El rock català, gairebé vint anys després




El desenvolupament de la pròpia industria cultural en els últims anys ha fet possible l’aparició de mitjans de comunicació especialitzats –Sàpiens i Enderrock, en serien els més destacats- així com de desenes de productores àudiovisuals independents com Bat a Bat que, al marge de la gran corporació pública de mitjans, són capaços de produir treballs com Diumenge a les cinc, que narra el postconflicte a Irlanda del Nord, o La gran nit del Sant Jordi, un documental sobre el macroconcert de Sopa de Cabra, Sau, Els Pets i Sangtraït que el 14 de juny de 1991 va congregar 22.104 persones al Palau Sant Jordi de Barcelona, el que a suposar la irrupció definitiva del fenomen del Rock Català –que no era només rock ni només català, com veurem- a la capital del país i per tant també als grans mitjans de comunicació. Un concert que va suposar el rècord europeu d’assistència a un concert en recinte tancat i l’arribada al cim –previ a la posterior davallada- dels quatre grans grups citats, dels quals tan sols Els Pets aguanten després de ja gairebé un quart de segle d’activitat artística.

El treball arriba en un bon moment, gairebé vint anys després dels fets, de manera que a banda de recordar imatges mítiques d’aquell concert –l’armilla negra de Gerard Quintana, el rostre seductor del desaparegut Carles Sabater i els cabells llargs de Lluís Gavaldà- és possible fer un bon anàlisi de què va passar abans, durant i després d’aquell concert. En primer lloc per situar-nos en l’espai i el temps: el 1991 la Catalunya autònoma des de feia onze anys havia generat tics novament centralistes i persistia la idea de què les coses no passaven... fins que arribaven a Barcelona. De manera que el concert del Sant Jordi va ajudar a encimbellar, a posar al mapa, els quatre grups escollits d’aquest denominat Rock Català, que venien sobretot de comarques, de les gironines i les tarragonines. D’altra banda, en aquell moment cantar en català encara estava considerat gairebé com una reivindicació política i aquests grups, en canvi, eren els primers que cantaven en la llengua pròpia del país com a símptoma de normalitat. Com que a l’altre costat de l’escenari hi havia un públic format ja a les escoles catalanoparlants, va haver-hi una conjunció perfecta, espontània, entre els grups i el públic.

No tot, però, era tan perfecte. El fenomen del Rock Català demostra com la reconstrucció nacional del país es trobava, en aquell moment, en un estadi molt feble. Instintivament, segurament sense adonar-se’n, una part dels seguidors del moviment van intentar donar una connotació política al fenomen. Estaven ajudats per formacions com Els Pets (el seu bateria, Joan Reig, en el concert del Sant Jordi, va fer una proclama a favor d'una presumpta membre de Terra Lliure, Núria Cadenas. La justificació de la via armada encara era vigent). Però no tots els grups hi estaven d’acord. Els Sopa de Cabra, que interpretaven algunes cançons en castellà procedents del primer àlbum del grup, es van convertir en els dolents de la pel·lícula. Ja abans del concert del Sant Jordi els gironins capitanejats per Gerard Quintana van iniciar un viacrucis per les sales i les pistes on actuaven arreu de Catalunya: en el moment en què cantaven els seus temes en castellà, la pluja d’objectes contundents es va convertir en la tònica habitual.

Amb aquest panorama escalfat s’arribava al macroconcert del Sant Jordi. Els Sopa de Cabra van posar-se les mans al cap quan van adonar-se de la implicació de la Generalitat –governada pels nacionalistes de CiU- en l’organització del certamen, en col·laboració amb els mànagers dels quatre grups, i a partir d’aquell moment van voler desmarcar-se costés el que costés de la cita... sense deixar de participar-hi, en un exercici d’equilibrisme que no tothom va entendre. Els Sopa van negar-se a fer-se una foto amb la resta dels grups fora del Sant Jordi i finalment tampoc hi va haver-hi jam session final al concert perquè els gironins volien que s’hi incloguessin altres cantants de rock catalans, usessin el català o el castellà. La polèmica estava servida i els altaveus del Sant Jordi no van fer més que amplificar-la a la velocitat de la llum.

El concert del Sant Jordi va representar -deu ser de les ocasions en què menys tòpic és dir-ho- un abans i un després del fenomen. "El Sant Jordi va ser el principi del final", diu Gerard Quintana el el documental. Efectivament l’enfrontament entre els grups es va fer palpable, la picabaralla lingüística va seguir amb igual o més intensitat condemnant durant anys els Sopa, la producció de discos en català es va fer sense “ton ni son” amb una baixada de la qualitat general del fenomen i tot plegat va portar a una implosió del moviment, conduint a l’ostracisme perles com els Umpah-Pah o Ja T’ho Diré. Les vendes i els números de concerts es van reduir a més de la meitat –malgrat l’entrada de les multinacionals al circ, amb EMI fitxant Sau i BMG-Ariola Sopa- i el fenomen es va donar per mort i enterrat en pocs anys. No va ser fins a finals de la dècada amb el Bon Dia dels Pets, una segona joventut de Sopa de Cabra i l’aparició d’una nova fornada de grups postRock Català com Antònia Font que es duria a terme una certa recuperació, per bé que mai s’ha tornat a arribar a les xifres ni de vendes de discos ni de concerts d’aquella època.

No sé si dir que el país, des d'un punt de vista de tolerància cultural, ha avançat molt o poc. Em tempta, degut al meu optimisme antropològic, pensar que si, però hi ha altres motius que m'inclinen a dir que no. Ara segurament la situació ja no és tant frontal, però no sé quina cara posarien els partidaris acèrrims dels Manel o els Antònia Font si aquests cantessin alguna cançó en castellà. El que si s’ha fet normal és que els Antònia Font cantin en català a Espanya i arreu d’Europa, cosa que el fenomen del rock en català no va aconseguir gairebé mai. En aquest sentit són grups postlingüístics. Ara, almenys, la presència de la Generalitat en l’edició de discos o la realització de concerts i festivals, com passa arreu del món, és vista com a lògica i natural, superant antigues temptacions antiinstitucionals que al final feien inviable el manteniment dels grups. De mica en mica, el país es va normalitzant, també en el camp cultural.

Comentaris

Anònim ha dit…
Avui he ensopegat amb l'escrit "el rock català, gairebé 20 anys després". Deixant de banda la fortuna de les intervencions públiques (politiques)en el rock català,estic d'acord en tot.
Només una reflexió. Con que paso dels 50 vaig provocar els meus fills demanant que hi havia després de Sau, Sopa, Brams, Sangtrait, etc. I la resposta va ser casi patètica. No perque desconeixessin la resposta sinó per les comparacions, com sempre i a ra mes que mai, son odioses.
Anònim ha dit…
Avui he ensopegat amb l'escrit "el rock català, gairebé 20 anys després". Deixant de banda la fortuna de les intervencions públiques (politiques)en el rock català, estic d'acord en tot.
Només una reflexió. Con que passo dels 50 vaig provocar els meus fills demanant que hi havia després de Sau, Sopa, Brams, Sangtrait, etc. I la resposta va ser casi patètica. No perquè desconeixessin la resposta sinó per les comparacions, com sempre i a ra mes que mai, son odioses.

Entrades populars