dimarts, d’abril 17, 2012

L'Esperança, aquest mes d'abril a la revista 'Valors'

Josep Maria Rovira Belloso, teòleg, és el protagonista del monogràfic del mes d'abril, dedicat a l'esperança.

A Valors [web, Youtube] no som uns ingenus. Ni uns somiatruites. De cap de les maneres. Fer un número sobre l'esperança amb la què està caient pot portar a aquesta conclusió, però res més lluny de la realitat. Som gent que toquem de peus a terra. Que ens guanyem la vida com a treballadors, autònoms o empresaris. Tenim, per tant, plena consciència de com són les coses en aquest moment. I, per tant, aquest mes d'abril hem fet un número amb tota la intenció, potser més que mai: en un moment on sembla que tot s'enfonsa, tot es posa en dubte, tot és incert i... no hi ha cap esperança, nosaltres la reivindiquem. Amb serenor. Amb calma. Amb exigència. No ens podem rendir, ara menys que mai. En aquest número hi participen el teòleg Josep Maria Rovira Belloso [veure extracte de l'entrevista]; la germana teresiana, Victòria Molins; l’orientadora familiar, Victòria Cardona; l’historiador Jaume Botey i el periodista Bernat Dedéu.

El seu editorial diu així: "En aquest moment la societat actual està marcada per dos elements teòricament inseparables: la crisi econòmica i la desesperança. La primera fa el seu curs destructor deixant la ruïna al seu pas: aturats, negocis tancats, famílies desnonades, empreses en concurs de creditors... Mentre l’altre, com a conseqüència de la primera, es propaga com la pesta, fins i tot, entre aquells que no són les principals víctimes de la crisi. “I què passa si això va a pitjor? Més val ser conservadors, prudents i estalviadors”, diuen aquests. Sense cap dubte, som una societat desesperançada. Però com ja apuntava Aristòtil tres cents anys abans de Crist “l’esperança és el somni de l’home despert”. Un home que no creu en el dia de demà, en què el futur serà millor, en què les coses poden canviar, en què els seus somnis es poden fer realitat... no lluita, no treballa, es resigna i es deixa vèncer. I una societat així està perduda. Per aquells més negatius, una advertència: l’esperança no és creure en utopies, en realitats tan irreals que puguin esdevenir absurdes. L’esperança no és cosa de bojos que viuen instal·lats en la irrealitat o de persones ingènues. L’esperança ens permet pensar en futur mentre netegem l’horitzó de falsos paranys, és adir, mentre construïm el present".