dijous, d’abril 12, 2012

Contemplar la neu*

















De 23 anys, granollerina de tota la vida, la Marta Camp és una dona de forta vida interior, prudent, estudiosa, que malda ara per acabar la carrera de psicologia. Sobresurt, però, un peu posat en el periodisme. Mentre planteja a què encamina la seva vida un cop acabada la carrera, gaudeix col·laborant en un espai reflexiu a Ràdio Silenci, la ràdio municipal de La Garriga: “El que no se'm dóna amb diners se'm compensa amb la passió que em fa sentir aquest mitjà de comunicació, i la causa que m'hi porta”. Però dèiem que estudia psicologia. Com lliga l’estudi d’una carrera com psicologia amb la seva fe profunda? Doncs per què creu que, d’alguna manera, una cosa lliga amb l’altra “Qualsevol persona interessada en l’estudi de la ment humana, i la seva particular aproximació al coneixement, sabrà distingir entre creure i saber. El creure ens acosta al saber, establint relacions entre les creences i la veritat, mitjançant justificacions racionals. És a dir, la creença precedeix a la saviesa”.

Ara, d’aquí a poder explicar la fe hi ha un bon pas. La Marta traça una metàfora bellíssima presa directament de la natura més propera, molt a prop del seu Granollers natal: “Intentar explicar la meva fe seria com haver de prendre mesures de pressió atmosfèrica, d’humitat, de temperatura, de velocitat del vent... mentre em trobo a la muntanya del Montseny veient nevar. No importa per què cau la neu, ni tan sols per què hi ha neu. El que importa és sentir l’empremta tan profunda que ens deixa la Natura –l’essència de Déu- en contemplar-la. Així mateix deixa una empremta Déu, el llegat d’Esperança i la creença en Ell”. I alerta, no es tracta només de contemplar cap enfora; la contemplació té també una dimensió interna, on tot hi té un ressò: “És important contemplar l’empremta que ens deixa Déu. Jo sempre dic: “Déu se sent. I se sent a dintre. Fent-li espai, contemplant com es manifesta, se’m fa evident que la creença en Ell és absurda, en el sentit que no es fa només a partir de la raó, o d’una teoria. Sovint n’hi ha prou de viure’l, de sentir-lo, de fer-ne experiència. I és vivint-lo, que visc; és sentint-lo que sento; i és fent experiència d’Ell, que experimento el món i la humanitat sencera”. Com canviaria, doncs, la seva vida, si no fos creient? “Si no ho fos, jo no seria. Si jo no fos creient, simplement, no existiria”.

Ah! I en un moment d’incertesa per a tots plegats, la Marta recepta esperança, a partir també de la fe. “Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança”, ens demana Sant Pere (1P 3,15). “És tan ferma la meva adhesió a l’Esperança, com a qualsevol de les creences amb les que em batega el món a dintre”. Doncs ja ho saben. En el moment que costi dibuixar el camí, haurem d’intuir-lo agafant-nos a alguna cosa que ens faci anar una mica més enllà.

* Publicat a Foc Nou del mes d'abril.