Coratge a Irlanda del Nord
La bomba que Pat Magee va posar el 1984 a Brighton va acabar amb la vida del pare de Jo Berry. Ara treballen junts per la reconciliació a Irlanda del Nord.
Si fa uns dies les notícies sobre Irlanda del Nord tornaven a ser despesperants [Un centenar de romanesos vícitmes d'atacs racistes abandona l'Ulster] i ens feien adonar que el gen de la violència difícilment desapareix en territoris on s'ha viscut aquesta realitat amb tanta virulència, avui les notícies que arriben de l'encara província britànica són d'un coratge que deixa fet a miques: Patrick Magee, l’home que el 1984 va fer esclatar una potent bomba en un hotel de Brighton per acabar amb la vida de la llavors premier Margaret Thatcher, ha estat convidat a la commemoració de l'atemptat per la filla d’una de les persones que hi van morir [notícia a El Periódico]. Ha estat la pròpia Jo qui l’ha convidat a la cerimònia, en una decisió que admet no tothom entendrà però que du a terme amb l'esperança d'ajudar, amb el seu gest, a anar superant el conflicte latent entre catòlics i protestants, entre proirlandesos i prounionistes.
La relació entre Jo Berry i Pat Magee es remunta al novembre de 2000. El 2003, entre els dos, van constituir una associació que ajuda les persones afectades pel dolor dels trenta anys d'enfrontaments entre catòlics proirlandesos i protestants probritànics. "Estic començant a adonar-me que no importa en quin bàndol del conflicte estàs, nosaltres podríem haver fet el que els altres han fet", expressa Berry. Jordi Rovira, amic periodista especialitzat en el conflicte d'Irlanda del Nord, escrivia aquest bitllet d'opinió en un número de Valors sobre la reconciliació [veure monogràfic] on explicava precisament la seva relació amb Berry i Magee arran d'un reportatge que elaborava: "La primera vegada que vaig tenir coneixement del Forgiveness Project (El Projecte del Perdó, en català) em trobava en un petit hotel d'un poble anomenat Limavady, a Irlanda del Nord. (...) Aquell dia vaig conèixer la Jo Berry, amb qui feia setmanes que ens escrivíem per correu electrònic. A l'hotel la Jo compartia l'estança amb la resta de gent del projecte. Gent de diferents països que es reunia, parlava i reflexionava sobre el perdó com a manera de tirar endavant, com a via per mirar el futur. (...) Dies després, a Londres, vaig trobar-me de nou amb la Jo, però aquest cop no anava sola sinó que l'acompanyava Patrick Magee, l'exmembre de l'IRA que dues dècades abans havia assassinat el seu pare, posant una bomba en un hotel de Brighton. El pare de la Jo no era l'objectiu de Magee, així com tampoc no ho eren les altres quatre víctimes mortals d'aquell atemptat terrorista. Magee volia matar Margaret Thatcher, la primera ministra britànica a qui l'IRA li tenia jurada. Aquella nit Thatcher va sortir il·lesa, però la Jo va perdre el seu pare. Entre aquell atemptat i la nostra entrevista en un petit jardí de Picadilly havien passat un grapat d'anys, el temps suficient perquè tant la Jo com en Pat haguessin entès que a l'altra banda del conflicte no hi havia monstres ni enemics sinó persones. No és un camí fàcil i menys quan hi ha sang pel mig, però aquella tarda a Picadilly vaig entendre l'autèntic sentit del perdó".
Si fa uns dies les notícies sobre Irlanda del Nord tornaven a ser despesperants [Un centenar de romanesos vícitmes d'atacs racistes abandona l'Ulster] i ens feien adonar que el gen de la violència difícilment desapareix en territoris on s'ha viscut aquesta realitat amb tanta virulència, avui les notícies que arriben de l'encara província britànica són d'un coratge que deixa fet a miques: Patrick Magee, l’home que el 1984 va fer esclatar una potent bomba en un hotel de Brighton per acabar amb la vida de la llavors premier Margaret Thatcher, ha estat convidat a la commemoració de l'atemptat per la filla d’una de les persones que hi van morir [notícia a El Periódico]. Ha estat la pròpia Jo qui l’ha convidat a la cerimònia, en una decisió que admet no tothom entendrà però que du a terme amb l'esperança d'ajudar, amb el seu gest, a anar superant el conflicte latent entre catòlics i protestants, entre proirlandesos i prounionistes.
La relació entre Jo Berry i Pat Magee es remunta al novembre de 2000. El 2003, entre els dos, van constituir una associació que ajuda les persones afectades pel dolor dels trenta anys d'enfrontaments entre catòlics proirlandesos i protestants probritànics. "Estic començant a adonar-me que no importa en quin bàndol del conflicte estàs, nosaltres podríem haver fet el que els altres han fet", expressa Berry. Jordi Rovira, amic periodista especialitzat en el conflicte d'Irlanda del Nord, escrivia aquest bitllet d'opinió en un número de Valors sobre la reconciliació [veure monogràfic] on explicava precisament la seva relació amb Berry i Magee arran d'un reportatge que elaborava: "La primera vegada que vaig tenir coneixement del Forgiveness Project (El Projecte del Perdó, en català) em trobava en un petit hotel d'un poble anomenat Limavady, a Irlanda del Nord. (...) Aquell dia vaig conèixer la Jo Berry, amb qui feia setmanes que ens escrivíem per correu electrònic. A l'hotel la Jo compartia l'estança amb la resta de gent del projecte. Gent de diferents països que es reunia, parlava i reflexionava sobre el perdó com a manera de tirar endavant, com a via per mirar el futur. (...) Dies després, a Londres, vaig trobar-me de nou amb la Jo, però aquest cop no anava sola sinó que l'acompanyava Patrick Magee, l'exmembre de l'IRA que dues dècades abans havia assassinat el seu pare, posant una bomba en un hotel de Brighton. El pare de la Jo no era l'objectiu de Magee, així com tampoc no ho eren les altres quatre víctimes mortals d'aquell atemptat terrorista. Magee volia matar Margaret Thatcher, la primera ministra britànica a qui l'IRA li tenia jurada. Aquella nit Thatcher va sortir il·lesa, però la Jo va perdre el seu pare. Entre aquell atemptat i la nostra entrevista en un petit jardí de Picadilly havien passat un grapat d'anys, el temps suficient perquè tant la Jo com en Pat haguessin entès que a l'altra banda del conflicte no hi havia monstres ni enemics sinó persones. No és un camí fàcil i menys quan hi ha sang pel mig, però aquella tarda a Picadilly vaig entendre l'autèntic sentit del perdó".
Comentaris