dimecres, d’abril 25, 2012

Bòsnia: una guerra entre democràcia i feixisme




Totes aquestes setmana en què s'ha tornat a parlar de la guerra de Bòsnia en motiu del vintè aniversari del seu inici, m'ha xocat moltíssim com una vegada i una altra s'ha tornat a explicar una cosa que no és certa; que la guerra que va assolar el país entre 1992 i 1995 va ser entre serbis, croats i musulmans. Em sap greu perquè he intentat estar molt al cas de tot el que es deia, però no hi ha hagut manera de trobar veus que expliquessin el que tots els que coneixen aquesta història de primera mà saben: el combat no va ser entre ètnies, encara que pugui semblar el contrari, sinó entre l'exèrcit legítim de la República de Bòsnia i Hercegovina, declarada independent el març de 1992 mitjançant referèndum i reconeguda per l’ONU poc després, i les milícies sèrbies i les milícies croates respectivament, que també guerrejaven entre sí. És a dir, aquesta no va ser una guerra identitària sinó una guerra entre dues maneres de veure el món: la que respecta la pluralitat identitària i planteja seguir vivint junts, i la que vol viure segregats en funció de criteris ètnics; entre demòcrates i feixistes.

Aquesta és la tesi que he intentat esgrimir aquest dimarts com a convidat a l'edició del programa de Mataró Ràdio Cruïlla d'Europa, dirigit per Teresa Carreras, i que s'ha dedicat a l'efemèride bosniana. L'espai ha comptat amb dos altres convidats de luxe. En primer lloc Clara Usón, l'autora que acaba de treure La hija del este [vídeo], un llibre que recorda la trista història de la filla de Ratko Mladic, el cap de les forces militars serbobosnianes i responsable de la massacre d'Srbrenica, que es va suicidar quan va conèixer el que feia el seu pare entre setmana al país veí -la família Mladic vivia a Sèrbia-. I, en segon lloc, Boban Minic, bosnià resident a l'Escala des de 1994, que acaba d'editar Bienvenido a Sarajevo, hermano, on explica la seva visió de la guerra [retrat i article seu a El Periódico]. Fixeu-vos que dic bosnià mantenint-me ferm en el què entenc que és el millor llegat de persones com Minic, la seva adscripció a un país multiètnic i fet de la barreja identitària. Minic, de fet, és confessa ateu i prové d'una família mixta -de pare serbi [article Antoni Puigverd a El País]-, com ho eren moltes abans de la guerra. I contradiuen millor que ningú aquesta idea de la guerra civil, de la guerra ètnica: és fals.

L'altre cas paradigmàtic és el del general serbi Jovan Divjak [wiki], responsable de la defensa de Sarajevo quan la ciutat, l'abril de 1992, va començar a patir els atacs de les milícies serbobosnianes radicals, que comptaven amb el suport de l'exèrcit iugoslau -que en aquell moment ja s'havia convertit en l'exèrcit de la gran Sèrbia-. Divjak, a quí vaig tenir el plaer d'entrevistar ara fa quatre anys a Maresme Digital TV [aquí] i que ara fa una mica més d'un any encara va ser detingut i pres durant mesos a Àustria, per petició de Sèrbia, acusant-lo de la mort de 42 soldats serbis que van prendre part en una delicada operació d'intercanvi d'ostatges el 1992, tot i va esdevenir el número 2 de l'exèrcit de la República de Bòsnia Hercegovina tot i haver nascut a Belgrad. De fet, el màxim responsable de la popular Armija era el bosniomusulmà Sefer Halilović, el qual tenia com a adjunts al propi Divjak i Stjepan Šiber, bosniocroat. El propi exèrcit bosnià, de fet, es va crear el mateix 1992 de les restes de l'anomenada Defensa Territorial de l’Exèrcit Popular Iugoslau a Bòsnia -hi havia un sistema defensiu en què cada república iugoslava tenia una Defensa Territorial, coordinada amb les altres defenses territorials-. Aquest exèrcit respectava, en la seva composició, la barreja ètnica que Bòsnia representava. Segons explica Xabier Agirre Aranburu a Yugoslavia y los ejércitos (Los libros de la catarata, 1997) un 35 per cent dels seus membres eren serbobosnians, un 18 per cent bosniocroats -sumant més de la meitat del cos- i un 47 per cent era bosniomusulmà.

De tot això, deia, no n'he sentit parlar no massa sinó gens. Sospito que és perquè resulta molt més fàcil simplificar i caricaturitzar una guerra tan complexa com aquesta que no pas fer un exercici d'aprofundiment per intentar entendre com, a vegades, grups de persones que parlen la mateixa llengua, tenen costums molt semblants i que, com a molt, tenen una confessió religiosa diferent poden acabar enfrontats en una batalla tan escruixidora com va ser la de Bòsnia. Ja se sap, però, que estem en moments de pensament líquid i poca exigència intel·lectual.