. Si tenen problemes econòmics ho fan a terminis i si demanen una beca se’ls concedeix igual que a les altres famílies”. Gutiérrez admet que potser sí que se’ls atén amb més miraments perquè tenen problemes a l’hora de comunicar-se però en cap cas això diu que es tradueixi en més ajudes.

Impostos del comerç
Mohamed Benslaiman, de 33 anys i natural de Tànger (Marroc), en fa tretze que viu a Mataró i deu que regenta una carnisseria al carrer Sant Joan Bosco al barri de Cerdanyola. Assegura que les sospites sobre els suposats privilegis que els immigrants reben per part de l’Administració les ha començades a sentir els darrers dos anys, quan ha augmentat el nombre de mataronins que provenen de fora de l’Estat. Fins i tot algun dels seus propis clients –autòctons, s’entén– li ho han insinuat. “Nosaltres ho paguem tot: els autònoms, l’impost per tenir la botiga, abans l’IAE..., tot”, assegura. Entén que és normal que la gent pensi el contrari perquè no paren d’obrir comerços: “S’estan obrint moltes botigues d’immigrants perquè és molt fàcil; amb un dia llogues un local i obres el negoci. I la gent només veu això, no sap si pagues impostos o no”. Tot i així aquests comentaris li saben greu: “Vam treballar molt dur els primers anys per poder obrir el negoci i a poc a poc engrandir-lo. Estalviant i estalviant. Un sacrifici que la gent no sap”. El rumor que fa córrer la gent s’explica perquè fins el 2002 la llei permetia que, a l’hora de pagar l’Impost d’Activitats Econòmiques, durant els cinc primers anys d’obertura del negoci, hi hagués unes reduccions. Però per a tots els negocis, no pas només per als dels immigrants. De totes maneres, l’IAE, des de l’any passat, el paguen només les persones jurídiques que facturin més d’un milió d’euros l’any. I aquest, en general, no és el cas de cap botiga. Els altres tributs, municipals o no, no tenen bonificacions per inici d’activitats.

Pisos de l'Ajuntament
“Jo vaig tenir sort a l’hora de treure la bola i per això em va tocar el pis”, explica Rachid Mimouni, de 32 anys. Des del juny del 2003 viu en un pis del carrer Teià, un dels vials més septentrionals del barri de la la Llàntia, des d’on es pot contempla una preciosa vista de la ciutat. L’habitatge el va construir l’empresa municipal PUMSA i resulta que la tasca de moblar-lo li va tocar a ell, que és fuster. I un cop va estar acabat, el seu cap el va informar que l’immoble formava part d’un paquet d’habitatges públics que l’Ajuntament sortejaria entre els que ho demanessin. El novembre de 2002 es va acostar a l’Edifici de Vidre de l’Ajuntament, on han d’acudir a omplir la inscripció aquells que volen optar a un pis de promoció pública, i a partir de llavors va seguir tots els passos necessaris. Mimouni creu que és el desconeixement de com funciona el procés d’atorgar els pisos el que fa malpensar a alguns dels seus nous compatriotes: “Si tota aquesta gent veiés com funciona estic segur que no ho pensarien. A uns els toca i a altres no. És la sort, com la loteria, així de simple”, respon. Per aclarir la qüestió Mimouni posa el seu cas com a exemple: ell és l’únic dels 23 veïns de l’immoble que és d’origen magrebí. “Jo no els pregunto pas a la resta de gent que viu aquí si els han donat el pis gratis”, afirma somrient, alhora que assegura no haver tingut cap mena de problema amb ells. Mimouni fa quatre anys que és a l’Estat espanyol. Primer va passar per Lleida i al cap d’un any ja va venir a Mataró. Li agrada aquesta ciutat perquè la platja de la capital del Maresme, tot i estar a vint minuts de casa seva, queda molt més a prop que a la seva localitat natal, Nador: allà havia de fer ni més ni menys que 24 quilòmetres per arribar-hi.

