Mataró, oci i cultura al Pla d'en Boet

Actuació de Nena Daconte a la sala Privat.

El desenvolupament que està tenint la zona d'oci del Pla d'en Boet a Mataró és francament espectacular. Si bé fa un temps la zona apareixia al cap dels mataronins -i dels que venen de fora- com un seguit de punts disseminats sense continuïtat territorial, una visita nocturna en aquests moments permet adonar-se de com, quasi espontàniament, s'ha generat un eix lúdic-musical que va de l'Avinguda Lluís Companys fins a la Via Sèrgia i que conformen establiments com el Clap, Privat, Teatre, Cabaret, Ugly Mug, La Cova i Manaus. N'hi ha més, però aquests serien els més representatius. La presència d'uns reforça als altres, les sinèrgies que es creen espontàniament són evidents.

Són locals que oferten música de tots colors barrejada a parts iguals amb l'alcohol. Però no només això. Com ja hem escrit anteriorment [La Riera 48: Una marca d'oci per la ciutat], des de fa uns anys, la programació de música en directe, de monòlegs humorístics... s'ha regularitzat, fins al punt que qui no ho fa, surt d'una mena de consens natural en què les vetllades d'alcohol i prou semblen poca cosa. Això suposa una gran oportunitat per convertir Mataró en una referència cultural: evidentment l'oci cultural no és pròpiament cultura, perquè té associat un component de no pensar, no reflexiu evident, però també és cert que una cosa porta a l'altra. Un exemple molt lúcid: m'expliquen que a Viladecans es van gastar una picosada en un teatre que és tocant-se amb una piscina, una instal·lació que està ubicada a l'extraradi de la ciutat. Es veu que la combinació funciona molt bé i que s'aconsegueix atreure usuaris de la piscina cap al teatre. De l'oci a la cultura.

Doncs no cal copiar, però si fer un esforç col·lectiu i imaginar com podem construir aquest salt també a casa nostra. Per què? Doncs en primer lloc per connectar la gent amb la cultura: si volem autènticament fer arribar la cultura a la gent normal i corrent i resulta que la gent està aquí... doncs fem que la muntanya vagi cap a Mahoma, no? I en segon lloc perquè aquest és un jaciment d'activitat econòmica per a la ciutat. Podem fer-ne emergir encara molta més, de més qualitat, consolidant una oferta de nivell, sana, que tingui més atractiu de cara als maresmencs, vallesans i barcelonins, que són el nostre públic.

Hi ha una feina ingent a fer des de les institucions culturals i les empreses locals. Per què no intentar establir sinèrgies entre locals, programacions encadenades, actes de comunicació i difussió conjunts (aquest és un dels sentits del Diaridelamusica.com)? Per què no lligar-ho amb Can Xalant, que viu una intensa relació d'odi més que d'amor amb els mataronins? Per què no provocar que els alumnes de l'Aula de Teatre actuïn a la zona? Per què no organitzar rues nocturnes que connectin encara més els establiments, ja que de veïns no n'hi ha?

Cal ser innovadors, arriscar. Amb el Cruïlla, Santes i Shakespeare comencem a ser algú, culturalment parlant, a Catalunya, però com diu la cançó "més lluny, hem d'anar més lluny...". Som-hi.