Les lliçons de Toni Grané

Toni Grané [retrat de Laura Arias a El Tot Mataró] ha estat escollit aquest passat cap de setmana com a president de la Sala Cabañes de Mataró en substitució d'Imma Llorens, després d'onze anys en què la mataronina coneguda per la seva presència al Cifras y Letras de La2 ha ostentat les regnes de l'entitat. L'elecció és força sorprenent tenint en compte el caràcter poc institucional i esbojarrat de Grané, característiques que en un principi no el predisposen per un càrrec d'aquestes característiques [Entrevistat a la secció 'El cafè' de Mataró Report 85 va dir: "La Sala s’ha de fer nova i algú ha d’apostar per fer-ho. (...) Falta visió. El que passa és que això requereix una dedicació i un esforç que algú ha de fer. Calen molts diners i no és fàcil. Hauríem de veure amb quin suport compta el Centre Catòlic [entitat que englobal Sala Cabañes] i sobretot del Patronat de la Sagrada Família [propietària legal del teatre], que és una soga que la Sala sempre té al coll"].

A banda de les inevitables tensions internes que l'elecció de Grané comportarà, el que és encara més obvi és que Grané s'enfrontarà també amb els actuals inquilins de l'Antiga Beneficència, més en temps de crisi econòmica: "Hi ha un conveni signat amb Pastorets que diu que el Patronat [de Cultura, antecedent de l'IMAC] es farà càrrec de la meitat del pressupost. Això ara no s’està complint. Aquí el que valen són els fets... Qui fa vuitanta anys que està fent aquest espectacle? Doncs ja està. La realitat és que tenim un teatre que funciona. Doncs se l’ha d’ajudar. Que n’hi haurien que també voldrien funcionar? Doncs primer que facin", deia en la mateixa entrevista de fa ara cinc anys. "Com xiula l'huracà", diria Satanàs si ens llegís en ple estiu.

Més enllà de tot això estic convençut que l'elecció de Grané és un gran encert. Grané és la persona amb més empenta de les que es belluguen per Sala Cabañes, la segona entitat cultural en nombre de socis a la ciutat després dels Capgrossos, i ho va testimoniar revolucionant Els Pastorets de Mataró entre 1997 i 1998. En aquell moment l'ara nou president de la Sala va dur a terme una forta i polèmica sacsejada al buc insigne de l'entitat: ara toca fer el mateix amb el conjunt de l'entitat. Sense presses però sense cap mena de por. Per donar vida a una entitat que en té molta, al darrera, però que podria anar-se esmorteint amb el pas del temps si no es tracen noves línies de futur. I sobretot perquè Toni Grané té una gran virtut: és un treballador nat, incansable, que no diferencia entre el treball remunerat i el que no ho és: per ell l'important és la professionalitat i aquesta està per sobre de consideracions econòmiques. Aquesta és una lliçó que he tingut l'oportunitat d'aprendre d'ell en diverses ocasions. "Aquí hem vingut a treballar en sèrio. Qui no ho vegi així, que marxi", li he sentit a dir més d'una vegada. Màxima seriositat, rigor, treball. I una passió inexpugnable per sargir els propis somnis.

Felicitats, Toni. Tens molta feina per endavant.

Burgada veu la nova llei d'Educació com el primer pas cap a la sociovergència
Veure's no se l'ha vista gairebé mai de veritat, però haver-n'hi, n'hi ha, podríem dir respecte la sociovergència adaptant la dita castellana. El periodista Oriol Burgada reflexiona en aquest vehement post -amb això s'entendrien segur amb Grané- sobre l'error estratègic d'aprovar una nova llei d'educació fent concessions al principal partit de l'oposició i posant-se en contra al soci més esquerrà del tripartit. Malgrat no estar-hi del tot d'acord, l'article és molt recomanable.