Impostos familiars
“Sí que ho he sentit, sí... Diuen que no paguem impostos, que l’Estat ens dóna ajudes extres... Què responc? Doncs prefereixo no contestar-los, però si ho fes els diria que Hisenda és una calculadora on un i un sempre fan dos. M’entens? I que no distingeix entre Mohamed, Juan o Jordi”. Així respon Abdelmajid Samadi, un mataroní nascut a Tànger fa 27 anys que viu al carrer de Mata. Quan parla del tema el front se li arruga: “És que jo també tinc problemes, com tothom. He de pagar el lloguer del pis, el rebut de l’aigua, les assegurances de diferents coses, la taxa de la brossa, el que cal pagar del col·legi de la nena... I quan arriba final de mes..., doncs se m’acaben els diners, com a tots!”, exclama. Samadi explica que, com qualsevol ciutadà, ell també fa la declaració de la renda, però en el cas que li tornin diners prefereix no dir-ho a ningú: “És que si ho dic la gent encara malpensaria de mi. M’entens?”, comenta.

Aquest mataroní d’adopció emmarca aquests rumors en un context en què l’Estat espanyol encara no ha rebut tots els immgrants que ell creu que vindran en el futur, com sí que ha passat als països europeus: “Deu ser que no tenen prou feina amb ells. Espanya encara no té tants immigrants com altres països europeus. La gent encara està molt obsessionada, però ja passarà, amb el temps”. Assegut en el sofà de casa seva, sota una fotografia de les mesquites de Medina i la Meca i amb la seva filla Romaise de tres anys als braços, Samadi recorda perquè va marxar del Marroc, el 1997. El seu cas és una mica atípic, perquè no va venir cap a Europa per problemes econòmics: “Jo no he sofert gaire, tinc sort. Però allà al Marroc no hi ha llibertat, i tenia ganes de canviar de vida. No tots els que venim ho fem per la gana”. Actualment treballa de pastisser en una forneria del centre de la ciutat, que és el que ja feia al Marroc. Per sort, assegura que el tracten molt bé i que mai hi ha tingut problemes.

Escoles bressol
Un dels comentaris més estesos entre els ciutadans és que els immigrants tenen prioritat per accedir a una plaça d’escola bressol. El fet és que en aquest cas la lògica és abassegadora: hi ha 468 places d’escola bressol a la ciutat i a hores d’ara, segons les darreres xifres, hi ha 400 infants a la llista d’espera. És en aquestes situacions de xoc quan broten amb força els rumors que les tres places que es reserven de cada aula són sempre per a immigrants. “Sí que els he sentit els rumors, sí”, afirma Badia Bouia, 39 anys, natural de Rabat però que viu a Mataró en fa nou. “Fa un mes, precisament, estava anant amb bus i jo era l’única magrebina. Hi havia tot de gent dient això, que ens donen privilegis. I per mi va ser molt dolorós. Els volia explicar el meu cas però hi havia massa gent i vaig preferir callar”, recorda. La seva història demostra que en realitat, l’assignació de places d’escola bressol no té res a veure amb l’origen geogràfic de les persones: la seva filla Laila va néixer el 2000 i al cap de tres mesos va fer la preinscripció per poder tenir plaça a l’escola bressol del Tabalet el curs següent. Estava en el número 16 de la llista d’espera i no va entrar. Llavors la Badia i el seu marit van haver de prendre una difícil decisió; tornar al Marroc i deixar la seva filla amb una germana, a Tànger: “Com a mare va ser molt dolorós no poder gaudir d’una filla quan és tan petita”, recorda. El fet és que amb el seu marit era molt difícil compaginar els horaris i pagar un cangur els era impossible. L’any següent va passar el mateix. Finalment, el 2001 la va apuntar al Camí del Cros i finalment aquest curs ha sigut admesa al Camí del Mig, on està fent P3. Bouia creu que el problema de la guarderia és comú entre autòctons i immigrants: “El problema és que falten places i això només ho pot resoldre l’Administració, fent-ne de noves. Ara no n’hi ha per a tothom, tampoc per als immigrants”. Respecte a la gent, Bouia creu que s’hauria d’informar millor.